Miembros | Análisis | Discografía | Bibliografía | Enlaces | MIDI | Rarezas | CARS |
- | - | - | - | - | - | - | - |
Syd Barrett:
guitarra y voz desde la formación del grupo hasta enero de 1968 Roger Waters
Richard Wright
Nick Mason
David Gilmour
|
Algunos otros músicos que han colaborado con Pink
Floyd son:
Ron Geesin: composición y arreglos orquestales en Atom Heart
Mother
|
«More», Trenta
anys d'una pel·lícula mítica
Jordi Vidal Reynés
Enrera, en l'edat de pedra dels últims anys seixanta Barbet Schroeder, l'home responsable de pel·lícules com Barfly, va anar a Eivissa a fer More: un conte alliçonador. L'any 1969 Barbet Schroeder (Teheran, 1941) va dirigir «More», pel·lícula que mostrava com es destruïa una parella de hippies a causa de la droga. La va produir Jet Films i la van protagonitzar Mimsi Farmer i Klaus Grunberg. Pink Floyd, grup musical ja llegendari de rock progressiu, signà la banda sonora i n'edità un disc. El mateix director va afirmar que el quartet britànic posseïa una qualitat especial i un fons eteri que el seduïa. La fotografia fou responsabilitat de Néstor Almendros (Barcelona, 1930-Nova York, 1992). Part de l'acció transcorria a l'illa d'Eivissa L'Argument Situada al mig de la revolució psicodèlica, More segueix el descens d'un home per una llenegadissa costa avall. Després de graduar-se, el jove Stefan surt d'Alemanya per viatjar. La pel·lícula s'obre amb ell que fa auto-stop per anar a París. Quan hi arriba perd els seus doblers en un joc de cartes, però el seu oponent, Charlie, se'n compadeix i decideix prendre'l sota la seva protecció. Aquell vespre, entren sense pagar en una festa a la casa d'un hippy parisenc acomodat, on Stefan s'enamora de la bella i misteriosa Estelle. Charlie li adverteix que se'n mantengui allunyat, però la dona fatal ja ha entrat en escena. Quan Stefan i Charlie se'n van de la festa, Stefan s'indigna perquè Charlie ha robat doblers de l'abric d'Estelle i el persuadeix perquè li deixi retornar-lo. Quan Sefan va a veure Estelle per retornar-li els doblers, ella fa un porro i acaben anant junts al llit. Quan ell veu que ella té una cicatriu al braç, ella li diu que és una jonqui rehabilitada. Ell s'enfada, però deixa d'estar-hi quan Estelle li assegura que ja no hi recau. Estelle diu a Stefan que deixa París per anar a Eivissa i el convida a acompanyar-la. Ell hi va una setmana més tard, després que li han dit que en arribar demani pel doctor Wolf. Stefan arriba i es troba que Stelle no és a l'hotel, de manera
que cerca el misteriós doctor Wolf, que també l'adverteix
respecte
Finalment, però, cedeix i es deixa persuadir per provar-ne una mica. La parella va enfonsant-se lentament cap a la condició de ionquis, i consumeixen ràpidament una quantitat que Estelle havia robat de l'oficina de Wolf. Quan el doctor els descobreix, els fa xantatge perquè retornin a la ciutat, on Stefan treballa al seu bar venent droga sota la barra a la creixent població d'addictes d'Eivissa. La relació d'Stefan i Estelle comença a tensar-se sota la pressió de la seva creixent dependència de la droga i per tant, quan les seves obligacions amb Wolf estan complertes, comencen un programa de desintoxicació. Ajudats per grans quantitats d'LSD per facilitar deixar-ho, gradualment aconsegueixen acabar amb l'hàbit. Però just en el moment que la vida comença a millorar, el doctor Wolf torna a aparèixer. La gelosia turmenta Stefan, que torna a recórrer a l'heroïna. Charlie, l'amic de Paris d'Stefan, arriba. Està preocupat per ell i prova de persuadir-lo perquè se'n vagi d'Eivissa i torni a França. Ell es nega a partir sense Estelle, que, com ara ja queda clar, se'n va al llit amb Wolf. Stefan va vagant per la ciutat en una recerca desesperada per trobar-la. Suplica a un amic dues dosis d'heroïna i, malgrat els consells, les pren totes dues. Mor d'una sobredosi sense haver trobat Estelle. La música Quant al disc, aquest inclou tres tipus de temes: en primer lloc les cançons que en la seva majoria signà Roger Waters (Cambridge, 1944), aleshores líder de Pink Floyd. Són Cirrus Minor, The Nile Song, Crying Song, Green is the colour i Cymbaline; Ibiza Bar fou escrita per tot el grup, com és el cas de la música instrumental (Main Theme, Quicksilver, Dramatic Theme). A més a més hi apareixien músiques incidentals com Up the khyber, Party Sequence, More Blues i A spanish piece. No s'hi varen incloure, en canvi, tres números que encara resten inèdits: Seabirds, Hollywood i Theme (Beat Version). UMMAGUMMA Ummagumma (Harvest records, 1969), un documento indispensable para entender
una época y un sonido. Este doble disco junta a los Pink Floyd más
experimentales con los últimos resquicios psicodélicos y
lisérgicos del grupo, abandonados a partir de Atom Heart Mother
(Harvest, 1970) y recogidos en un impresionante disco en directo.
Fran Mullor, 2000PINK FLOYD: THE FINAL CUT A requiem for the post-war dream
Rafael Hernandez
Echoes. The best of Pink Floyd.
|
|
"Shine on" (1992) Caja que contiene varios LP's y los primeros singles del grupo. |
Enlaces | |
MIDI | |
Rarezas | |