EL COMIAT

2 d'agost del 2003

Em llevo a les 14:00, una hora prudencial, és l’últim dia de viatge i s’ha d’aprofitar.
Avui amb tan sols tres hores ja estic al carrer, anem millorant.

M’he deixat per l’últim dia una cosa especial per fer que segur que em posa malenconiós però serà gratificant, que és pujar al darrer pis del “Reval Riga Hotel”, l’edifici més alt de la ciutat. Al penúltim pis hi ha un bar de luxe. Aniré a prendre’m un cafè i meditaré sobre tot el que he viscut en aquestes dues setmanes mentre contemplo la posta de sol des d’un lloc privilegiat.

Com sempre, agafo el tramvia número 11, i com sempre em baixo quan crec que sóc a prop del centre. Potser he agafat aquest tramvia una dotzena de vegades i encara sóc incapaç de saber el recorregut, mai em baixo a la parada correcta i em toca caminar més del compte, però fins a cert punt ho faig expressament, perdent-te és potser una de les millors maneres de conèixer un lloc, veus espais pels que mai hi passaries si no és per error, i com ja he dit, aquesta ciutat em sorprèn a cada pas, cada carrer, cada cantonada té quelcom que em crida l’atenció. Aquest cop descobreixo una plaça per la que he passat davant molts cops però mai m’havia fixat que té una estàtua d’un personatge semblant a Napoleó. La inscripció és en letó i no puc endevinar si és realment ell o un altre, el que està clar és que l’uniforme és francès.

Vaig mirant amunt, aquest cop serà fàcil reconèixer el meu objectiu, és com l’hotel Arts a Barcelona, una de les figures més importants de l’ “skyline” de la ciutat. El localitzo ràpidament i quan camino en aquella direcció recordo que tinc un grapat de corones sueques i lats a la butxaca que voldria canviar per euros abans de tornar a Barcelona. Miro la cartera i compto 700 corones. El canvi surt a 9 per cada euro aproximadament, així que m’han de donar 77€ més o menys, els lats ja els canviaré a l’aeroport. M’aturo en una reduïda oficina de canvi, i com sempre dic les primeres paraules en letó per començar amb bon peu:
- Sveiks! (hola).
Darrera d’un vidre blindat hi ha una noia d’uns 25 anys llegint una revista. Penso que no m’ha sentit i dic:
- Advainuiet? (perdó?)
Aixeca la vista, em mira amb estranyesa i sense dir res fa un gest amb el cap com dient: “I tu que vols ara?”.
Porto la motxilla a l’esquena i la càmera de fotos penjada del coll, és a dir, es veu d’una hora lluny que sóc un guiri, estic a la zona més turística de la ciutat, és el més d’agost i això és una oficina de canvi, i fixa’t quines coses té la vida que vull canviar moneda.
Li dic que vull canviar les 700 corones sueques que tinc a la mà per euros. És evident que aquesta noia és d’aquelles persones que odien la seva feina. S’aixeca amb gest de cansament i molt ràpidament compta els diners que li entrego, fa una operació matemàtica i em dona lats. Quan ja estava asseguda un altre cop amb la revista a la mà, li pregunto si m’ho pot donar amb euros. Murmura quelcom en letó que no entenc, però per la cara d’exasperació que fa endevino que es queixa per no haver-li dit des de bon principi. No faig esment de que ja havia demanat aquesta divisa des de bon principi, perquè aquest tipus de gent no accepta mai que s’ha equivocat. El fet de molestar-la per segon cop, li fa estar a punt d’arribar al límit de la seva paciència. Em dona 25 €, un rebut i torna a seure a llegir la revista.

Sense tocar els diners, miro el lletrero on hi han els canvis oficials de les diferents monedes i no entenc res, tot és escrit en sigles i els canvis estàn en lats, el mateix amb el rebut que m’ha donat, tot està en letó, hi ha moltes xifres diferents, a enlloc surt un 700 que és el número de corones que he entregat i el punt de partida per poder desxifrar el tiquet. La noia no parla anglès, o al menys no el vol parlar, però segur que l’entén perquè tota la gent de la seva generació a Letònia ha après anglès a l’escola. Em poso nerviós perquè tinc clar que qualsevol desacord amb aquest subjecte despreciable serà impossible de solucionar amb bones paraules. A més, en el cas que sigui jo qui estigui equivocat, segur que es nega a explicar-m’ho tranquil·lament per a que ho entengui, de tota manera no puc deixar que em robin 50€ per la cara sense obrir la boca.
Li dic que no estic d’acord, que m’hauria de donar 75€ com a mínim i ella tant sols m’ha donat 25.

Això és la gota que ha fet vessar el got.
Ja he sigut prou agosarat interrompent la lectura de la seva revista per demanar-li que treballi, però m’ho ha passat. Com si no en tingués prou amb això, després encara li he fet treballar més perquè he tingut el capritx completament injustificat de voler el canvi en euros, però com ella és una persona molt comprensiva pacient, també m’ho ha passat. Però que a sobre d’aquest munt de molèsties que li he ocasionat, m’atreveixi a posar en dubte que m’hagi donat bé els diners, és quelcom que va més enllà de la capacitat de tolerància humana.
Llença la revista sobre la taula, s’aixeca de nou, amb la cara desencaixada per la ira, agafa una calculadora i la tira a través de la petita obertura que té el vidre per passar els diners i es posa a cridar el letó mentre em senyala la llista dels preus de cada divisa que hi ha a la paret.
M’emprenyo perquè la reacció ha sigut just la que m’esperava, i li dic que em torni les corones sueques que les aniré a canviar a un altre lloc, ella m’ensenya un feix de bitllets molt gran, donant a entendre que ja les ha barrejat. Li dic que m’és igual, que em torni les 700 corones. Agafa un paper i comença a escriure les operacions matemàtiques que s’han de fer, però ho fa tan de pressa i amb una mà tan tremolosa per la ràbia que té en aquells moments, que escriu les xifres una sobre l’altra. Està completament fora de sí, com a punt d’agafar un atac de nervis, fins que li dic que es calmi perquè estem parlant dels meus diners, no dels seus i que jo estic més emprenyat que ella. Aquí hi ha 50€ que han anat a parar a algun lloc. Torna a seure, fa veure que llegeix la revista i m’ignora. Li dic que vull parlar amb el seu superior i sense aixecar la vista de la lectura em diu en letó quelcom que interpreto pels gestos, com que ella és la seva pròpia superiora. Doncs avisaré la policia. Absoluta indiferència per la seva part. Com no hi havia res a fer, agafo els 25€ dient: “Que et penses que no sé que t’has embutxacat els meus diners? Això no quedarà així, vaig a la policia ara mateix, lladre!”

Surto d’allà enfadadíssim, penso en les diferents possibilitats que se m’ofereixen. Si vaig a la policia, ella dirà que jo li he donat una quantitat de corones diferent de la que ara reclamo i serà la meva paraula contra la seva, a més que ella al parlar letó explicarà molt millor la seva versió i serà més creïble pels policies. També podria trucar al Kristaps per a que vingui i em faci d’intèrpret. Segur que aquesta noia no serà tan estúpida amb algú que parli letó i li imposarà més respecte, però també deixo de banda aquesta possibilitat, no sé fins a quin punt tinc la confiança suficient amb aquest noi com per a recórrer a ell en un cas com aquest, doncs no és una urgència ni res massa seriós, tan sols estem parlant de la sospita d’haver sigut víctima d’una petita estafa. També se m’acut anar a una oficina de turisme que justament està per ajudar al turista. Decideixo pensar tranquil·lament que faig mentre em prenc un cafè al bar més alt de Riga. Són les 19:00 i si vaig més tard se’m farà l’hora de sopar i les taules amb les vistes més privilegiades estaran ocupades.

Pujo per un ascensor a l’aire lliure, d’aquests que tenen les parets transparents i es veu com vas agafant alçada. S’obren les portes i entra una bafarada d’aire fred, això demostra que és un lloc luxós. Són molt pocs els llocs amb aire condicionat en aquestes latituds, és lògic, pràcticament no l’han de fer servir en tot l’any i tan sols estàn disposats a fer la despesa necessària per a la seva instal·lació aquells locals que disposen de recursos suficients com per gastar-los en quelcom gairebé inútil.

L’ambient fresc, música suau, llum adequada, una cambrera maca i simpàtica, un cafè bo i vistes immillorables a Riga amb el riu Daugava al fons, actuen com a bàlsam i és suficient per a que se’m passi la còlera.

Ambient relaxat i grans vistes

Vistes de Riga des d'un dels cantons de l'hotel Reva

Vistes des de l'altre cantó. Al fons s'aprecia el riu Daugava

Tal i com tenia pensat, medito sobre les experiències que he viscut aquests darrers dies amb una sensació agredolça. Per un cantó em fa il·lusió tornar a casa i explicar a família i amics el meu viatge, d’altra banda no vull deixar aquest país, encara em queden tantes coses per veure i fer que no donaria temps ni que em quedés 2 mesos més. Li he començat a agafar gust a això d’anar sol pel món i encara no és hora de tornar, tot ha anat massa ràpid.

Demano el compte, 3€ costa un cafè però no em sembla car, el lloc s’ho mereix.
Abans de marxar miro el tiquet que m’ha donat la noia estúpida de l’oficina de canvi. El miro detingudament i l’intento desxifrar. Localitzo la data, l’adreça, l’hora... i després de 15 minuts, veig que en algun lloc posa “EEK”, que és el símbol de la corona estonia i té un valor inferior al de la sueca. Potser amb tots el bitllets que he entregat, alguns eren d’Estonia, i per això m’he confós. Jo juraria que no, ho he mirat bé abans de canviar, però per molt que vagis en compte, havent fet servir en menys de 15 dies euros, corones txeques, sueques i estones, lats letons i lites lituanes, és molt fàcil fer-se un embolic i confondre un bitllet o una moneda per una altra, són innombrables les vegades que al pagar en un comerç he donat una moneda estrangera, així que li donaré el benefici del dubte a la noia estúpida, més que res per resignació de saber que faci el que faci no recuperaré els 50€ que crec que m’han timat.

Dono una altra volta per Riga, compro els últims souvenirs, un cop més em deixo sorprendre per alguna joia arquitectònica que fins aquell moment no havia vist. M’aturo en un súper i compro el sopar.

Torno a casa amb el tramvia 11 i un cop més m’equivoco al baixar de parada. Arribo a casa i mentre em preparo uns espaguetis entren en Kristaps, l’Oto i dos amics més dels que no recordo el nom i em conviden a sortir amb ells aquesta nit. Accepto, però amb les meves reserves, si em d’agafar un cotxe conduït pel Kristaps no hi aniré, em dic a mi mateix, no vull ni pensar el risc que pot suposar aquest noi conduint sota els efectes de l’alcohol.

Mentre em menjo el sopar, tots están a l’habitació del Kristaps menys l’Oto que es queda a la cuina amb mi perquè és l’únic lloc de la casa on es pot fumar. M’acabo de prendre una cervesa de mig litre quan arriba un noi amb una ampolla gran de vodka. Tots es posen contents, omplen 5 gots de xarrup i cinc gots més de suc de taronja. Brindem per una futura trobada a Barcelona o bé per una posterior tornada meva a l’hivern que segons ells és quan realment val la pena visitar Letònia. Ens el fotem d’un glop el vodka i ràpidament bevem una mica de suc per refredar la cremor de gola i entranyes. M’expliquen que aquesta ampolla amb prou feines els serveix d’escalfament, de mitjana solen beure’s mig litre per persona cada cop que surten. Jo els dic que em sembla una bestiesa i ells riuen cofois mentre m’expliquen grans borratxeres del passat en que individualment s’arribaven a veure ampolles senceres. És una reacció pròpia de la gent d’aquesta edat sentir-se orgullós de la ingesta d’alcohol, per ells és un símbol de masculinitat. Cada pocs minuts omplen de nou els gots i tornem a brindar, sempre desitjant futures retrobades.

Xerrem de tot una mica, sobretot de les diferències entre Catalunya i Letònia, mentre ens acabem l’ampolla. Ells parlen de quan van estar a Barcelona el cap d’any passat i estaven a 20 graus quan a Riga estaven a 20 sota zero. Jo els explico la meva desagradable experiència d’aquesta tarda a l’oficina de canvi. Ells semblen indignar-se i el Kristaps m’insisteix que l’hauria d’haver trucat i hagués vingut de seguida i segur que amb algú que parlés letó no es posaria tan xula.

Arriba el taxi que havien demanat. Respiro tranquil, no sabia quina excusa donar per no pujar-me a un cotxe conduït per un pilot suïcida. Som cinc i ens ha vingut a buscar una furgoneta de sis places. Aquest és un altre tema en el que estàn més avançats que nosaltres, a Barcelona no existeix cap taxi de més de quatre places, i si són més persones les que necessiten desplaçar-se, has de demanar més taxis, amb la conseqüent molèstia i despesa addicional.

Arribem a la Antiga Riga. El taxi només costa 3€ quan a mi per fer el trajecte oposat me’n cobraven 7.5 després de regatejar.
Anem a un bar modern on ja els coneixen. Pels altaveus sona constantment música letona a un volum prou baix com per poder parlar sense cridar. Totes les taules estàn envoltades d’amplis sofàs on pots seure còmodament i estirar-te si vols. Demanem una ampolla de vodka, un tetra-break de suc de taronja i continuem amb el ritual d’omplir els gots i brindar. Alguns d’ells ja no es poden prendre el got sencer d’un glop.

Arriba un noi d’uns 30 anys, completament ros, mig calb, amb pantalons curts i calçat esportiu que seu a la taula del costat on hi ha un grup de nois i noies d’uns 30 anys.

L’Oto fa una exclamació i avisa a tots per a que se’l mirin mentre pregunta si és qui es pensa que és. Els demés amb cara d’admiració confirmen que és ell. És el campió del món de “Bobsleigh”, un esport d’hivern que consisteix en pujar-se a una mena de trineu sofisticat i baixar el més ràpid possible per un tobogan de gel, agafant velocitats de més de 100 kms/hora.

De tant mirar-nos-el, ens correspon la mirada amb un somriure satisfet per saber que l’hem reconegut. Li pregunto si ell és el campió del món de... els demés m’han de recordar com es diu. Ell s’aixeca, s’apropa a la nostra taula i seu amb nosaltres. Tots estàn commocionats, no s’ho poden creure, el gran Martins Rubenis està assegut a la seva taula i els està parlant, quina cara posaran els seus amics quan els expliquin a qui han conegut. Suposo que passaria alguna cosa semblant si un dia ens trobem estant de marxa amb l’Àlex Corretja, l’Indurain o el Puyol.

Martins Rubenis

Té uns braços i cames molt més desenvolupats que la resta del cos, esquena estreta, i em sembla que és albí. Ens donem la mà, el convidem a vodka i ens explica que aquest any és el subcampió, i que la seva disciplina esportiva no és el Bobsleight, sinó el Luge que és el mateix però en lloc d’anar quatre va un de sol estirat. Tots se’l miren amb admiració i li fan preguntes sense parar. Amb condescendència explica batalletes i anècdotes que provoquen l’exclamació de la concurrència. Quan al cap d’uns minuts ja està prou satisfet de que li facin la pilota, el relleva un amic seu que ens diu que forma part de la selecció nacional de Volei Ball. Sembla que ell també busca els seus cinc minuts de glòria, però topa amb l’absoluta indiferència i fins i tot algunes mirades de rebuig de la resta de contertulis per haver interromput la conversa amb el campió. Quan li queda clar que no trobarà la mateixa admiració que professen pel seu amic, es dona per vençut i marxa amb el cap cot.

En Kristaps s’adorm a sobre la taula, l’Oto trontolla, els altres dos no poden ni parlar amb normalitat, jo els animo a beure més vodka, ni tan sols ens hem acabat l’ampolla, però ells estàn vençuts. Me’ls emporto a menjar alguna cosa a un supermercat que hi ha a prop i ens posem les botes menjant mini-pizzes.

Agafem un taxi i tornem a casa.

Darrera foto amb evidents símptomes d'alcoholemia

L’Oto i jo ajudem al Kristaps a que es fiqui al llit, està totalment borratxo. L’Oto m’ajuda a fer la maleta i em truca un taxi que em porti a l’aeroport.
Arriba el taxi, desperto a la Beba per acomiadar-me. Ens fem una abraçada, jo li dic que m’ha fet sentir com a casa, ella em diu que ha sigut un plaer tenir-me com a hoste, que aquí sempre tindré uns amics i que espera veure’m aviat un altre cop a Riga o bé a Barcelona quan hi torni a anar. Marxo quan noto que em començo a emocionar, potser és l’alcohol.
L’Oto m’acompanya fins el taxi, una ràpida abraçada i ens acomiadem amb un “See you in Barcelona”.

Són les 6 a.m., els carrers són buits i el taxi em porta a tota velocitat a l’aeroport i per la ràdio sona la cançó dels Beatles “One way ticket”, és una de les gràcies que sovint ens fa l’atzar. Miro per última vegada els carrers d’una ciutat que per sempre més tindrà un significat especial per a mi.
El proper cop que senti a parlar de Letònia o Riga, ja no sentiré la indiferència d’abans, ans el contrari em crearà interès tot allò referit a aquest país.
Deixo enrera un lloc, un espai, un moment, però me’n porto per sempre més un grapat d’experiències personals i socials, noves coneixences i un munt de imatges que quedaran dins meu per sempre més.