- In The Court Of The Crimson
King, 1969
El disc s'obre amb un peça que ràpidament esdevingué
clàssica en el repertori de la banda: "21st Century Schizoid Man"
té un so poderós i atronador; d'intensitat epilèptica
no te res a veure amb la resta de composicions que rellisquen per ambients
tranquils i paisatges relaxats, com la subtil "I Talk To The Wind" o "Epitaph"
(excel.lent interpretació vocal de Lake), on el mel.lotró
es conjuga amb les guitarres de Fripp oferint un autèntic so plàcid,
però fúnebre. Aquestes dues llargues peces posseeixen excel.lents
melodies, sons extasiants que van formant petites espirals simfòniques
i remolins harmònics molt treballats. En posteriors discos, aquesta
densitat desapareixeria. L'àlbum prossegueix amb una composició
naïf titulada "Moonchild": més lirisme bucòlic per
enllaçar amb una part de música atonal i, en aquella època,
desconcertant. El tema que dóna títol al disc és
realment una petita simfonia amb un bell cobleig repetitiu. Les
lletres de Pete Sinfield són dignes de comentar. Semblen inspirar-se
en la iconografia de Tolkien. Hi trobam una atmosfera medieval,
èpica i fantasiosa. Són textos obscurs i abarrocats embolcallats
per la música de Fripp. Alguns són durs, com els de "21st
Century Schizoid Man": "Ungla fèrria d'urpa felina/Els neurocirurgians
segueixen exigint a l'emmetzinada porta de la
paranoia". N'hi ha de senzills i tendres: "Anomena-la nina de lluna/Balla
en el rabeig del riu/Solitària nina de lluna/Somnia a l'ombra del
salze" ("Moonchild"). Tanmateix, les lletres més representatives
de Sinfield i de la primera època de King Crimson correspondrien
a la tendència esotèrica: "Cadenes corroïdes de llunes
en presó/Destrossades pel sol/Ha començat el torneig/Toca
sa cançó el flautista púrpura/ I el cor canta amb
dolçor/Tres cançons de bressol en llengua ancestral/A la
cort del rei carmesí" ("In The Court Of The Crimson King").
“In The Court...” ha esdevingut referència absoluta i decisiva
pel que fa a la música progressiva. Tanmateix, gràcies als
enregistraments en directe apareguts posteriorment, sabem que reflecteix,
simplement, una part de la força que desprenien als concerts.
La portada, ja mítica, va ser dibuixada per Barry Godber.
[menú]
"In The Wake Of Poseidon" (EG, 1970) és una confirmació
de les senyes d'identitat iniciades a "In The Court Of The Crimson
King". Torna a ser un elapé excel.lent sobretot si es té
en compte la situació de desbandada en què es trobava el
grup, a punt de desaparèixer. El desembre del 1969, tres mesos
després de publicar-se el primer disc, Mike Giles i Ian McDonald,
cansats de la gira americana i disconformes amb la música que Fripp
volia dur a terme, havien decidit abandonar el grup. "El meu estómac
va desaparèixer. King Crimson ho era tot per a mi -digué
Fripp-". El març del 1970, el vocalista Greg Lake decidí
crear una nova banda amb el teclista Keith Emerson. De la formació
original només quedaven Fripp i el lletrista Pete Sinfield.
Produït i escrit per Fripp i Sinfield, "In The Wake Of Poseidon"
va ser enregistrat als estudis Wessex de Londres amb l'assistència
de l'enginyer de so Robin Thompson qui proporcionà una sonoritat
neta i d'alta qualitat. A les sessions, s'hi incorporaren el flautista
Mel Collins, el cantant Gordon Haskell i el pianista Keith Tippett. Lake
i Giles, amb les maletes preparades, ajudaren a la finalització
d'un disc que, com el primer, juntava moments encaramel.lats amb passatges
caòtics. "Cadence & Cascade" (amb celesta, flauta, arpegis
brillants de guitarra i cantada per Haskell) i la peça que donava
títol al disc (solemne, amb un inici inquietant de mel.lotró,
cantada extraordinàriament per Lake), hi posaven la dolcesa. "Pictures
Of A City" (amb secs "riffs" de saxofó i guitarra i amb una orquestració
similar a la cèlebre "21st Century Schizoid Man" del primer elapé),
juntament amb la dissonant "The Devil's Triangle" (basada en el moviment
"Mart" de la "Suite Dels Planetes" de Gustav Holst), se situaven a la
vora del paroxisme. Entremig, la perfecta "Cat's Food", dominada per Fripp
i el piano jazzístic de Tippett. Pel que fa als textos Pete
Sinfield abandonava lleugerament la iconografia de Tolkien i apostava
per un surrealisme no exempt d'atmosferes medievals: "La prole de Plató
d'ulls freds d'heura/Trampeja la veritat del nucli de l'escorça/L'arlequí
inventa
jocs insensats/Gràcies burlesques vestides de papagai./Dues dones
ploren, Dona Escarlata Pantalla/Vessa una súbita pluja teatral/Mentre
la Reina de la Mitjanit obscura, somiant/Sap cada un dels mals de la humanitat"
("In The Wake Of Poseidon").
Com ja succeïa en el primer elapé alguns temes posseïen
subtítols; no era esnobisme sinó una raó econòmica
ja que als EUA els drets de publicació es pagaven per títols
i, per tant, es tractava de posar-ne el màxim nombre. "In The Wake
Of Poseidon" va ser criticat durament per seguir el mateix esquema que
l'anterior disc. Trenta anys després el consideram clàssic
de la dècada encara que només sigui per dues o tres peces
bàsiques en la discografia crimsoniana com "Cadence And Cascade"
i "Cat's Food". L'exit comercial (nº 4 a GB, 31 als EUA) va significar
la possibilitat de sobreviure a la seva desmembració. Barry
Godber, el dissenyador de la feliç portada del primer elapé,
no pogué repetir ja que morí a principis d'any. Utilitzaren
una infantívola i atractiva obra de Tammo de Jongh, "12 Archetypes".
Pere Ferrando
(Adaptació de dos articles apareguts a “Clàssics
del rock”, secció del
“Balears Cultural”, suplement dominical del “Diari de
Balears”)
[menú]
The noise (Video de King Crimson)
Live at Frejus
En este video está recogido el concierto de King Crimson en
The Arena-Frejus (27.8.1982) aunque no se ha editado hasta 1997. Belew,
Fripp, Levin y Brudford interpretan temas de Discipline, Beat y el clásico
Lark's Tongues in Aspic Part II.
El estilo de tocar de Adrian Belew, poco técnico pero tremendamente
personal y efectivo, tiene duende. Sus letras son también muy
buenas y la forma de cantar y las líneas que crea son totalmente
originales.
De Brudford decir que está perfecto a la batería, y es
el protagonista absoluto en la sección rítmica de The
Sheltering Sky, repitiendo una y otra vez el mismo riff percutivo.
Respecto a Toni Levin, creo que es uno de los mejores bajistas de rock
que existen, ya que suele tocar a contratiempo, pocas notas pero muy
cuidadas y en sitios insospechados, es realmente increíble.Por
otra parte, el dominio que tiene del stick es impactante, este instrumento
es capaz de llenarlo todo por sí solo. Aunque personalmente,
no es un instrumento que me seduzca especialmente, pienso que le falta
sentimiento y posibilidades de expresión, aunque no pueden negársele
sus posibilidades.
Robert Fripp sigue en su línea, un poco en segundo plano y sentado.
La cámara le enfoca pocas veces.
J.J.A.
[menú]
King Crimson de gira en España
EL MUNDO en Internet
www.el-mundo.es
CULTURA
Martes, 27 de junio de 2000
«Para innovar hay que dominar bien
la tradición»
King Crimson comienza hoy su gira española «The Construkction
of light»
(Ver
Diario El Mundo)
King Crimson, the construcKtion of light (Virgin
2000)
El cuarteto formado por Adrian Belew (guitarra y voz), Robert Fripp
(guitarra), Trey Gunn (bajo) y Pat Mastelotto (batería) ha editado
este nuevo trabajo de King Crimson, producido y compuesto por el propio
grupo, con las letras de Belew. El disco incluye un “bonus track” titulado
“Heaven and Earth”, interpretado por el llamado ProjeKct X, producido
por Pat Mastelotto y Bill Munyon. No podían faltar guiños
a sus anterior creaciones, como es el caso de “FraKctured” y la cuarta
parte de “Larks tongues in aspic”.
Más información en www.disciplineglobalmobile.com
|
