The Robe (La túnica sagrada) va ser dirigida l’any 1953 per Henry Koster, amb guió de Philip Dunne, basat en la novel·la de Lloyd C. Douglas. Aquesta producció deFrank Ross per la 20th Century-Fox va ser projectada en Cinemascope i en l’inevitable Technicolor. Fou protagonitzada per Richard Burton, Jean Simmons i Victor Mature. L’argument gira en torn de Marcellus, oficial romà encarregat de la crucifixió de Crist. La música fou escrita per Alfred Newman (1901-1970), autor també de la partitura d’una altra gran pel·lícula bíblica: The greatest story ever told (1965). Al disc que edità MCA Records, el propi Alfred Newman dirigeix The Hollywood Simphony Orquestra, amb els cors de Ken Darby

Dels fragments musicals en destacarem el Preludi (amb el tema principal) i la cançó de la Resurrecció amb la intervenció de la cantant solista Carole Richards.

Els altres números de The Robe acompanyen de manera magistral totes les escenes del film: el mercat d’esclaus, Diumenge del Ram, el camí cap a la Creu, la redenció de Marcellus, el Gran Pescador (Sant Pere), les catacumbes, el miracle, etc.

King of Kings (Rei de Reis), la vida de Jesucrist dirigida per Nicholas Ray i amb producció de Samuel Bronston per a la MGM. La música fou escrita per Miklos Rozsa (1907-1995), l’autèntic mestre del gènere bíblic, autor també de Ben Hur, Sodoma i Gomorra, Quo Vadis i tantes d’altres pel·lícules històriques o d’aventures. El disc, també de la MCA Records, s’enregistrà amb l’orquestra simfònica de Roma i els cors de la Roman Basilicas Music. Després del tema principal (Prelude) es fa un repàs a la vida de Jesús des del seu naixement: arribada de Pilat a Jerusalem, la Verge Maria, Nadal, les tentacions, Joan el Baptista i la dansa de Salomé, el Sermó de la Muntanya, arribada a Jerusalem (el Ram), via crucis, mort i resurrecció de Crist (Finale).

Barabbas és una producció de Dino de Laurentiis per la Columbia dirigida per Richard Fleischer, biografia novelada del cèlebre criminal jueu alliberat al judici a Crist, basada en l’obra del nobel Par Lagerkvist. Els papers principals foren per Anthony Quinn, Vittorio Gassman i Silvia Mangano. Musicalment és prou interessant, ja que la partitura de Mario Nascimbene (Milano, 1916) s’allunya una mica del que havia estat el gènere de romans. Les escenes més espectaculars són la flagel·lació de Crist (Main Titles, a l’inici), l’eclipsi, les mines, l’incendi de Roma i la mort de Barrabàs (a la creu).

Bibliografia

Roberto Cueto: Cien Bandas Sonoras en la Historia del Cine. Nuera, Madrid, 1996

Rafael de España: El Peplum. La antigüedad en el cine. Glénat, Barcelona, 1997

Jesucristo en el cine. Cine & Música, n. 28, Salvat, Barcelona, 1991

Historia y Vida, extra 58: El Cine histórico, Barcelona, 1990

Jordi Vidal: La mort de Crist al cinema. Balears Cultural, 23.3.1997

Publicat a "Temps Moderns" 63 (maig 2000)

......................................................................................................................................................................................................

LA MORT DE CRIST AL CINEMA
 

 Ha esdevingut ja una tradició que els dies de Setmana Santa les diferents televisions projectin alguna pel·lícula religiosa, en especial que facin referència a Jesucrist o a les primeres persecucions. Per coneixer-les un poc més proposam la lectura d'aquest article.
 

 La biografia de Jesucrist, i en especial el relat de la seva mort ha estat una font d'inspiració per a tot tipus d'artistes: poetes, escriptors, pintors, músics. També els directors de cinema s'han vist temptats per aquesta temàtica. Cal dir, però, que la majoria de pel.lícules (sobre tot les americanes) han hagut de suavitzar el paper dels jueus en el procés a Jesús. Un altre problema (no sempre aconseguit) ha estat no irritar les jerarquies eclesiàstiques.
 Així, la vida de Jesucrist ha quedat reflectida a gran quantitat de pel×lícules, basades directament en els textos evangèlics, en la tradició o en novel·les més o manco fantasioses sobre personatges que seran testimonis de les desventures dels primers cristians, com és el cas de Barrabàs o Ben-Hur.
 Els creadors del cinema, els germans Lumière, ja firmen una 'Vida i Passió de Jesucrist' l'any 1897. L'any 1902 s'estrena 'La vida i la Passió de Jesucrist', de Ferdinand Zecca, el 1912 'Del Pessebre a la Creu', del nordamericà Sidney Olcott i el 1915 'Christus', filmada a Egipte i dirigida per Giulio Antamoro. Però fou un episodi d'Intolerància (D. Griffith, 1916), de gran trascendència cinematogràfica, la primera gran obra mestra del gènere, i que a més, va haver-se d'enfrontar amb l'oposició dels jueus americans, que es veien molests pel seu paper a la història.
 També dintre del cinema mut tenim 'Ben-Hur' (1925), de Fred Niblo, basada en la novel×la del nord-americà Lew Wallace (1827-1905), segons la qual un jove jueu (Judá Ben Hur, amic del tribun romà Messala) és acusat d'un delicte que no ha comès. La seva mare i la seva germana són empresonades. Ben-Hur és condemnat a pena de galera i quan es conduit pel desert rep l'ajut d'un estrany personatge, que li dona aigua per a beure.
 Després d'una batalla naval, Ben-Hur salva la vida a un noble romà i obté la llibertat. Aviat es converteix en un gran conductor de quàdrigues i té l'oportunitat d'enfrontar-se amb el seu antic amic Mesala. Més endavant Ben-Hur serà testimoni del judici a Crist. Conscient de la crueltat dels soldats romans durant el via crucis, els recriminarà i s'acostarà a Jesús per oferir-li aigua. En aquell moment el reconeix com el que li ajudà al desert. La seva actuació cura la seva mare i a la seva germana de la lepra. S'ha produit, doncs, un miracle. Ben-Hur no és una biografia de Crist, però hi ha escenes de la Passió necessàries per al desenllaç de la història.
 El 1927 Cecil B. de Mille dirigeix 'Rei de Reis', referència obligada fins els anys cinquanta. El paper de Jesús va ser interpretat per H. B. Warner. Les escenes de la "Resurrecció" són en color.
 L'any 1953 s'estrena la primera pel.lícula en 'cinemascope'. Es tracta de 'La túnica sagrada' (1953), un clàssic dirigit per Henry Coster i que ens narra les relacions entre Marcellus (Richard Burton), tribun encarregat d'executar Crist, que ha guanyat jugant la roba que porta Jesús al Calvari i el seu esclau cristià Demetrius (Victor Mature). Aquesta cinta sobre els primes cristians s'inspira en una novel×la de Lloyd C. Douglas. La música fou composta per Alfred Newman, i de Crist només es sent la veu (Cameron Mitchell).
 L'any 1959 William Wyler dirigí una nova versió de 'Ben-Hur', la més coneguda, i guanyadora d'onze oscars, amb Charlton Heston com a protagonista. La banda sonora va ser escrita per Miklós Rózsa. Una curiositat: Crist sempre hi surt d'esquena.
 'Rei de reis' (1961), una biografia de Jesucrist (aquesta vegada és l'actor Jeffrey Hunter) dirigida per Nicholas Ray i produida per Samuel Bronston. Orson Wells fa de narrador, la música també és de Rózsa, i atenció a l'actriu que fa el paper de Maria Magdalena: Carmen Sevilla.
 'Barrabàs', coproducció italo-americana dirigida l'any 1962 per Richard Fleischer, sobre la vida d'aqueix presoner que fou alliberat per Pilat en el Judici de Crist. Barrabàs, un lladre molt conegut a Jerusalem viu obsesionat per la mort de Jesús i amb l'idea de venjar la injusta lapidació de la seva amiga Raquel, una seguidora de Jesús. Esclavitzat pels romans és enviat a unes mines de sulfur a Sicília on coneix Sahak, un cristià. Després d'uns vint anys de treballs forçats, Barrabàs i el seu amic sobreviuen a la destrucció de les mines. Un patrici romà, aconsellat per la seva esposa els envia a Roma per a lluitar com a gladiadors. Sahak es nega a matar un adversari i es executat. Barrabàs venjarà la seva mort i l'emperador li oferirà la llibertat per la seva entrega a l'amfiteatre. Llavors Barrabàs contactarà amb els cristians refugiats a les catacumbes i es produeix l'incendi de la ciutat. Barrabàs està convençut de que ha d'escampar les flames i és condemnat a morir a la creu. El destí, a la fi, s'ha complert, però Barrabàs morirà ja cristià.
 La música d'aquesta pel.lícula és de l'innovador Mario Nascimbene. Està basada en una novel×la de Par Lagerkvist (1891-1974), Premi Nobel de Literatura de l'any 1951. Els principals papers són interpretats per Anthony Quinn (Barrabàs), Vittorio Gassman (Sahak) i Sivia Mangano (Raquel).
 I aribam a una fita clau de la història del cinema: 'L'Evangeli segons Sant Mateu', de Pier P. Pasolini (1964), filmada en blanc i negre, dedicada al papa Joan XXIII i amb música de Bach, espiritual negre i d'altres. Fou protagonitzada per Enrique Irazoqui (Jesús) i Susanna Pasolini (la seva pròpia mare) en el paper de Maria la Verge. No oblidem, a més, que Pasolini ja havia dirigit "La Ricotta", un episodi del film "Rogopag" (1962), en la que es presenta el rodatge d'una Passió (el director fictici és Orson Welles). Es pot considerar un bon precedent de "Il Vangelo secondo Mateo".
 Una altra 'Vita Christi' fou 'La història més gran mai contada', una superproducció dirigida per George Stevens l'any 1965 amb un repart de luxe: Jesús (Max von Sydow), Caifàs (Martin Landau), Pilat (Telly Savalas), John Wayne (Centurió), José Ferrer (Herodes Antipes), Charlton Heston (Sant Joan Baptista), etc.  Alfred Newman fou l'encarregat d'escriure la música d'aquesta pel×lícula.
 Els any setanta són testimoni de 'Jesus Christ Superstar', basada en la òpera-rock del mateix títol. Amb música d'Andrew Lloyd Webber i llibret de Tim Rice, la pel×lícula (que en realitat és un suposat muntatge teatral) tracta només els episodis de la Passió. Totalment diferent a les que ja hem comentat, ja que es tracta d'una obra 'pop', amb excel×lents números com "I don't know how to love him" (cantat per Maria Magdalena), "Gethsemane" o "Superstar". La pel×lícula fou dirigida per Norman Jewison l'any 1972. Els principals interprets foren Ted Neeley (Jesucrist), Carl Anderson (Judes) i Yvonne Elliman (Maria Magdalena). Hi podem trobar gran quantitat d'anacronismes intencionats: un autobús, metralladores, tancs, avions, etc.
 L'any 1975 Rossellini produirà per a la televisió "El Messies", però es veurà superat clarament (al manco en popularitat) per 'Jesús de Nazareth', de Franco Zeffirelli (1977), amb música de M. Jarre. Es tracta d'una sèrie de televisió passada al format cinematogràfic, amb una durada exagerada. Comptà amb la participació d'actors com Ernest Bornigne (Centurió), James Mason (Josep d'Arimathea), Laurence Oliver (Nicodemus), Anthony Quinn (Caifàs), Peter Ustinov (Herodes el Gran), Claudia Cardinale (muller adúltera), Fernando Rey (rei Gaspar), Michael York (Sant Joan) etc, la majoria dels quals només apareixen de manera fugaç. Jesús fou Robert Powell i Maria fou Anna Bancroft.
 Un altre títol fonamental és 'La vida de Brian', de Terry Jones (Monty Pithon, 1979), en clau de paròdia. Ens conta les desventures de Brian (Graham Chapman), un home que viu una vida paralel×la a Jesús. Plena de tòpics i situacions ridícules, la crucifixió de Brian, que tanca la història, és antològica.
 Dels darrers anys destacam 'La última temptació de Crist', discutit treball de Martin Scorsese (1988), segons la novel×la de Nikos Kazantzakis "El Crist de nou crucificat" (1954). La banda sonora fou escrita per Peter Gabriel, amb la participació de musics del Pròxim Orient. La història és la següent: Jesús (Willem Defoe) és un fuster que fabrica creus pels romans. Per això és odiat pels seus paisans. A poc a poc començarà a predicar una nova doctrina basada en l'amor. Traicionat pel seu gran amic Judes (Harvey Keitel) és condemnat a mort per Pilat (David Bowie). Una vegada penjat a la creu es temptat pel Dimoni (Juliette Caton) en el sentit de donar-li l'oportunitat de conèixer com podria haver estat la seva vida de ser un home normal i no el Messies. Així, Jesús (hem d'insistir que es tracta d'una mena de somni) manté relacions amb Maria Magdalena (Barbara Heshey), que mor. Després es casa i té fills. Quan és vell reconeix que s'ha equivocat de vida i es desperta de bell nou a la creu. Jesús accepta així la seva missió i mor.
 Finalitzam amb 'Jesús de Montreal' (Canadà-França, 1989), del director Denys Arcand. En ella, un actor (Lothaire Bluteau) que fa de Jesucrist a una representació comença a identificar-se cada vegada més amb el seu personatge i el seu missatge. No deixa de ser una pel.lícula interessant.
 Com a conclusió, podem observar que en l'etapa del cinema en color podem trobar dues classes de pel.lícules sobre la vida de Jesús: per una part grans superproduccions del Hollywood dels anys cinquanta i seixanta amb un repartiment espectacular, i per l'altra una sèrie de títols de caire més minoritari i polèmic (darreres dècades).

Temps Moderns n. 81 (març 2002) p. 18-19 i Diari de l'Escola (4.4.2007)

......................................................................................................................................................................................................

Mis peplums favoritos:

Se llaman así las películas de romanos y de género bíblico. El peplum era el vestido ancho y suelto que llevaban las mujeres griegas, de ahí tal denominación.

Si queréis más información sobre estas películas, pincha aquí, y selecciona el título original.

Tierra de Faraones (Land of the Pharaohs, 1955). Director: Howard Hawks. Música de Dimitri Tiomkin
Sinhué el egipcio (The Egyptian, 1954). Director: Michael Curtiz. Música de Alfred Newman
Sodoma y Gomorra (Sodom ang Gomorrah, 1962). Director: Robert Aldrich. Música de Miklós Rózsa
Los Diez Mandamientos (The Ten Commandaments, 1956). Director: Cecil B. DeMille. Música de Elmer Bernstein
La Túnica Sagrada (The Robe, 1953). Director: Henry Coster. Música de Alfred Newman
Ben Hur (1959). Director: William Wyler. Música de Miklós Rózsa
Rey de Reyes (King of Kings, 1961). Director: Nicholas Ray. Música de Miklós Rózsa
Barrabás (Barabbas, 1961). Director: Richard Fleischer. Música de Mario Nascimbene
La historia más grande jamás contada (The Greatest Story Ever Told, 1965). Director: George Stevens. Música de Alfred Newman
Espartaco (Spartacus, 1960). Director: Stanley Kubrick. Música de Alex North
Quo vadis (1951). Director: Mervyn LeRoy. Música de Miklós Rózsa
La caída del Imperio Romano (The fall of the Roman Empire, 1964). Director: Anthony Mann. Música de Dimitri Tiomkin

Otras películas interesantes, no necesariamnete peplums:

El Evangelio según San Mateo (Il Vangelo  secondo Matteo, 1964) de Pier Paolo Pasolini
Jesus Christ Superstar (1972), basada en la ópera rock de Andrew Lloyd Webber y Tim Rice
Jesús de Nazareth (Jesus of Nazareth, 1977), de Franco Zeffirelli
La vida de Brian (Life of Brian, 1979), de Monthy Python
La última tentación de Cristo (The last temptation of Christ, 1988), de Martin Scorsese, música de Peter Gabriel
El Príncipe de Egipto (The Prince of Egypt, 1998) de dibujos animados (Dreamworks). Canciones de Stephen Schwartz, música de Hans Zimmer
Gladiator (2000), de Ridley Scott. Música de Hans Zimmer y Lisa Gerrard
 

 Bibliografia

-De España, R., Cine bíblico. Historia y Vida, extra 58 (1990), p. 26-35
-De España, R., El Peplum. La Antigüedad en el cine. Glénat, Barcelona, 1997
-Fernández Sebastián, J., Cine e Historia en el aula. Akal, Madrid, 1988
-Lillo, F., El cine de romanos y su aplicación didáctica. Clásicas., Madrid, 1994
-Orell, B., El cinema històric, una eina didàctica. CDL, Palma, 1992
-Searles, B., Epic! History on the screen. Harry N. Abrams, New York, 1990
-Solomon, J., Peplum. El mundo antiguo en el cine. Alianza, Madrid, 2002

KUBRICK, CLARKE & LIGETI: UNA ODISSEA D’HOMENATGES

    Jordi Vidal Reynés
    ABABS
 

 No hi ha cap dubte que estam a l’any més oportú per a retre homenatge a aquests tres monstres de la cultura contemporània. L’any 2001 serà, sense dubte, l’any de 2001, una odissea a l’espai.
 I podem començar, per què no?, per Homer, creador de l’epopeia d’Odisseu, l’Ulisses d’Ítaca, que segles més tard revisava el gran Joyce. Precissament aquesta parauleta de la que tant sentirem parlar aquest 2001 ve del grec “odios”, camí.
 El realitzador americà Stanley Kubrick (1928-1999) llegeix “The Sentinel”, un relat breu que Arthur C. Clarke havia escrit el 1948 , i de tot d’una decideix fer una pel·lícula en la que qualque cosa es posa en marxa quan cal. Per exemple, un monolit que emet un senyal cap a Júpiter just quan aquells simis de fa quatre mil·lions d’anys han estat capaços d’arribar a la Lluna. És part del llarg anar de la raça humana i el desig de trobar allò que es cerca: qui és o com és Déu. Amb aquest argument, el director de cinema i l’escriptor enllesteixen el guió de “2001, a space odyssey”, que més tard esdevindrà novel·la  i creen una obra mestra del cinema. La pel·lícula (MGM, de l’any 1968), ha estat considerada sempre com la millor dintre del gènere de la ciència ficció. Fou protagonitzada per Keir Dullea  (Bowman), Gary Lookwood (Poole), William Sylvester  (Dr. Floyd), Daniel Ritcher (Moonwatcher) i la veu de la rebel HAL 9000, Douglas Rain, que arriba a interpretar la cançó Daisy, just quan ha de ser desconectada.
 Si bé Kubrick havia pensat en Carl Orff, la banda sonora fou encarregada en un principi a Alex North, que ja havia musicat “Spartacus” (1960), però a la fi es decidí per autors dels anomenats “clàssics”, en concret de Richard Strauss (la cèlebre obertura d’Also sprach Zarathustra), Johann Strauss (El Danubi Blau), Khachaturian (Gayaneh) i, com no, Ligeti, objecte d’un estudi una mica més ample dins aquestes línees . El més curiós és que Alex North obria el film amb una fanfàrria molt semblant a la de Strauss, si bé amb clares influències de Rozsa . La primera part de la pel·lícula, l’alba de la humanitat, resta sense música, llevat de l’aparició del monolit i del descobriment, per part de Moonwatcher, de les primeres armes. Molt cèlebre fou la utilització dels vals del Danubi Blau per a il·lustrar un viatge per l’espai. Durant la travessia cap a Júpiter escoltam el ballet Gayaneh.
 Quant a György Ligeti, aquest compositor va néixer l’any 1923 a Transilvània, de llengua materna hongaresa i d’ascendència jueva. Després d’estudiar música a Koloszvar i Budapest s’instal·là a Viena l’any 1956 i es posà en contacte amb la vanguàrdia europea. Actualment viu a Hamburg .
 Kubrick aprofità tres de les seves obres per a 2001: fragments del Requiem, escrit per a soprano, mezzo, dos cors i orquestra (1963-1965) en versió de la Orquestra de la Ràdio de Baviera dirigida per Francis Travis; Lux aeterna, un canon a 16 veus que data de l’any 1966 i que hi interpreta l’Schola Cantorum de Stuttgart (dir. Clytus Goffwald); Atmospheres, de l’any 1961, de gran complexitat cromàtica i farcida d’intervals de segona, que interpreta l’Orquestra de Sudwestfunk dirigida per Ernest Bour .
 Les escenes amb música de Ligeti són les que ens traslladen a allò més desconegut: el Requiem esdevé el leitmotiv de la roca; Lux Aeterna ens convida a passejar per la superfície de la Lluna fins que arribem a Clavius; Atmospheres acompanya a Dave Bowman cap a la porta de les estrelles.
Altres pel·lícules amb música de Ligeti són “The shining” (1980) i “Eyes wide shut” (1999), del mateix Kubrick, i el seu Concert per a Violoncel i orquestra sona a “Heat” (1995), de Michael Mann.
 I per acabar, dues puntualitzacions: el grup Pink Floyd mai va ser convidat a musicar 2001, com han cregut alguns; en tot cas va ser tantejat (sense èxit) per a aportar fragments del seu àlbum Atom Heart Mother a “A clocwork orange” (1971); per una altra part, la canço “Space oddity” de David Bowie no té res a veure amb “Space oddisey”.
 

Temps Moderns 70 (2001) p. 22

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

EL SACRIFICI D’UN HOME, EL SACRIFICI D’UN POBLE

Text de les presentacions de la projecció i posterior debat de “Rey de Reyes” (1 de juny) i “La Misión” (6 de juliol).
Cicle “La vida de Crist al cinema”, Triennal d’Alcúdia 2001.
 

    Bon vespre i gràcies per ser aquí per visionar i debatre aquesta pel·lícula que enceta el cicle de cinema religiós dintre del programa d’actes de la Triennal 2001.
 El sacrifici d’un home, el sacrifici d’un poble. Fou Mossèn Simó Garau qui em suggerí aquest títol quan triarem les pel·lícules destinades a l’esmentat cicle.
 “Rey de Reyes” es la crònica d’una mort anunciada, del sacrifici d’un Home, que també és Déu i Rei. “La Misión” reflecteix la desaparició d’un poble, el guaraní.
 La biografia de Jesucrist, i en especial el relat de la seva mort ha estat una font d'inspiració per a tot tipus d'artistes: poetes, escriptors, pintors, músics. També els directors de cinema s'han vist temptats per aquesta temàtica. Tres són els problemes que s’han trobat els guionistes i productors: la duració del film, que obliga a retallar episodis de la vida de Jesús; l’obligació de suavitzar el paper dels jueus en el procés a Jesús (això passa sobretot a Estats Units); finalment, no irritar les jerarquies eclesiàstiques. Així i tot, la vida de Jesucrist ha quedat reflectida a gran quantitat de pel×lícules, basades directament en els textos evangèlics, en la tradició o en novel×les més o manco fantasioses sobre personatges que seran testimonis de les desventures dels primers cristians, com és el cas de Barrabàs o Ben-Hur.
 Els creadors del cinema, els germans Lumière, ja filmen una “Vida i Passió de Jesucrist” l'any 1897. L'any 1902 s'estrenà “La vida i la Passió de Jesucrist”, de Ferdinand Zecca; el 1912 “Del Pessebre a la Creu”, del nordamericà Sidney Olcott i el 1915 “Christus”, filmada a Egipte i dirigida per Giulio Antamoro. Però fou un episodi d'Intolerància (D. Griffith, 1916), de gran trascendència cinematogràfica, la primera gran obra mestra del gènere, i que a més, va haver-se d'enfrontar amb l'oposició dels jueus americans, que es veien molests pel seu paper a la història.
 També dintre del cinema mut tenim “Ben-Hur” (1925), de Fred Niblo, basada en la novel×la del nord-americà Lew Wallace (1827-1905), segons la qual un jove jueu (Judà Ben Hur, amic del tribun romà Messala) és acusat d'un delicte que no ha comès. La seva mare i la seva germana són empresonades. Ben-Hur és condemnat a pena de galera i quan es conduit pel desert rep l'ajut d'un estrany personatge, que li dona aigua per a beure...
 El 1927 Cecil B. de Mille dirigeix “Rei de Reis”, referència obligada fins els anys cinquanta. El paper de Jesús va ser interpretat per H. B. Warner. La pel·lícula és en blanc i negre, si bé les escenes de la "Resurrecció" són en color.
 Durant els anys 50 i 60 trobam els següent títols:
 L'any 1953 s'estrena la primera pel×lícula en cinemascope. Es tracta de “La túnica sagrada”, que ens narra les relacions entre Marcellus, tribun encarregat d'executar Crist i el seu esclau cristià Demetrius. L'any 1959 William Wyler dirigí una nova versió de “Ben-Hur”, la més coneguda, i guanyadora d'onze oscars, amb Charlton Heston com a protagonista. De l’any 1961 és Rey de Reyes, objecte d’aquesta presentació. “L'Evangeli segons Sant Mateu”, de Pier P. Pasolini (1964), filmada en blanc i negre, dedicada al papa Joan XXIII, una mica allunyada de les versions made in Holliwood, com ara “La història més gran mai contada”, una pretenciosa superproducció dirigida per George Stevens l'any 1965 amb un repart de luxe: Max Von Sydow, Martin Landau, Telly Savalas, John Wayne, José Ferrer, Charlton Heston, etc.
 Els any setanta són testimoni de “Jesus Christ Superstar”, de Norman Jewison, basada en la òpera-rock del mateix títol. Amb música d'Andrew Lloyd Webber i llibret de Tim Rice, la pel×lícula (que en realitat és un suposat muntatge teatral) tracta només els episodis de la Passió. Totalment diferent a les que ja hem comentat, ja que es tracta d'una obra pop, amb excel·lents números musicals. Darrerament se n’ha fet una nova versió teatral que jo recoman personalment i esper poder presentar en una altra ocasió.
 L'any 1975 Rossellini produirà per a la televisió “El Messies”, però es veurà superat clarament (al manco en popularitat) per “Jesús de Nazareth”, de Franco Zeffirelli (1977). Es tracta d'una sèrie de televisió passada al format cinematogràfic, amb una durada exagerada. Comptà amb la participació d'actors ja consagrats com Ernest Bornigne, James Mason, Laurence Oliver, Anthony Quinn, Peter Ustinov, Claudia Cardinale, Fernando Rey (rei Gaspar), Michael York, etc. Jesús fou Robert Powell i Maria fou Anna Bancroft.
 Un altre títol fonamental és “La vida de Brian”, de Monty Pithon (1979), en clau de paròdia. Ens conta les desventures de Brian, un home que viu una vida paralel·la a Jesús. Plena de tòpics i situacions ridícules.
 Dels darrers anys destacam “La última temptació de Crist”, discutit treball de Martin Scorsese (1988). La història és la següent: Jesús és un fuster que fabrica creus pels romans. Per això és odiat pels seus. A poc a poc començarà a predicar una nova doctrina basada en l'amor. Traït pel seu gran amic Judes és condemnat a mort per Pilat. Una vegada penjat a la creu es temptat pel Dimoni en el sentit de donar-li l'oportunitat de conèixer com podria haver estat la seva vida de ser un home normal i no el Messies. Així, Jesús (hem d'insistir que es tracta d'una mena de somni) es casa i té fills. Quan és vell reconeix que s'ha equivocat de vida i es desperta de bell nou a la creu. Jesús accepta així la seva missió i mor.
 

1.
REY DE REYES O L’EVANGELI SEGONS HOLLIWOOD

La vida pública de Jesús a través d’aquest mitjà miraculòs com és el cinema la narra aquesta vegada Orson Wells. Nicholas Ray, director de la pel·lícula, no dissimula la seva admiració pel gran mestre Cecil de B. de Mille, que tambè havia signat un “Rey de Reyes” l’any 1927. En aquesta ocasió és una pel·lícula en color, a l’estil “Holliwood”, i forma part d’aquell gènere anomenat cinema de romans, peplums o de Setmana Santa. La pel·lícula la protagonitzen Jeffrey Hunter (Jesús), Siobhan McKenna (Maria), Robert Ryan (el Baptista), Hurd Hatfield (Pilat), Ron Randell (Lucius), Rip Torn (Judes) i Frank Thring (Herodes Antipes). Amb exteriors filmats a Espanya, Carmen Sevilla fa el paper de Maria Magdalena. És una producció de Samuel Bronston per a la MGM de l’any 1961 i compta amb l’excel·lent partitura del mestre Miklós Rózsa, que ja havia musicat Ben Hur. El guió és de Phillip Yordan, que agafa episodis històrics, evangelics, apòcrifs, de l’historiador romà Tàcit i del tot inventats. Segons Rafael de España, autor de “El peplum. La Antigüedad en el cine”, el resultat és irregular, ja que el film intenta no deixar malament els jueus, si bé destaca les dinàmiques escenes del Sermó de la Muntanya i el paper de Jesús, un home quotidià, afable i commovedor. Un Jesús amb ulls blaus que no respon al retrat que darrerament ens han mostrat els arqueòlegs. Tanmateix la bellesa del seu missatge no serà esborrada mai. No manquen algunes llicències, com el Judici davant Pilat, que sembla un procés digne de pel·lícula americana. Tampoc queda massa clara la traïció de Judes, que hi apareix com un home fidel a Barrabàs, un patriota (Harry Guardino) que està convençut de coronar rei Jesús i així alliberar el poble jueu. Caifàs i el poble jueu semblen no participar en el procès de la mort de Crist, que és acusat per Pilat de blasfèmia i sedició, però condemnat només per aquesta darrera causa.
Del director, Nicholas Ray (1911-1979), recordarem ara altres pel·lícules: 55 Days at Peking i Johnny Guitar; del guionista, Phillip Yordan, direm que també col·laborà en pel·lícules èpiques com The Fall of the Roman Empire, 55 Days at Peking i El Cid. Jeffrey Hunter (1926-1969), que fa aquí el paper de la seva vida, morí molt jove. Havia iniciat la seva carrera com a actor a Julius Caesar (1950), protagonitzà Hell to Eternity i participà en la cèlebre The Longest Day (“El día más largo”). A “Seven cities of gold” féu d’indi que es trobava amb Juníper Serra.
La pel·lícula, com ja he dit, és narrada, i cada episodi comença amb un “està escrit”. Les legions romanes arriben a Jerusalem l’any 63 abans del naixement de Crist. El protagonista d’aquestes escenes és Pompeu, que arriba fins a l’interior del Temple amb la intenció de robar grans tresors i es troba només amb un pergamí que anuncia l’arribada d’un messies. Tot d’una apareix el rei Herodes el Gran, un títere de Roma, d’origen àrab –ha de quedar clar que no és jueu- que col·labora amb els invasors.
La vida de Jesús: Jesús neix a Belem a conseqüència de l’edicte d’empadronament. No hi ha cap referència a l’Anunciació ni a la virginitat de Maria. Josep i Maria són un matrimoni jueu com els demés. Rep la visita dels mags –procedents de Pèrsia, Mesopotàmia i Etiòpia-, fugida a Egipte i matança dels innocents. Aquí ja apareix una figura important en la narració: Lucius, un funcionari romà que és testimoni de la majoria d’esdeveniments, un poc el “pepito grillo” de la Història. En definitiva, és el gentil que reconeix que Jesús és vertaderamente fill de Déu.
Arriba el nou procurador Pilat a Palestina, que en la pel·lícula és gendre de l’emperador Tiberi, una de les nomborses llicències de la producció. A més, la dona del governador s’interessarà per Jesús, anirà veure’l predicar i fins i tot participarà a les escenes del Golgota. A l’encontre de Pilat ha anat Antipas, el fill d’Herodes, que ha estat acusat d’adulteri per un altre personatge clau: Joan el Baptista. Mentre tant es produeix un atac de Barrabàs i els seus homes, una mena de terroristes patriotes. Un dels ajudants de Barrabàs es diu Judes Iscariot, que en el futur s’unirà a Jesús.
Jesús comença a replegar seguidors i comença a fer miracles: cura un nin paralític, un cec i un boig. També salva la vida de Maria Magdalena (Carmen Sevilla). Tots aquests fets són recollits per l’omnipresent Lucius en un informe que llegeix davant Pilat, Herodes Antipes i Caifàs, aquest darrer, el Summe Sacerdot imposat per Roma.
Dels episodis de la Passió, destacarem l’oració a l’hort de Getsemaní, on el Bon-Jesús suà sang, com féu el Sant Crist d’Alcúdia.

Bibliografia

Carlos Aguilar, Guía del video-cine. Cátedra, Madrid, 1987
Baird Searles, Epic! History on the big screen, Harry N. Abrams, New York, 1990
Jordi Vidal, La mort de Crist al cinema. Balears Cultural, 23.3.1997
Rafael de España, El peplum. La Antigüedad en el cine. Glénat, Barcelona, 1997

2.
LA MISSIÓ O LA MORT D’UN POBLE (*)

 Martín Valsameda, en un article titulat “Jesucristo, ¿personaje de cine?” (Religión y Escuela 80, 1993), afirma que “Cristo no encaja del todo en el cine” i que és possible transmetre d’una manera més adient el missatge evangèlic amb un altre tipus de pel·lícules. És el cas de “La Missió”, que comentam de seguida i que complementa la visió de “Rey de Reyes” feta amb anterioridat.
La Missió, de l’any 1986, dirigida per Roland Joffé  i protagonitzada per Jeremy Irons i Robert De Niro, a mode d’auto sacramental, ens conta la història de dos homes –jo diria sants- que donaran la seva vida pel que creuen una causa justa. Una vertadera eucaristia entre un antic traficant d’esclaus empenedit, un sísific penitent i novici anomenat Rodrigo (Robert De Niro) que triarà la lluita per dur a terme el seu objectiu i el pare Gabriel, un jesuïta (Jeremy Irons) que triarà l’amor. Ambdós patiran les funestes conseqüències de les pressions i intrigues de les corts europees pel que fa a les missions indígenes de Sudamèrica al segle XVIII. Enmig, el poble guaraní, que viu el seu baptisme de sang i es veu obligat a tornar a la selva i a reviure la por de ser capturats pels blancs civilitzats. Un poble mut, testimoni dels designis de Déu, en paraules del cardenal Altamirano (Ran McAnally), l’emissari papal –i personatge històric- que intenta convèncer els missioners. Cal recordar que la Companyia de Jesús és un orde de clergues regulars amb un vot especial d’obediència al Papa. El guió és de Robert Bolt, i la fotografia (oscaritzada), de Chris Menges.
Parlarem breument ara de la filmografia del director i del guionista. Dels actors protagonistes poca cosa puc afegir al que sapiguin vostès. Robert De Niro i Jeremy Irons són dos monstres de la pantalla i encara viuen l’apogeu de les seves carreres.
L’anglès Roland Joffé (nascut el 1945) ha dirigit èxits com The killing fields, La lletra escarlata i la més recent Vatel. Per la seva part, el guionista Robert Bold (1924-1995) ha participat en pel·lícules com Lawrence d’Aràbia, Doctor Zhivago, La filla de Ryan i The Bounty (1984).
Passem ara als fets històrics als que fa referència la pel·lícula La Missió:    l’evangelització d’Amèrica del Sud, iniciada pels franciscans, passà aviat als jesuïtes, que a partir de 1609 fundaren diferents missions que gaudien de gran autonomia. Les missions, o millor dit les reduccions -en paraules de Alain Guillermou- havien creat una vertadera república guaraní, un refugi davant l’esclavitud, on es posava en marxa una mena de cooperatvisme, un régim quasi socialiste. El poble guaraní vivia entre els rius Uruguai i el Baix Paraguai agrupats en clans sota un cacic. Tant els colons com els traficants d’esclaus odiaven els jesuïtes, que arribaren a acollir 20.000 famílies en prop de 60 reduccions. Fins i tot aprengueren la seva llengua -arribaren a publicar un diccionari (1624) i un catecisme guaraní (1640)- i denunciaren moltes vegades els abusos del encomenderos a Roma i Madrid. Els bisbes també veien com el control se’ls escapava de les mans. A una reducció hi havia una església, un cementeri, la casa parroquial, oficines, escola, hospital i una plaça amb cases al voltant. El cap religiós era un rector ajudat per un vicari, i el govern –diguem-ne civil- estava en mans d’un cabildo indi. La terra era comú i les rendes es destinaven a aliment, al culte i al Reial Tresor.
La permuta de territoris en la franja fronterera entre Espanya i Portugal –els actuals Paraguai i Brasil- a mitjans del segle XVIII acceleraran els esdeveniments que veurem a la pel·lícula. El tractat que signaren les potències peninsulars el gener de 1750 no fou acceptat mai pels guaranís, que passaven a mans portugueses. En aquest moment s’inicia la tasca de Lope de Altamirano (1698-1767), comissari per a l’execució del tractat, que fracassà estrepitosament. A la metròpoli lusa, el marquès de Pombal no podia permetre tal situació, i de fet, ha pasat a la història com uns dels pitjors enemics de la Companyia de Jesús. Definitivament el 1759 els jesuïtes foren expulsats de Portugal, i l’any 1767 d’Espanya –també Altamirano, que fou desterrat a Còrcega-. La major part dels indígenes tornà a la selva. En paraules del professor Orell, l’esperiència havia fracassat. La crueldat amb els indis ja l’havia denuciat el dominic Fray Bartolomé de las Casas el 1552: “por la misericordia de Dios ando en esta corte de España, procurando echar el infierno de las Indias, y que aquellas infinitas muchedumbres de ánimas redimidas por la sangre de Jesucristo no perezcan sin remedio para siempre, sino que conozcan a su criador y se salven”. Esper que aquestes paraules i la visió de la pel·lícula ens ajudi a ser més solidaris.
I essent la música el leitmotiv de la civilització cristiana no podem resistir-nos a parlar de la banda sonora. És un fet conegut que els guaranís arribaren a interpretar un repertori religiós que aprenien ja a l’escola. Segurament Ennio Morricone es documentà a l’hora d’escriure els temes per a “La Missió”. Els propis soldats s’aturen en escoltar els càntics quasi celestials dels nins indis -la música amansa a las fieras-, però less tropes portugueses coneixen l’antídot: mercenaris d’alguna altra tribu selvàtica no dubten en llançar les seves fletxes incendiàries cap als pobres guanarís. Les notes que Sergio Miceli publicà amb motiu del concert de Morricone a Sevilla el novembre de 1999 –jo vaig tenir el privilegi d’assistir-hi- ens permeten aprofundir en la relació que hi ha entre dos móns: el dels blancs colonitzadors i el dels indis colonitzats, contrast perfectament assumible en el tema principal de la pel·l-icula, una melodia que es barreja amb uns càntics més bé aspres. Ell ho anomena fusión ilusoria entre las dos culturas. El pare Gabriel, amb el seu oboè, simbolitza la materialització musical d’un sentiment d’amor.
I no volem oblidar els jesuïtes mallorquins Antoni Garriga (1662-1733), visitador de les reduccions del Paraguai, i que va conèixer el Cardenal Altamirano, i Pere Joan Andreu (1696-1777), que visqué a Argentina l’expulsió decretada per Carles III el 1767. Tal volta són els nostre pares Gabriel particulars.
Gràcies.

(*) "La mort d'un poble o la missió guaraní del P. Gabriel", Temps Moderns 82 (abril 2002) p. 21-22

...............................................................................................................................................................................................

2001, L’ODISSEA DE KUBRICK
Joan Arbona, Jordi Vidal. ABABS
Conferencia audiovisual
CLUB DIARIO DE MALLORCA, 5.7.2001
 

 Bon vespre i gràcies per estar aquí amb nosaltres per a parlar sobre una pel·lícula ja mítica, “2001 una odissea a l’espai”, de Stanley Kubrick. La idea de fer un debatre sobre aquest film sorgí l’estiu passat, just quan ens disposavem a assistir a un concert de Phillip Glass.
Volem agrair al Club Diario de Mallorca que posi a la nostra disposició aquesta sala i els mitjans tècnics per a fer el col·loqui més atractiu.
 El que farem avui es pot dividir en diferents parts: de la primera, sense dubte la més avorrida i erudita em faré càrrec jo mateix. Vos parlaré d’Arthur C. Clarke, autor de la novel·la i com es va gestar la pel·lícula. La segona part la dedicarem a Kubrick com a realitzador, i la farà Joan Arbona; després analitzarem entre tot dos la banda sonora, tant la definitiva –que no era més que l’esborrany que preparà Kubrick- com la que s’encarregà a Alex North i que va ser rebutjada. Parlarem una mica dels números musicals i els il·lustrarem amb imatges, segons un muntatge que ens ha elaborat Joan Carles Palos a partir de les nostres suggerències. La darrera part és propiament dit el col·loqui, on vosaltres mateixos podreu intervenir, opinar i demanar algun dubte que intentarem aclarir, sempre dins les nostres possibilitats com a aficionats al cinema.
 De 2001 se n’ha parlat molt. Jo record els programes que feia en Pumares cada estiu dedicats al “monolito”. La resta de l’any no deixava que ningú li’n demanàs. Hem consultat llibres, revistes i pàgines webs, però encara no crec que hagi quedat resolt del tot el que significa la pel·lícula o la novel·la. N’hi ha que admeten que quan la vegeren no la varen entendre; d’altres -seria el tipus Woddy Allen- dirien que lla segona vegada que la vegeren no l’entengueren. Alguns te mollen el tòpic de que s’ha de llegir el llibre, però, ¿és que està mal feta la pe·lícula? Clarke feia broma amb aquest tema i deia que si un la veia una vegada i l’entenia qualque cosa havia marxat malament. Esperem que avui poguem compartir una mica el que pensam. Per a mi –i és una opinió molt particular- es tracta d’una explicació de l’evolució humana a partir de l’ajut dels extraterrestres. La humanitat, quan estigui preparada, haurà de donar una passa cap endevant, un nou bot evolutiu.
La història que ens conten Kubrick i Clarke és la següent: algú ha “plantat” un monòlit a la terra i un altre a la lluna. Quan els habitants de la terra, uns éssers poc evolucionats, siguin capaços d’arribat a la lluna i descobrir el segon monòlit, un senyal es dispararà cap a Júpiter. Els homes dirigiran llavors una nau cap a dit planeta i estaran preparats per un possible encontre o a una metamorfosi per la qual es requereix una preparació especial. Romà Gubern parla de mutacions biològiques per a assolir un estadi superior de l’evolució; l’astronauta Bowman, únic que sobreviu al sabotatge de la computadora HAL és observat en una espécie de zoo humà, en paraules de Antonio Castro, i en morir torna a néixer, però aquesta vegada ja és inmortal, diví.
 El punt de partida de l’argument és el senyal cap a l’espai exterior (anomenada per alguna autors com a una alarma còsmica). Això era l’argument del relat que inspirà Kubrick per a fer 2001. Es tractava de “The Sentinel”, un conte d’Arthur Charles Clarke (Minehead, Somerset, Anglaterra, 1917) escrit el 1948 i que es publicà al volum “Expedition to Earth” de l’any 1953. L’edició en castellà que jo he llegit es diu “El centinela” i ha estat editada per Contisa (1995). És una col·lecció de relats.
L’any 1964 Kubrick demanà la col·laboració del novel·lista anglès per a realitzar unn film de ciència ficció. Decidiren escriure un guió que després es convertí en novel·la. El títol original era “Viatge més enllà de les estrelles” i la producció anava a mans de la Metro. Es començà a filmar el 1965. La piràmide del Centinela esdevingué un monòlit i el títol passà a ser el definitiu que avui en dia tothom coneix. L’any 1968 ja està rodada. En el darrer moment Kubrick suprimí un pròleg i un narrador. Després de les premiers a Nova York tallà algunes escenes.
“2001, a space odyssey” esdevingué aviat una obra mestra del cinema. La pel·lícula (MGM, de l’any 1968), ha estat considerada sempre com la millor dintre del gènere de la ciència ficció. Fou protagonitzada per Keir Dullea (Bowman), Gary Lookwood (Poole), William Sylvester (Dr. Floyd), Daniel Ritcher (Moonwatcher) i la veu de la rebel HAL 9000, Douglas Rain, que arriba a interpretar la cançó Daisy, just quan ha de ser desconectada.
El juliol de 1968 es publica la novel·la, l’exemplar de la qual en castella que jo he duit és la celebre de RTV Salvat, amb fotos de la pel·lícula i un pròleg de Romà Gubern. Hi ha una altra edició d’Orbis d’una col·lecció de ciència ficció i una edició en català de Proa. Una de les diferències que hi ha entre el llibre i la pel·lícula és el final. A la novel·la pareix que queda clara la destrucció de la humanitat en una guerra mundial. Bowman s’ha convertit en una espécie de Déu. Aquest argument ens recorda un altre conte de Clarke: Los 9.000 millones de nombres de Dios, que es va incloir al Retorno de los Brujos de Bergier i Pauwells.
El video es pogué comprar com a número 0 –juntament amb Blade Runner- a la col·lecció “Cine Fantástico”.
Si bé Kubrick havia pensat en Carl Orff, la banda sonora fou encarregada en un principi a Alex North, que ja havia musicat “Spartacus” (1960), però a la fi es decidí per autors dels anomenats “clàssics” encara que les obres de Ligeti eren molt novedoses. Diu Alejandro Pachón que Kubrick trobà la partitura de North excessivament homogènia i s’estimà més la combinació de sinfonisme vanguardista que tots hem conegut. També volem incidir en dos detalls: a les escenes de l’home primitiu, al començament de la pel·lícula, Kubrick suprimí la música, a excepció deel moments puntual que després comentarem; l’altre detall és el poc diàleg que hi ha durant el metratge. 2001 és quasi una pel·lícula muda.

1-l’obertura d’Also sprach Zarathustra, de Richard Strauss, la peça més emblemàtica i que s’ha fet popular a través de 2001. Fins i tot s’ha utilitzat per vendre televisors. Surt als títols de crèdit, quan els simis aprenen a matar i ja al final de la pel·lícula.
     2-Un fragment del requiem per a soprano, mezzo-soprano, 2 cors i orquestra de Ligeti, leitmotiv del monòlit i dels seus efectes.
 3-Lux aeterna, una altra peça de Ligeti.
 4-El Danubi Blau de Johann Strauss. N’hi ha que han criticat molt que apareguès a la pel·lícula. Té la seva gràcia, però topa una mica amb la contemporaneidad i l’erudició de la resta de la banda sonora. També sona als títols de crèdit del final.
 5-L’adagio del ballet suite de Gayaneh, d’Aram Khatxaturian, una preciosa melodia que acompanya a la nau Discovery cap a Júpiter i que manté dormida mitja tripulació.
 6-Atmosphères, de Ligeti. Una peça instrumental per realitzar un viatge cap a les estrelles.
 

Escenes comentades:

1. Títols de crèdit (Richard Strauss; North)
2. El monòlit (Ligeti, Requiem)
3. Descobriment de les armes (Richard Strauss)
4. Ballet espacial (Johann Strauss; North)
5. Cap al cràter (Ligeti, Lux aeterna)
6. El monòlit a la lluna (Ligeti, Requiem)
7. Viatge cap a Júpiter (Khatxaturian, Gayaneh)
8. Desconnexió de HAL 9000 (Daisy)
9. Viatge cap a les estrelles (Ligeti, Atmosphères)
 

Apasionado de Ustinov

Peter Ustinov era el típico actor que se aparecía vestido con una túnica chillona en los zapings de Semana Santa, era el cruel Nerón que quemaba Roma -y no sé si el emperador que inventó los cambios de hora- o el secundario de Espartaco. Además veraneaba en Mallorca y adoraba a los niños. Que descanse en paz y toque la lira ya sin parar en el cielo. Yo no le vi nunca, pero los habrá que asegurarán que en su día se tomaron un Martini cerca de la silla en la que se había sentado una tarde plomiza de esas que invitan a la poesía de autores rarísimos.
Ha sido el preámbulo de lo que será una Semana Santa marcada por el estreno de La Pasión del Cristo, una película dirigida por el católico Mel Gibson y que ya ha sido vista en mercadillos, pecado venial en esta tierra sin leyes. Contiene una flagelación en latín que dura veinte minutos y supongo que un final previsible, con un grito desgarrador en arameo, en tus manos encomiendo mi espíritu, y miles de cabezas que se levantarán de su asiento y que me impedirán escuchar la banda sonora, gente que no sé si estudió el bachillerato antiguo, BUP o LOGSE, pero que a la mínima letra que aparece, se pone en pie y tapa a los demás. Supongo que son espectadores que pertenecen a esas generaciones que leyeron tanto y que no conocían el fracaso escolar. Espero que la LOCE incluya materias como el de respeto al que ha pagado una entrada, porque uno acaba de los nervios cada vez que pisa un cine.
Y para los que no crean en el catalán, como es el caso de Umbert, recomiendo la lectura en la intimidad de las Meditacions de la Sagrada Passió de Nostre Senyor Jesucrist, del Cardenal Wiseman, traducida del inglés por Josep Carner en 1917. Podrán degustar una crucifixión que pone los pelos de punta, con clavos y martillazos. Y sin castellanismos.

 El Día de Baleares/El Mundo, 5.4.2004

Troya o el asno de Homero

Lo siento por Román Piña –el único que conozco que se ha leído la Ilíada entera y en versión original- pero a mi sobrino y a mí nos ha gustado la película de Brad Pitt, que he procurado verla antes de que me obliguen a estar día y noche en el instituto o dando clases a las telarañas estivales. Nos ha gustado el rostro de Helena –la que hizo naufragar mil barcos y quemó las torres de la indomable Troya-, nos ha conmovido la fraternidad de Héctor y Paris, por supuesto el culo de Aquiles –el héroe imposible-, el Día Delta ¿a la hora Pi? en una playa sin hoteles -que no sé de dónde la han sacado pero nos va a quitar turistas-, hasta las letras del final nos hemos tragado, y la canción que nadie se ha quedado a oír. Da gusto ver a tantos griegos –todos con sus modalidades- enfrentándose entre sí, compartiendo dioses y honores, con sus falditas, obsesionados por la inmortalidad y en que alguna vez alguien les traduzca sus hazañas en la reválida o selectividad (según autonomía). Si Umbert la dobla un día al formenterer la comento con mi amigo y colega Vicenç Blai, que vive en su pequeña Itaca balear.
Y no neguemos nuestros bagajes homéricos de toda la vida: el tío Aquiles, Héctor Cúper, Agamenón el de los tebeos–igualico, igualico que el difunto de su agüelico-, el caballo de Troya de Juan José Benítez –con flagelación más dura que la de Gibson-, la Penélope de Serrat, con su bolso de piel marrón, las aventuras de Telémaco, las sirenas, una escena de “Bichos” y tantos otros guiños micénicos, todos ellos entre augustas butacas y palomitas.
Es hora ya de desenpolvar esa colección de grandes clásicos que regalaba el banco, o de descubrir la excelente versión en catalán que hizo Carles Riba de la obra del ciego rapsoda, qué casualidad, la que jamás me enseñaron porque era más fino el hexámetro castellano.

El Día de Baleares/El Mundo, 21.6.2004