PRÒLEG IGNORABLE

MITJANS DE MAIG DEL 2003

Un altre any m’agafa d’improvís.
A la feina em diuen que he de decidir immediatament quan m’agradaria fer les vacances.
Em queixo perquè és massa aviat per poder escollir la data adient amb garanties de no quedar-me penjat un parell de setmanes enmig de l’estiu. No sé amb qui les faré, ni quan, ni a on aniré. El que en tot moment tinc clar es que vull fer algun viatge a l’estranger i no concebo altra forma que no sigui acompanyat d’algú.
Demano 24 hores més de temps per prendre una decisió.

Analitzo minuciosament tots els pros i contres de cada una de les possibilitats que se m’acudeixen:
El Xoises no pot fer vacances abans de setembre, i jo aquestes dates estaré estudiant, a més, ell voldrà fer-les amb la seva nòvia, que per a alguna cosa estan les novies.
Seria una bona opció anar a Cuba amb el Quim, és un destí força atractiu i ell té molts contactes allà de quan va ser-hi durant tres mesos fa un parell d’anys, però no sap quan tindrà les vacances, i és més, encara que ho sabés, no el veig molt il·lusionat per anar a enlloc, i menys a Cuba. S’ha de comprendre que per a ell viatjar és sinònim de treballar i el que més li ve de gust quan té vacances és quedar-se a casa.
L’Héctor està treballant fa molt poc temps, no sap si tindrà vacances i en el cas que les tingués no sap quan les farà, ni si les farà amb la seva nòvia, ni si tindrà diners, ni ganes... massa poc fiable com per tenir-lo en compte.
El Pere i el Marc queden descartats de bon principi, l’un per mandrós, l’altre perquè tot allò que estigui més enllà d’un radi de 100 kilòmetres, és massa lluny com per contemplar la possibilitat d’anar-hi si no és per força major.

Penso en d’altres persones no tan properes però rebutjo la idea immediatament, fer un viatge acompanyat requereix que sigui amb algú amb qui es tingui molta confiança i et portis més o menys bé. Seran 24 hores al dia junts, durant una o dues setmanes, així que més val que es tingui molt bona relació i sobretot un alt grau de tolerància mútua per suportar les tantíssimes imperfeccions que tots tenim sense acabar odiant-nos l’un a l’altre el segon dia. Els viatges són una prova de foc per a parelles i amics.

No veig més sortida, toca viatjar sol. O això, o em quedo a casa.
Serà una nova experiència, i té els seus avantatges. La primera és que m’agafaré les dates que més em convinguin sense haver de fer-les coincidir amb ningú, puc anar a on em vingui de gust sense consensuar-ho prèviament i un cop allà puc decidir a cada moment el que faig o deixo de fer sense haver demanar consentiment previ.

Em demano dues setmanes, del 19 de juliol al 3 d’agost.

Ara toca decidir si vull que sigui en viatge organitzat o per lliure.

El viatge organitzat em fa bastanta mandra, per un cantó vas sol i et menges molts moments de “pengim-penjam”, és clar que és molt possible que un cop allà coneguis a gent del grup amb qui connectis bé i vagis amb ells, però tampoc vull dependre d’aquest factor, veig massa trist marxar sol però esperant trobar algú per deixar d’estar-ho, i com no trobis a ningú suficientment adequat, els moments de solitud que passis poden ser bastant anguniosos pel fet que serà una soledat no desitjada. També pots trobar-te que se t’enganxi qualsevol pesat, o que el pesat que s’enganxa a qualsevol, siguis tu, o trobar-te aguantant l’espelma a parelles, o sentint-te desplaçat si vas amb un grup que ja es coneixen entre ells.
En tot cas és una opció que la deixo per a més endavant, quan sigui més gran i exigeixi un major nivell de confort. A sobre el viatge organitzat et treu el vertader encant del viatge solitari, la llibertat i l’aventura, no suporto que em diguin a quina hora m’he de llevar, quan he d’anar al lavabo, ni a on he d’anar, ni què és el que he de veure ni que m’expliquin el que els hi dona la gana i per contra no em portin on a mi em fa il·lusió ni contestin les meves preguntes perquè segons el seu criteri no són interessants per al grup o simplement no volen parlar d’elles.

Recordo quan a Moscou li feia preguntes a la nostra guia del que pensen els russos sobre l’antiga URSS i de la tremenda dictadura que van patir durant més de 70 anys, de les purgues d’Estalin, de la guerra d’Afganistan, de l’actual guerra de Txetxènia, les mancances que pateix la llibertat d’expressió en aquell país, les relacions que manté Rússia actualment amb la resta de les repúbliques ex soviètiques i d’altres països de l’entorn, la corrupció, la màfia, el dia a dia durant l’era comunista i l’actual, la política exterior, costums quotidians... i ella defugia totes les preguntes, ja fos perquè no sabia la resposta o perquè no volia parlar sobre aquells temes perquè eren “inadequats”. Per contra ens va explicar àmpliament tota la vida i miracles de Pere el Gran, Catalina de Rússia i dels diferents Zars que van portar la glòria a aquelles terres fa uns quants segles, però sembla que la història de Rússia s’acaba amb la Revolució d’Octubre de 1917, just quan comença el que és interessant per a mi. És com quan fèiem història a l’escola o l’institut, sempre donava la casualitat que s’acaba el curs quan tocava estudiar la guerra civil i la dictadura de Franco.

Una cosa que mai he pogut entendre es que cada any milions de persones fan turisme a altres països contractant visites guiades a touroperadors que tant sols els porten a veure el que no interessa a ningú excepte un petitíssim percentatge de persones d’elevada cultura, estudiosos o professionals, que és el passat llunyà, deixant de banda el present o la història més recent. Sóc incapaç de pensar que a un senyor de Chicago que ve a Barcelona li pugui interessar remotament les conquestes de Jaume I, la llegenda del Compte Arnau, les batalles guanyades de Guifré el Pilós o les Cròniques de Bernat Desclot. Estic convençut que si alguna cosa vol saber sobre una regió tan llunyana per a ell, serà la realitat social, econòmica, política, cultural, lingüística o culinària del país, així com els costums, la mentalitat dels seus habitants o el clima. Segur que li resulta molt més interessant menjar una bona paella o una truita espanyola que no una visita guiada a La Pedrera, i també segur que prefereix saber com va ser la dictadura de Franco i la Transició que no pas el regnat dels Reis Catòlics o el Califat d’Abdelraman III.

És a dir, que a un viatge organitzat li veig massa inconvenients i pocs avantatges i encara més si l’has de fer sol.

D’altra banda, plantar-me tot sol a una ciutat d’un país desconegut, dormir a un hotel i fer el mateix que faria si hagués contractat un touroperador, tampoc m’atreia massa.
Penso que el millor seria tenir coneguts d’algun lloc remot i anar-los a visitar, podent viure a casa seva, menjant el seu menjar, que m’ensenyin els llocs que ells creuen més interessants i durant uns pocs dies viure com viuen ells, fer un autèntic intercanvi cultural, que en essència és el que busca tot viatger.
És clar que amics a l’estranger només tinc a la Meliha a Sarajevo, i si que em ve molt de gust tornar-hi algun dia, però les meves vacances d’aquest any voldria fer-les a algun lloc que no hi hagi estat mai abans.
Penso com aconseguir que una família d’un apis llunyà accepti acollir-me a casa seva amb un mínim de garanties de poder-me’n refiar, i se m’acudeix la idea de recórrer a alguna associació cultural o d’agermanament amb algun altre país. Em connecto a internet i en trobo unes quantes que estan domiciliades a Barcelona.

D'associacions culturals o casals d'amics n'hi ha de gairebé d’arreu del món: dels pobles àrabs, eslaus-balcànics, Kurdistan, Indonèsia, Uruguai, Equador, Alsacià, Àustria, l'Alguer, Índia, Xina, Turquia, Brasil, Nepal, Itàlia, Guatemala, Nova York, Palestina, Israel, Hongria, Japó, Guinea Equatorial, Nicaragua, Cuba, Escandinavia, Líban, Suïssa, Síria...

Ara el següent pas és decidir el destí.
Aprofitant que no necessito de la conformitat aliena, aniré a un lloc que a mi em fa il·lusió conèixer però que a la generalitat de la gent li provoca rebuig o indiferència. Penso en el Líban però intento posar-me en contacte amb l’associació i ja no existeix, el mateix em passa amb la de síria i la palestina.
Contacto amb la d'Israel i els propis israelians em recomanen no anar-hi perquè si bé no és tan insegur com pugui semblar als mitjans de comunicació, tampoc se’m poden donar les garanties mínimes de seguretat. Literalment em diuen: “el mateix que hi ha gent que viurà allà 100 anys i mai li passarà res, també hi haurà qui hi vagi un sol cop a la vida i l’enganxi de ple”. Penso que això és el mateix a tots els llocs del món, però el fet que una persona del mateix país no m’animi a anar-hi, m’acaba de treure la idea del cap. Les dels pobles eslaus no m’agafen el telèfon mai, m’hauria agradat anar a Albània, Ucraïna o Bielorrusia, però que costi tant contactar amb ells em fa dubtar de la seva seriositat.
El continent americà el deixo per un altre cop que tingui més temps, el dia que travessi el toll d’aigua, serà per estar-m’hi una temporada superior a 15 dies.
Per anar a Àfrica encara no em trobo suficientment preparat, crec que ha de ser un viatge dur i encara estic molt verd per anar a segons on.
Per anar a Eivissa, Paris, Escòcia, Irlanda, Nova York, Japó... és a dir, pels destins turístics més habituals, sempre em resultarà més fàcil trobar voluntaris que vulguin acompanyar-m’hi, no gastaré aquesta oportunitat anant a un lloc típic.
D’altres països com la Índia, Xina, Indonèsia o Escandinavia directament em diuen que si vull em poden donar tota la informació que vulgui sobre els seus països però que no es dediquen a establir contactes entre persones, que per això estan les agències de viatges.

Finalment localitzo l’Associació Cultural Catalano-Letona.

                                     

Per primer cop penso en aquella zona. Estonia, Letònia i Lituania, les tres repúbliques bàltiques que tothom sap dir en aquest ordre però res més. Només sé que varen estar a primera plana de l’actualitat quan es van independitzar de la URSS a principis dels 90, però tampoc varen cridar molt l’atenció perquè era una època de redefinició de fronteres i aparició de nous estats a tota l’Europa de l’est després de la caiguda del comunisme. Des d’aleshores ha sigut com si no existissin, mai se sent parlar d’aquests països. Darrerament s’han donat a conèixer una mica perquè els dos últims festivals d’Eurovisió s’han celebrat a Tallin (Estonia) i Riga (Letònia). El fet que siguin llocs desconeguts per a la majoria de gent fa que em resultin molt atractius perquè no saps que t’hi trobaràs, em sembla molt més emocionant que anar a un lloc tan conegut que tot el que vegis o facis serà el que esperes veure o fer. Per saber com és París, Londres, Roma, Berlín o qualsevol altre ciutat de l’Europa occidental, n’hi ha prou d’anar a qualsevol llibreria i comprar una guia de viatges, a més que trobaràs ràpidament un grapat de gent que ja hi ha sigut i et podrà explicar amb tot luxe de detalls tot el que vulguis saber, de manera que el factor sorpresa queda anul·lat.

Els truco, contacto amb ells a la primera, és una bona senyal.

M’atén una veu femenina. Li comento amb certa vergonya el meu propòsit  tot esperant respostes igual de desalentadores que les anteriors, però no, li sembla força original, mai ningú li havia proposat res semblant i si bé no em promet res, si que em dona moltes esperances d’èxit doncs tenen molts contactes allà, com és lògic, i sap que són gent prou hospitalària com per a que aquesta idea es pugui dur a terme. Ens citem per coneixe’ns personalment al cap de dues setmanes a la seu de l’associació.

El domicili de l’associació és una casa particular d’un noi d’uns 30 anys anomenat Víctor, que ha estat vivint a Letònia varies temporades de molts mesos cada una, fins i tot anys, i un cop aquí ha decidit fer quelcom per fomentar més les relacions entre aquests dos països que malgrat ser tant distants tenen punts en comú, com és la seva petita grandària, una cultura pròpia, un idioma minoritari i sobretot una forta lluita per defensar el tarannà propi en front les influències del seus poderosos veïns.

És alt, moreno, cabell llarg, ulls petits, pinta bohèmia, està casat i té una filla de 4 anys. M’explica que és pianista i al 1992 va decidir anar cap allà a estudiar piano perquè li havien informat que hi havia una de les millors mestres del món, va passar-s’hi uns quants mesos en un moment en que el país estava patint una forta transformació. Feia menys d’un any que havien aconseguit la independència de la antiga URSS, era un país jove en tots els aspectes i intentava adaptar-se ràpidament a la nova situació tant política com econòmica.
Des d’aleshores, ha fet constants viatges a Riga passant-hi llargues temporades. Al principi tenia llogada una habitació a casa d’una dona divorciada que vivia amb el seus dos fills, un nen i una nena, però després de tant de temps de convivència es va convertir en un més de la família, i cada cop que hi va, s’allotja en aquella casa sense que li vulguin cobrar res.

Em fa quatre pinzellades ràpides del que és avui Letònia.

Malgrat s’ha modernitzat molt ràpid, encara es pot dir que és pobre i el canvi del sistema econòmic ha sigut una mica traumàtic després de 50 anys de comunisme. L'índex d’atur és molt elevat i el nivell de vida substancialment inferior al nostre.

En quant als costums i tradicions, destaca el foc, és un element que està molt present a la vida quotidiana, la revetlla de Sant Joan, que allà es diu Janis (el dia dels Joans), és la celebració més important de l’any i al igual que aquí es fan fogueres que romanen enceses durant tota la nit, però també encenen fogueres per cap d’any i per qualsevol festa, i fins i tot poden fer una foguera sense necessitat que se celebri res, pel sol fet de seure al voltant a xerrar i beure vodka, la beguda nacional. Es una forma d’escalfar-se a l’hivern i a l’estiu les utilitzen per fer carn a la brasa.

Durant els darrers anys s’han obert a Riga molts cafès, pubs i discoteques, i les noies en aquesta regió són potser les més maques de tot Europa, al menys molta gent que hi ha estat ho diu.

També em parla d’una qüestió de la que ja n’havia llegit alguna cosa en llibres o buscant informació per internet, i és la separació ètnica i social que es viu entre letons i els russos que són un 35% de la població de Letònia, percentatge que arriba fins al 50% a la capital.
Es veu que abans de la ocupació soviètica, la població russa a Letònia era insignificant. Després de les matances que tant russos com alemanys van fer durant la Segona Guerra Mundial i les purgues d’Estalin després, es va perdre fins a una tercera part de la població d’aquesta república. Des del 1945 fins a la mort d’Estalin el 1953, prop d’un milió de persones havien sigut deportades, a Sibèria principalment i a d’altres llocs remots de la extensa Unió Soviètica. Se’ls va ficar en “gulags” (camps de treball forçat) i la majoria hi trobarà la mort.
Per contra, Estellin va enviar centenars de milers de russos a treballar al zona del Bàltic, fent així que la situació demogràfica a Estonia, Letònia i Lituania es capgirés.
Durant 50 anys es va perseguir tota forma de cultura autòctona, s’obligava a tothom a parlar rus i sent aquesta l’única llengua que es podia utilitzar en l’àmbit oficial, es va marginar el letó a l’àmbit purament familiar essent per a qui el parlava motiu de burla i menyspreu per part dels invasors.

Un cop recuperada la independència, molts russos van tornar a la seva terra natal, però molts altres es van quedar a Letònia.
Evidentment es va declarar el letó com a idioma oficial, i com a mesura de protecció que ha de prendre tota llengua minoritària, es va decidir que per aconseguir la nacionalitat letona els no nascuts a Letònia,  havien de demostrar tenir uns coneixements mínims de la llengua autòctona, condició idèntica a la que tenen gairebé tots els països del món. És a dir, malgrat l’intens odi que el poble letó sentia cap els russos pels 50 anys d’ocupació i humiliació tant física com moral, es va voler donar la nacionalitat a tots aquells que tenien residència en el territori del nou estat, només calia passar un senzill examen de letó.

La comunitat russa es va negar en rodó a parlar cap altre idioma que no fos el rus i fins el dia d’avui continuen utilitzant única i exclusivament aquesta llengua. Molts han après l’anglès, francès o alemany, però no volen parlar letó. Han construït guetos, i només mantenen relacions socials amb gent que parli rus.

El sistema educatiu letó estableix que tots els nens han d’estudiar obligatòriament angles, i després han de triar una segona llengua per estudiar, a escollir entre l’alemany o el rus. La majoria se sent més atret i proper a Europa occidental que a Rússia tot i ser el seus veïns directes. Els fills del russos, malgrat estudiïn el mateix, fora de l’escola només parlen rus, i això ha fet que en aquest país es visqui un autèntic aparheid etnico-lingüístic.

Li dic al Víctor que entenc perfectament la postura letona, em recorda alguna cosa això de que una persona vingui de fora i després de 40 anys no sàpiga parlar l’idioma autòcton i construeixi guetos limitant així les possibilitats d’integració social, cultural, econòmica, lingüística, etc.

Després d’estar més d’una hora xerrant ja no em quedava cap dubte d’on aniria aquest estiu.
Se m’havien despertat unes ganes enormes d’anar a Letònia, i si pel motiu que fos no acabés anant aquest cop, les ganes seguirien sent-hi fins que hi anés. Em conec i sé que quan se’m desperta la il·lusió d’anar a un lloc ja no desapareix mai.

Ara només quedava esperar a que el Víctor em trobés un lloc on estar-hi, i no va trigar massa. Al cap d’uns dies m’envia un correu electrònic dient-me que una noia de 28 anys que viu al centre de Riga s’ha ofert a allotjar-me a casa seva durant dues setmanes per només 100 €.
Em sembla immillorable. Viure al centre de la ciutat amb una noia jove. Evidentment és una idea molt més seductora que no pas estar amb una família.

Al cap de pocs dies, aquesta noia que es diu Eda, m’escriu un correu electrònic i iniciem així un ciber-diàleg.
Està divorciada i té una filla de 4 anys, li agrada molt la nit, sortir de marxa, l’esport, viatjar i de quan en quan fer alguna petita bogeria. Penso que ens portarem bé.

Conforme ens anem escrivint més correus, cada cop tinc més la sensació de que pateix alguna mena de desequilibri emocional, no segueix les regles habituals de la dialèctica humana. Per exemple, li pregunto quin temps fa normalment per les dates en que jo hi seré i em contesta: “a vegades m’agrada pujar-me a un arbre un dia de vent”... molt coherent.
Un altre cop li pregunto quin és el menjar típic d’allà i em contesta: “des de fa uns mesos estic sortint amb un home dotze anys més gran que jo, però és massa avorrit per a mi perquè si em ve de gust jugar una partida de badminton a mitja nit, ell creu que és una idea estúpida”.
I així solen ser les nostres conversacions.

S’apropava el dia de marxar, menys d’una setmana abans la Eda em diu que ho sent molt, però que el cap de setmana quan arribi, ella no hi serà perquè ha d’anar a un seminari d’esports que es fa lluny de la ciutat, però em dona l’adreça de correu d’una amiga seva, que es diu Anita, que em trobarà allotjament fins que ella torni.

Escric un mail a l’Anita preguntant-li per la situació i em contesta gairebé al moment dient-me que durant el cap de setmana que la Eda no hi sigui puc dormir a casa els seus veïns, després em mudaré a ca l’Eda. Em dona l’adreça de la seva veïna, es diu Elita, però tothom li diu Beba:
C/Ezermalas número 20. Li pregunto també si quan arribi estaré sol o podré sortir amb algú i em dona garanties de que ens veurem el mateix dia i sortirem plegats a fer una volta per la ciutat.
Em pregunta el número de vol i l’hora exacta d’arribada de l’avió. Ho interpreto com que em vindrà a buscar a l’aeroport.

L’Anita aquesta és més normal, és capaç de seguir un diàleg sense dir coses estranyes a cada moment com fa l’Eda.

Ja està tot preparat, ara només cal esperar que arribi el 19 de juliol.

Fa un parell de mesos no sabia a on anar de vacances, estava sol, no coneixia a ningú a l’estranger, i ara tinc unes persones que m’esperen en un país llunyà i desconegut per acollir-me a casa seva i ensenyar-me la ciutat i viure un grapat d’experiències de tots el colors.

 Pàgina principal                                                                                                                              DIA 1