ARRIBADA A RIGA
 
 

19 de juliol del 2003

Sóc al cotxe del Quim. S’ha ofert voluntari per portar-me a l’aeroport a les 11 del matí tot i que ahir va sortir per la nit fins tard, té cara de son i està resacós.
La sensació que tinc és d’emoció contenida, no vull caure en l’eufòria i controlo la meva alegria que contrasta amb la melangia pròpia del caràcter del meu amic.

Que el Quim et porti a l’aeroport és tota una avantatge, doncs per la seva condició de pilot pot passar tots els controls sense necessitat de targeta d’embarcament i s’està al teu costat fins que et toca el torn d’entrar a l’avió.

La cua per facturar l’equipatge se’m fa eterna. El pas pel detector de metalls com sempre és complicat, he de passar mil vegades i buidar-me totes les butxaques, treure’m el rellotge, el cinturó i de poc els calçotets, fins que deixa de pitar aquella maleïda màquina. Tinc cert neguit i no sé si és perquè he de volar en avió o pel nerviossisme propi que es té quan es comença un viatge.

Em toca seure al costat d’una parella de Reus. Són molt simpàtics i naturals, sobretot ella, ell és d’aquells que no paren de fer broma i si has d’estar una hora et sembla encantador, dues se’t fa pesat, i a partir de tres deu ser insuportable, però per sort només estaré amb ells fins a Praga.

A Praga tinc tres hores per endavant abans d’agafar el següent avió cap a Riga. Passejo per les tendes, compro una ampolla de “Sangre de Toro” per regalar a l’Eda o l’Anita. Surto de l’aeroport i camino pels voltants tranquil·lament, fent temps. Per fi em pujo al següent avió, propera parada: Riga.

Ningú m’ha vingut a buscar, em deixa una mica decepcionat i dono unes quantes voltes com aquell que no vol la cosa, tot esperant que en qualsevol moment algú cridi el meu nom. L’Anita té la meva foto però jo la seva no. L’aeroport és molt petit i sense possibilitat de pèrdua, en un parell de minuts em convenço que ningú m’està buscant, així que agafo un taxi cap a Ezermalas 20, que em costa 9 lats, uns 12 €.

Venint de camí a la que serà la meva casa durant els propers dies, passem per alguns suburbis. Veig edificis en un estat lamentable, cases recobertes de fusta que la humitat i el fred extrem de l'hivern les han destrossat i em preguntava si hi viuria algú en aquelles condicions. Molt carrers empedrats, poc enllumenat, cases disperses enmig de grans descampats plens de matolls, edificis comunals de l’estil comunista, pocs comerços i tot plegat amb la sensació que hi ha la necessitat d’una reconstrucció massiva. Estàvem passant per un suburbi i poc després arribem al que allà li diuen la Riga Antiga, que és la zona 1 de la ciutat, el centre. Aquí la cosa està en estat de conservació força millor, gairebé tot són edificis oficials, comerços, restaurants, bancs, esglésies, bars... ens allunyem del centre, passem per un polígon industrial i arribem a una espècie d’urbanització en mig d’un bosc que ells li diuen Mazaparks, tot i que dir-li parc és potser massa agosarat, perquè el que nosaltres podem entendre per parc urbà, és un espai verd però que respon a un disseny previ, una planificació on cada arbre, cada tros de gespa ha estat prèviament decidit que vagi allà i no a un altre lloc, amb alguna font, potser un petit llac, alguna estàtua o escultura... però no, aquí tant sols hi havia un bosc natural on s’hi havien construït uns pocs edificis alts i vàries cases disperses.

El taxi s’atura. Hem arribat a Ezermalas 20. Un solitari carrer al bell mig de Mazaparks.
Es una casa d’autoconstrucció. Es pot veure clarament com en un primer moment va ser de dos pisos i després se li va afegir un tercer fet íntegrament de fusta. Ha perdut tota la pintura amb el pas del temps, la porta és de fusta i té totes les cantonades menjades per la putrefacció.

Al seu voltant hi ha un jardí bastant gran, que mes aviat es un munt de matolls deixats de la mà de Déu i uns quants pomers carregats de petites pomes. El taxista descarrega la maleta i em deixa allà enmig. Quan estava a punt d’obrir la porta de la tanca del jardí que tant sols s’aguanta per una visagra, sento que una veu femenina em crida. Em giro i veig algú que camina cap a mi fent-me senyals amb la mà. Quan s’apropa veig una noia morena, prima, esvelta, de vint-i-molts anys, blanca de pell i una cara exòtica de faccions eslaves. El conjunt és una noia preciosa que quan arriba a la meva alçada, constato que també fa molt bona olor. És l’Anita.

Fem les presentacions oportunes. Aquí la gent no es fa dos petons i se’m fa una mica fred donar-li la mà, massa formal.

Em fa passar dins la casa. Per dins sembla estar en millor estat que per fora, però tampoc massa. El lavabo és una habitació molt estreta i allargada amb una rentadora, una banyera enmig sense cortines i un wàter al fons, res mes, ni tant sols una pica per rentar-te les mans, tota necessitat d'aigua per a la higiene personal ha de ser satisfeta a la banyera. De punta a punta del lavabo pengen uns cordills amb roba estesa. Tots els angles de les parets amb el sostre i el terra, són plens de teranyines.

La cuina és bastant precària, té una pica molt petita per rentar els plats, una altra rentadora que fa les funcions de prestatge per deixar els plats i gots molls, una nevera de format càmping, 4 petits fogons i un armariet.
Tot plegat dona la sensació que fa uns quants anys es va moblar de forma provisional i així s’ha quedat.
 
 

La casa pertany a una dona anomenada Elita però que té el sobrenom de Beba. Ara està treballant. Viu amb el seu fill de 20 anys, que ha anat a passar una setmana a Sant Petersburg amb la seva nòvia i torna demà passat, i la filla de 19 que està a Washington estudiant i aprofitaran que la seva habitació és buida per llogar-la a un noi de Barcelona que ve recomanat pel Víctor. També tenen dos gats i un gos que ha quedat coix després que l’atropellessin fa uns anys.

Li pregunto a l'Anita sobre el jardí, i l’anem a veure. Donem una volta a la casa, no s’hi veu gairebé res perquè és fosc, m’ensenya on fan les fogueres per a seure al voltant per xerrar i beure vodka. Hi ha una taula de fusta amb cadires al voltant que és on sopen les nits d’estiu. Atravessem un altre tros de jardí, en un racó hi ha una taula de ping pong completament espatllada per la humitat. De sobte, mentre caminàvem veig com pel terra cada cop hi ha menys gespa i més sorra, i aquí es quan arriba la primera i fins ara la més forta de les sorpreses, el caminet desemboca a una platja de sorra fina amb altes dunes. Em trobava desorientat, mai m’hagués imaginat que a tant sols 100 metres de casa hi hagués la platja i no me'n hagués adonat. En veu alta dic:
- No sabia que tinguéssim el mar tan a prop. Em sembla com una mena de somni poder tenir una platja privada. A Espanya això seria impossible, hi ha una llei que diu que tota la costa és de domini públic i lliure accés.
L’Anita em corregeix:
- No és el mar sinó un llac, pel matí es pot veure on acaba.
- Un llac? Doncs és un llac enorme!
- No molt, quan es gela a l'hivern pots arribar a l'altre banda patinant en tant sols vint minuts.
- I això en mig de la ciutat?
- Si, és un dels tres llacs que tenim a Riga.

Així que no és pas "el llac" de Riga, sinó un dels tres que hi ha a la capital i un més dels prop de 12.000 que té el país. Si els ensenyéssim el llac de Sant Maurici i els diem que és un dels més importants de Catalunya, se’n riurien de nosaltres.

Tot seguit vaig a arreglar-me per sortir a tenir la primera presa de contacte amb la ciutat. No m’acabo de fer a la idea que no tinguin una pica al lavabo. Mentre em rento les mans a l’aixeta de la dutxa, deixo la porta del lavabo mig oberta tot esperant que l’Anita entri preguntant-me perquè no ho faig a la pica que hi ha a un altre lavabo que no m’ha ensenyat. Prefereixo passar per tonto abans que preguntar. No m’agradaria que vingués algú d’un país més ric a casa meva i em preguntés on és el jacuzzi, donant per fet que totes les cases en tenen un. Pensaria d’ell que és un prepotent i no vull donar aquesta imatge.
Al no dir-me res l’Anita intueixo que no existeix aquesta pica, he fet bé de no preguntar.

Caminem uns 20 minuts per una carretera enmig d'un bosc amb cases disperses. Me’n adono que la majoria de cases estan es un estat tan lamentable com la meva, però per contra també n’hi ha moltes de noves amb luxosos cotxes a la porta, jardins perfectament cuidats, porxos d’estil neoclàssic i meravelloses fonts de colors. Imagino que aquesta és una zona residencial que al estar a les afores de Riga hi ha terreny suficient com per a que la gent nou-rica es construeixi les seves vivendes de luxe. L’Anita m’ho confirma. Deu estar seguint el mateix procés que Sarrià, Sant Gervasi o Pedralbes que han passat en unes dècades de ser uns pobles de camperols, a convertir-se en els barris de la gent amb més recursos de Barcelona.

Agafem el tramvia número 11. Arribem al centre de Riga, l’Antiga Riga. L’arquitectura dels edificis i l’estructura dels carrers, té moltes reminiscències de l’era comunista, però es veu que hi ha molta pressa per modernitzar-se i posar-se a l’altura dels països de la Europa Occidental, deixant enrera aquesta etapa ignominiosa de la història de l’Europa de l’est.

Caminem per carrers antics amb edificis recentment restaurats. Aquesta part de la ciutat és preciosa, sembla un compte de fades. Un d’aquests carrers és tancat al pas de cotxes i vianants per una cinta policial i un agent d’uniforme vigila que aquesta restricció sigui respectada, però n’hi ha prou que l’Anita li digui una breu frase com per a que ens deixi passar amb expressió rutinària.
Caminem unes desenes de metres i pel nostre costat passen persones disfressades amb tratges de la primera meitat del segle, hi ha cotxes dels anys 40 o 50 aparcats i alguns camions també molt antics.
- Què és tot això? – Li pregunto amb gran estranyesa.
- Anem a veure a la Beba que està treballant.
- I de què treballa?
- És artista.
- Quina mena d’art fa?
- És decoradora de pel·lícules.

Al girar la cantonada veiem potents focus, grans càmeres, molta gent d’un cantó a l’altre i tota la parafarnàlia típica de quan es fa una pel·lícula. Estaven preparant una escena en que uns nazis traslladen uns presoners. Allà trobem la Beba, una senyora d’uns 50 anys, amb la cara que té la gent que ha tingut una vida difícil però que tira endavant gràcies a una lluita constant. Ens saludem i fem una petita xerrada. Li dic per cortesia que té una casa molt bonica. Faig referència al llac que he vist, al jardí amb els seus pomers, la tranquil·litat del barri. Ella escolta amb notòria satisfacció. Té un punt de timidesa al parlar i un somriure permanent. M’insisteix que li digui qualsevol cosa que necessiti.

Mentre parlo amb ella no puc deixar d’anar fent mirades al rodatge, per mi és una cosa nova.
La Beba és la que s’encarrega de trobar objectes d’aquella època, muntar el decorat i vigilar que no surti cap detall actual. És una feina de gran responsabilitat, sens dubte.

L’Anita m’informa: és una productora russa que està fent una sèrie per a la televisió ambientada a la França ocupada de la Segona Guerra Mundial, i tots els exteriors estan rodats a Riga. Com molts pocs russos han estat a França, qualsevol carrer de qualsevol ciutat pot fer-se passar per un carrer de París.

Una persona ens diu que baixem la veu, comencen a rodar.
S’encenen més focus, la llum és la mateixa que hi hauria si fos de dia. Un camió que estava engegat atura el motor. Es baixa un oficial nazi i uns soldats, obren la porta del camió i baixen uns 10 homes vestits amb tratge d’època i a punta de metralleta els fan entrar a un edifici. Miro per la televisió que fa servir el director i veig que la mitat de la pantalla està ocupada per la part davantera d’un tanc, és a dir aquestes imatges es veuran com si algú les veu des de darrera d’un tanc. Evidentment aquest tanc no existeix, és un efecte especial.
Aquesta escena, que amb prou feines dura 1 minut, es repeteix un cop i un altre fent petites modificacions, com que els detinguts primer baixen del camió amb barret, després algú deu haver pensat que seria més creïble si aquests presoners han perdut el barret en el procés de detenció. Després es deuria  veure estrany que tots haguessin perdut el barret i potser quedava millor si uns el portaven i altres l’han perdut, es fan escenificacions prèvies amb totes les variants possibles. Quan troben una que els sembla bé, tornen a rodar. El director no està satisfet de com a quedat, hi ha alguna cosa que falla, millor si en lloc d’anar caminant, ho fan tot corrents...

Quan ens cansem de veure tota l’estona el mateix, marxem. Em porta a un bar molt psicodèlic. La decoració està ambientada als anys 70, la música és actual i està molt forta. Seiem a una taula i ens porten la carta que té forma de pitrera. Està escrit en letó i anglès. Entre tots els cocktails, hi ha també el preu que costa ballar amb la cambrera, fer-li un petó o destrossar el local. Bastant estranyat li pregunto a l’Anita si això és normal en els bars de Letònia, i és clar que no, és tant sols una broma.

L'Anita aquesta, quan més la miro més m'agrada, sembla altiva però es molt dolça al parlar, té classe, mirada seductora, l’aparença de ser intel·ligent, decidida, amb caràcter. Està molt atenta a tot el que li intento dir amb el meu anglès macarrònic. Va vestida amb uns pantalons blancs ajustats i una samarreta de tirants. Tot en ella es sensual, així que no m’ho penso més i comença el pla d'atac. Fase primera: demanar un parell de copes més.

- I tu a que et dediques? – Començo jo.
- Sóc artista. – Aquí tothom és artista.- escultora, però com l’escultura no dona molts diners, ara estic treballant a un club nàutic de relacions públiques.
- Quants anys tens?
- Quants me’n poses?
Si aparenta tenir 28 o 29, tira cap baix i així l’afalagaràs i guanyes un punt.
- Mhhh... uns 25 o 26.
- Doncs tinc 33!
- Sembles més jove. – Aquest cop ho dic de debò.
- Gràcies, molta gent m’ho diu. És qüestió de genètica, la meva mare també ha semblat ser sempre més jove del que realment és.
- I vius sola o amb els teus pares?
- Visc amb el meu marit i els meus dos fills...
Aquí acaba el pla d’atac.

La música està massa forta, ens costa molt d’entendre’ns i anem a un altre lloc.

Arribem a un bar que té un llarg nom en letó. La traducció és “el coronel no tiene quien le escriba”.
És bastant cutre, em recorda molt l’ovella negra.

Em demano un rom amb coca-cola, l’Anita un vodka sol, aquí no s’estan per hòsties.

Vaig al lavabo, estic tot concentrat orinant en un pixadero col·lectiu. Al costat tinc un noi amb evidents símptomes d’embriaguesa i un got de cervesa a la mà i me’n ofereix una mica. Li dic “no gràcies” en letó estrenant les poques paraules que he après en aquest idioma mentre feia temps a l’aeroport de Praga.
- Ho sento, no soc letó. – Em respon en anglès.
- Jo tampoc.
- D’on ets?
- De Barcelona.
- Barcelona? Habla español? – Diu pronunciant amb dificultat.
- Si.
- Yo alemán. Voy mucho veranos en  Mallorca.
- Claro, en Mallorca hay unos cuantos alemanes.
En aquell mateix moment entra un altre noi que es posa al nostre costat i quan ens sent parlar en espanyol s’afegeix a la conversa.
- Hablan español?
- Si – Dic jo.
- Un poco – Diu l’alemany.
- Io soi italiano, ma parlo ispaniolo molto bene porque tengo una ragazza en Valencia.
Per si erem pocs, en aquell moment surt un altre noi del water cordant-se els pantalons i diu:
- Ustedes habla español?
- Si
- Un poco
- Io soi italiano, ma parlo ispaniolo molto bene porque tengo una ragazza en Valencia.
- Yo soy from Hawai, coronel de marines de los Estados Unidos of America en destino dos años atras in the South of California y ahi aprendo español.
Tots plegats ens donem els uns als altres mentre amb l’altre ens l’aguantem, xerrem una estona de Mallorca, Barcelona, la Sangria, “el temperamento de la mujer española” que tots repetien amb insistència i mirant-me amb complicitat com dient: tu ja saps de que parlo, oi?
Finalment vàrem acabar intercanviant telèfons, l’Alemany convidant-nos a tots a la casa que els seus pares lloguen cada estiu a Mallorca, l’italià dient que ell és italià però parla molt bé l’espanyol perquè té una ragazza a València i el proper cop que la vagi a veure passarà per Mallorca i per Barcelona per fer-nos una visita. El hawaià explica que ell ara està destinat a Letònia però ha demanat que l’enviïn a Torrejón de Ardoz o a Rota perquè vol perfeccionar l’espanyol i quan li concedeixin ens vindrà a visitar a tots.
Sóc conscient que aquesta sociabilitat és fruit de l’alcohol, quan s’entra en la fase de l’amistat, i per això els hi dono un telèfon fals. Sortim del lavabo i ens acomiadem. Veig que tots ells van amb grups de noies letones que com totes les noies bàltiques estan boníssimes i me’n penedeixo de no haver donat el número correcte, però ara ja és tard., però de tota manera, aquest viatge promet, entro al lavabo tot sol i surto en pocs minuts amb tres amics nous.

S’acaba la conversa amb l’Anita, em sembla que el vodka l’ha posat melangiosa i es comença a preguntar que fa a aquelles hores a un local nocturn amb un desconegut en lloc d’estar amb el seu marit i els seus fills. Abans que la festa decaigui massa me l’emporto al pis de sota que hi ha discoteca i ens posem a la pista. De cop i volta ella es posa a moure’s com si se li hagués ficat un ratolí a les calces, m’espanto davant la possibilitat que en aquells moments li hagi agafat una crisi d’alguna malaltia nerviosa. Agita descoordinadament els braços, les cames i el cap com si cada extremitat anés pel seu compte. Miro al meu voltant esperant veure com tothom ens mira, però no, el que veig és que tothom pateix la mateixa malaltia i es mouen sense seguir la música amb gesticulacions grolleres i sense cap gràcia.
Ballo una mica cohibit per tant moviment esperpèntic al meu voltant i aviat li proposo a l’Anita de marxar amb l’excusa que fa massa calor.

Són les 4 de la matinada i comença a clarejar. Entre les 23 hores i les 6 de la matinada, només passa un tramvia cada hora, pel proper falten 45 minuts, no vol agafar un taxi tot i que és evident que el pagaria jo.

Comencem a caminar en direcció Mazaparks. Ella va senyalant tot allò que pensa que pot ser interessant.
- Aquell edifici és la facultat de medicina. Aquell altre d’allà és el teatre nacional. Allò el palau presidencial...

Pel camí passem per davant de supermercats oberts les 24 hores, com si fossin farmàcies de guàrdia, amb un vigilant de seguretat i una sola persona que fa totes les funcions. Tot el que he menjat avui és el que m’han ofert generosament les “Aerolinies Txeques”, amb l’estómac buit, l’alcohol m’ha pujat massa, tinc molta son i la sensació d’astènia generalitzada que se sol tenir quan tornes de festa.

Dins dels súpers, a part dels productes envasats, tots tenen una secció de menjar preparat, una pastisseria i un forn, i tant si et ve de gust un croissant recent fet, un entrepà, una amanida, com una cuixa de pollastre escalfada al microones, pots adquirir-ho i menjar-t’ho allà mateix o al carrer.
Hi ha tant per escollir... Finalment em demano una escalopa amb patates fregides i un cafè per emportar. M’ho menjo tot assegut a un banc del carrer i el cafè mentre seguim caminant. Sóc un home nou, em torno a sentir en plena forma i de bon humor.

S’ha de reconèixer que en aquest aspecte estan més avançats. El jovent quan surt per les nits beu quantitats ingents d’alcohol, fuma sense parar, i molts també prenen drogues, es fiquen a una discoteca amb la música a tot volum i s’estan drets o ballant durant vàries hores. Quan tanquen les discoteques de matinada estan borratxos, exhausts, porten gairebé 24 hores desperts d’intensa activitat, més de 8 hores sense menjar res i agafen el cotxe per tornar a casa en unes condicions nefastes per a la seguretat del trànsit. Em pregunto si baixarien les xifres de sinistralitat durant el cap de setmana si aquestes persones poguessin menjar quelcom que faci de coixí per l’alcohol i prendre un cafè amb llet relaxadament abans d’agafar el cotxe.

De lluny veiem que s’acosta un tramvia, ens afanyem per arribar a la parada.
L’acompanyo fins a casa seva i veig que al jardí hi ha un tanc a tamany natural. Ella capta la meva estupefacció i m’explica:
En Martins, el meu marit, fabrica decorats per a pel·lícules en aquell taller d’allà. – Diu assenyalant una casa de fusta sense parets plena d’eines de tota mena. – Un cop acabada la pel·lícula es porta a casa els objectes dels que se sent més orgullós d’haver-los fet, com ara aquest tanc. És un “Tiger” alemany de la Segona Guerra Mundial fet a tamany real.

Ens acomiadem amb la mateixa formalitat freda que quan ens hem conegut.
Abans d’anar a dormir, vull veure com surt el sol darrera el llac, deu ser una d’aquelles estampes bucòliques tan poc habituals que paguen l’esforç de venir fins aquí. Camino detingudament pel jardí i no me’n adono que hi ha una caseta de gos en un racó fins que surt un pastor alemany disparat cap a mi, està enfurismat, ve lladrant i ensenyant les dents. La por em paralitza, no reacciono, és com si tingués els peus clavats a terra. Per sort està lligat i la corda li tiba del coll quedant-se amb prou feines a dos metres abans que em pugui fotre queixalada. Respiro alleugerit, però el sobresalt i el maleït gos lluitant per trencar la corda sense parar de lladrar, m’ha tret tot el romanticisme i potser que deixi les sensibleries per un altre dia, és hora d’anar a dormir.
 
 

 Pàgina principal                                                                                                                                          DIA 2