Manuel Vidal Perales in memoriam
Articles:
EL PRIMER HOME QUE VA VOLAR A MALLORCA
MONUMENT A SALVADOR HEDILLA, AVIADOR
LA AVIACION COMERCIAL EN MALLORCA HASTA LA
GUERRA CIVIL
L'ESCOLA D'HIDROAVIACIO DE PORTO COLOM
HIDROAVIONES QUE ACTUARON EN MALLORCA DURANTE
LA GUERRA CIVIL
HERALDICA DE L'AVIACIO DE GUERRA A MALLORCA
(1936-1939) Català
HERÁLDICA DE LA AVIACIÓN
DE GUERRA EN MALLORCA (1936-1939) Castellano
HISTORIA DE LA BASE AERIA DE SON SANT JOAN
ELS NOSTRES AEROPORTS D'ALESHORES
LA DEFENSA AERIA DE LES ILLES: REACTORS A MALLORCA
(1956-1963)
REACTORES EN MALLORCA
(1956-1963) [En castellano]
POESIA I AVIACIO A MALLORCA: ELS DORNIER 24
BREVE COMENTARIO AL “ROMANCE
DE LOS TRES ÚLTIMOS HIDROS DE POLLENSA”
DEL GENERAL VIVES [en castellano]
Catalina és un nom d'avió
801 Esquadró del SAR (Son San Juan)
LLADRUCS A L'ESPAI EXTERIOR
Jefes de las Fuerzas Aéreas de Baleares
Página de fotografías aéreas de José
M. Santaner
EL PRIMER HOME QUE VA VOLAR A MALLORCA (*)
Fou un 28 de juny de 1910. A l'Hipòdrom de Son Macià,
a prop d'Es Pont d'Inca, el pilot francès Lucien Mamet pujava a
un "Bleriot XI", un monoplà de 25 cavalls de potència, de
sis metres de longitud, un fràgil avió fet de tuberies i
llistons engirgolats amb filferros i perns, damunt unes rodes de bicicleta.
El motiu d'aquest vol era la "Fiesta de Aviación", dintre dels actes
d'una setmana deportiva.
A les sis i mitja, una vegada assegut Mamet a l'aparell, un mecànic
donà impuls a l'hèlice i aquesta es va posar a donar voltes.
L'avió començà a fer una petita carrera i pujà
cap al cel. La màquina volava. Semblava un ocellot.
Passaren cins emocionants minuts i l'avió ja havia d'aterrar.
Va fer un gir i, ràpid com un llamp, va descendir davant els convidats
estorats amb l'espectacle. Les mans, instintivament se juntaren per aplaudir.
El somni s'havia fet realitat.
El mateix pilot un dia després va fer un segon vol; aquesta
vegada davant mils de persones que s'havien acostat a primer "aeroport"
mallorquí. Mamet tornà a pujar al cel i quan més entusiasmat
estava el públic, l'avió s'enganxà al brancam d'una
olivera i va capotar. El nostre heroi va patir unes quantes ferides al
nas, amb el qual se varen suspendre els vols programats.
Hauríem d'esperar sis anys per veure un altre avió
a la nostra illa. Aquesta vegada va arribar en Salvador Hedilla des de
Barcelona, iniciant-se la gran aventura de l'aviació mallorquina.
(*) Publicat a "Coses Nostres" n. 3 (1986). Es completa amb la
biografia de Mamet que vaig publicar a la GEM
Amb motiu del centenari de l'Aviació ho he actualitzat a "Primers
vols a Mallorca". Pòrtula (Marraxí) 268 (2004) 28-29
i S’Unió de S’Arenal 202 (2004) 14
MONUMENT A SALVADOR HEDILLA, AVIADOR
Molts de veïns del Coll recordaran que no fa gaire temps
just devora Son Banya s'hi alçava una estàtua en homenatge
al primer aviador que va aterrar a Mallorca. I fa mé uns anys aquell
monument desaparegué del lloc.
Moltes vegades ens hem demanat el que s'havia fet d'aquella simbòlica
pedra. Ara ho sabem, gràcies a Jordi Vidal i Reynés, gran
aficionat als temes de l'aviació qui ha escrit per Volatord aquest
emotiu article.
El dia dos de juliol de 1916 Palma és una festa. Tothom
s'ha aixecat prest per veure el passeig de 'Gigantes y Cabezudos' i tot
d'una partir cap a Ca'n Pere Antoni. Encara se poden sentir comentaris
sobre els nous tramvies elèctrics que des d'ahir circulen per la
ciutat i que han donat motiu per a fer aquest diumenge diferent. Avui s'espera
l'arribada de dos hidroavions provenents de Barcelona. Després se
celebrarà la festa de la bandera. A les dotze hi haurà una
missa solemne a la Seu. Serà una funció perla pau, ara que
tota Europa està en guerra.
Per a l'horabaixa, toros, i ales vuit i mitja, el Teatre Líric
s'omplirà per a veure i escoltar 'La Cavalleria Rusticana', una
de les millors òperes del moment.
Acabarà el dia amb focs d'artifici a la badia i amb música
al passeig d'es Born...
Això que acabam de veure és el panorama qe hi ha
a Palma amb motiu de la inauguració del tramvia elèctric.
I un dels actes més eperats és l'arribada dels dos avions.
Al final només és un, en Salvador Hedilla, qui
apareix, just un puntet a l'aire, per Porto Pi.
Tothom mira cap el cel. I quan ja ha passat per damunt El Terreno,
l'ocell mecànic comença a acostar-se a l'explanada de Ca'n
Pere Antoni, tota plena de banderes i de gent entusiasmada. Per mor d'això,
el pilot, vegent el perill d'aterrar allà mateix, canvia tots els
plans i s'allunya cap a S'Arenal.
I quina premonició!, pren terra a Son Sunyer just devora
on se troba avui l'aeroport de Son Sant Joan.
Per aquella heroïcitat en Salvador Hedilla rebrà
la 'Copa del Mediterráneo' donada pel Ministeri de la Governació
i serà aclamat pels carrers de Ciutat. Així mateix visitarà
el Governador i el Batle de Palma, senyor Alemany. L'aviador restarà
uns dies per Mallorca i per a despedir-se d'ell, s'ha organitzat un tiberi
al 'Gran Hotel'...
Per desgràcia, un any després en Salvador Hedilla
va morir en accident el trenta d'octubre de l'any 17 quan sobrevolava Llobregat.
La nostra aviació ja tenia un màrtir.
I per a fer un homenatge a aquest home que tant havia significat
pels illencs, el diari La Almudaina obrí una suscripció per
alçar-li un monument en memòria seva. Era l'any 1929, per
ventura massa tard.
D'onze projectes presentats a un concurs, s'elegí un dissenyat
per l'escultor Pascual Thomàs i Jofre. Damunt un bloc de pedra,
d'uns dos metros d'alçada, una àguila amb les ales a punt
de volar i el cap d'un home, o qui ho sap, d'un àngel.
A les deu del dematí de dia 31 de desembre de 1929 aprofitant
les festes del 700 aniversari de la Conquesta del Rei en Jaume, s'inaugurà
el monument en un emotiu acte presidit pel Governador Civil don Pedro Llosas.
A la pedra se pot llegir: "A Salvador Hedilla, el primero que
en aeroplano atravesó el Mediterráneo desde Barcelona a Mallorca.
Aterrizó en este campo el dia 2 de julio de 1916".
Finalitzam dient que el monument,
ubicat en un principi a l'Hort de Sant Ignaci (quilòmetre 7,300
de la carretera de Llucmajor), es troba avui en dia als voltants de l'aeroport.
Se pot veure devora la nova torre de control, vigilant i mirant com ha
passat el temps.
Publicat a "Volatord" 3 (1987) p. 18. Me l'encarregà Llorenç
Vich, aleshores coordinador de la revista "Volatord", de l'Associació
Ciutadana de Veïnats del Coll d'en Rabassa. Queda completat amb la
biografia d'aquest pilot que vaig publicar a GEM (amb la data de naixement
equivocada).
.....................................................................................................................................................................
LA AVIACION COMERCIAL EN MALLORCA HASTA LA GUERRA CIVIL
Hoy en día podemos afirmar que Palma es el destino de millones
de turistas provenientes de todo el Mundo y que Son San Juan es uno de
los aeropuertos más importantes de Europa. En este pequeño
estudio analizaremos los inicios de la aviación en la entonces Isla
de la Calma. Lejanas quedan ya las 250 cartas que se transportaban en los
años veinte.
Primeros vuelos en Mallorca
La aviación en Mallorca comienza en 1910 cuando el francés
Lucien Mamet efectua una serie de vuelos acrobáticos sobre un Bleriot
XI que había trasportado en barco. Seis años después
llegará en un Monocoque Salvador Hedilla (1882-1917) desde Barcelona
en lo que constituyó todo un acontecimiento en la isla.
Después de estos vuelos más bien aislados era imposible
que se frenara el interés es regularizar los servicios entre Palma
y la Península. Muchas son las causas que aceleraro dicho proceso,
pero una, la condición geográfica del archipiélago
Balear fue definitiva. Era muy caro viajar en barco y era imposible, además,
establecer un servicio marítimo diario.
El año 1918 se fundó una sociedad para llevar a
cabo la línea Madrid-Barcelona-Palma, pero no fue llevada a cabo
jamás. Dos años más tarde, en 1920, Manuel Colomer
llegó a Mallorca y se dedicó a pasear en un Aviatik C.III
a todo aquel que quisiera pagar cuatro pesetas (entonces un periódico
costaba cinco céntimos). Los vuelos duraban un cuarto de hora y
recibían el cariñoso nombre de "bautismos del aire". No hay
duda de que Colomer fue el precursor de las rutas turísticas de
la isla.
La Compañía Aero-Marítima
Verdadera pionera de los vuelos regulares entre Palma y Barcelona,
se fundó en 1921 gracias a las iniciativas de un grupo de mallorquines
alentados por un concurso impulsado desde el Ministerio de Fomento.
La compañía se fundó el 29 de marzo de 1921
en el local social del "Círculo Mallorquín". Se aprobaron
los estatutos y se eligió el Consejo de Administración: Joaquín
Gual de Torrella (presidente), Antonio Marqués Luigi (secretario),
José Tous y Ferrer (gerente) y 18 vocales. El capital social, calculado
en un principio en 100.000 pesetas, pasó a 500.000 a través
de acciones. En noviembre de 1921 el Gobierno adjudica la línea
y se compran los primeros aparatos: un Macchi 18 y un Savoia 16 bis, ambos
hidroaviones, ya que el servicio se hacía de puerto a puerto.
La Compañía Aero-Marítima tuvo, pero, que
esperar casi un año para realizar los primeros vuelos. El 20 de
marzo de 1922 el Obispo de Mallorca, Domenech, bendijo los aviones en presencia
de importantes políticos de la isla (Antonio Maura, el General Weyler)
y de la prensa. Acto seguido se ofreció un "lunch" consistente en
patatas, dulces y champagne. El alcalde de Palma se felicitó y pronunció
las siguientes palabras: "la fantástica aventura de una noche de
insomnio se ha convertido en realidad". Luego se realizó una demostración
de unos quince minutos de duración.
Al día siguiente se inauguró el servicio. El hidro
"Ibiza", pilotado por Colomer, partió hacia Barcelona, pero el vuelo
tuvo que ser suspendido por órdenes de Madrid: faltaban algunos
detalles: la matriculación de los aviones, la documentación
de los aviadores y la instalación imperscinsible de motores de salvamento.
La revista "Baleares" se lamentaba afirmando que "la burocracia entorpecía
y retardaba las señales de vida y de progreso de una región
española". El 11 de abril se sumaría otra desgracia. Tras
las oportunas revisiones del personal técnico de la Aeronáutica
Naval, Colomer perderá la vida en accidente aéreo. Definitivamente,
y gracias a los esfuerzos de José Tous y Ferrer, se logró
la ansiada autorización para poner en marcha los vuelos.
La Compañía llegó a tener en servicio 4 anfibios "Lioré-Olivier",
3 hidros Savoia 16 bis y 3 hidros Macchi M-18; dos gasolineras, tres hangares
en el Puerto de Palma, un campo de aterrizaje en Son San Juan, una estación
de radiotelegrafía y 60 parejas de palomas mensajeras.
Hasta agosto se realizaron 110 viajes de ida y vuelta.Un accidente
y la tardanza con la que llegaba la subvención estatal, obligó
de nuevo a paralizar el servicio. Más adelante se intentará
la venta de las aciones. La compañía francesa Latécoere
comprará 400 y se intentará (sin éxito) establecer
una línea Palma-Argel.
Los vuelos con Barcelona continuarán hasta 1930, año
en que se producirá, de nuevo, un accidente mortal.
El Aerotaxi
Constituye otra etapa interesante en la historia de la aviación
mallorquina. Guillem Xuclà fundó en Barcelona una sociedad
llamada "Aerotaxi" con la intención de realizar vuelos turísticos.
Contaba con un De Havilland Dragon, y tardaba una hora y diez minutos en
llegar a Palma desde Barcelona.
El tres de agosto de 1933 se inauguró este servicio en
Son San Juan. Los primeros pasajeros fueron un concejal, el presidente
del "Aeroclub" de Barcelona, el director de los Servicios de aviación
de la Generalitat de Catalunya y un periodosta. El primero de octubre se
inauguró un campo de aterrizaje en Pollença (Mallorca), el
primero de unos hipotéticos aeródromos que debían
repartirse por toda la isla.
Otras companías aéreas
La Compañía Aérea del Mediterráneo,
de existencia efímera, realizó con aparatos Dornier Wall
la línea Barcelona-Mallorca-Valencia.
Air France, por su parte, inició la ruta Marsella-Alcudia-Argel
con hidros Lioré (con capacidad para 10 pasajeros y un "barman").
La LAPE (precedente de Iberia) estableció, tras varias
pruebas (entre ellas un vuelo Palma-Barcelona con un Dornier Wall), un
servicio regular en 1935. La ruta era Palma-Valencia-Madrid, con aviones
terrestres, en concreto, Fokker F-VII. En caso de emergencia podían
aterrizar en Ibiza. Dejó de operar en 1936.
Durante la Guera Civil, la compañía italiana "Ala
Littoria" organizó vuelos (de ida y vuelta) Pollença-Roma,
Pollença-Cádiz y Pollença-Melilla.
El 15 de julio de 1939 Iberia estableció dos vuelos diarios
de Palma a Barcelona y tres vuelos semanales Palma-Madrid, paralizados
en 1943 debido a la escasez de carburante y a los efectos de la Segunda
Guerra Mundial.
Escuelas de Aviación
Tenemos noticia de tres: una en Portocolom (Felanitx) y dos en
Palma. Surgieron con la intención de formar pilotos. La primera
de las citadas se denominó "Escuela de Hidroaviación de Porto
Colom", que fundaron en 1922 Angel Orté y Abad, piloto de la "Aero
Marítima" y Francisco Oliver, formado en Cuatro Vientos. Disponían
de un Macchi M-3 y un Macchi M-18. Funcionó solamente un año
y formó a tres pilotos.
El 28 de marzo de 1934 se inauguró en Son San Juan la
sucursal de la Escuela de Aviación de Barcelona, y un año
después se creó el "Aeroclub" de Son Bonet, fundado el 19
de mayo por el Marqués de Zayas, con unos vuelos demostrativos,
bendiciones, té y baile en el hangar y fiesta en el "Trocadero".
Asistieron el Gobernador Militar Goded y el alcalde de Palma. Los aparatos
utilizados en Son Bonet fueron las avionetas "Aero" y "Moth Gipsi". Una
hija de Goded apadrinó la primera, rompiendo una botella de champagne
colocada en la hélice. La fiesta acabó con el anuncio del
robo de una avioneta; unos delincuentes que habían huído
de la prisión intentaron escapar de la isla, "pero les faltaron
horas de vuelo" para poderlo hacer. Cuando empezó la Guerra Civil,
estas avionetas constituyeron el primer contingente aéreo de las
fuerzas franquista en Mallorca. Su principal misión fue propagandística.
Hoy en día todavía existe bajo el nombre de "Real Aeroclub
de Baleares".
L'ESCOLA D'HIDROAVIACIO DE PORTO COLOM
Hi ha tres dades obligatòries a l'hora de fer un estudi
sobre els orígens de l'aviació a Mallorca: els primers vols,
l'Aero Marítima i la primera escola.
L'aviació a Mallorca començava l'any 1910 amb els
petits vols d'En Lucien mamet; sis anys després aribava Hedilla
des de Barcelona.
L'any 1921 se fundava l'Aero Marítima Mallorquina, primera
companyia que establia una línia regular entre la península
i l'illa. Això va fer que augmentàs el nombre de pilots necessaris
per a dur a terme aqueixa empresa.
Aleshores el 15 de setembre de 1922 se creava l'Escola d'Hidroaviació
de Porto-Colom, la primera dins el seu gènere que va conèixer
l'Estat Espanyol.
Els directors de l'escola varen esser n'Angel Orté i Abad,
pilot de l'Aero Marítima i en Francesc Oliver i Billoch, pilot també,
aquest format a Cuatro Vientos (Madrid). Comptaven amb l'ajut d'un mecànic,
en Guillem Coll Terrades.
Els aparells de que disposava l'escola eren dos hidroavions:
un «Macchi M3» AAIA de 150 cv i un «M-18» de 180
cavalls. L'Ajuntament de Felanitx donà una subvenció de mil
pessetes per a la instal×lació d'un hangar.
Coneixem el nom de tres alumnes: en Josep Gomila «Noio»,
felanitxer, i els gemans Parera, manacorins. A més n'hi havia dos
de Ciutat. La matrícula costava ni més ni manco que sis mil
pessetes.
L'escola va funcionar fins 1923 i Mallorca hagué d'esperar
onze anys per tenir-ne una altra. Concretament el 28 de març de
1934 quan s'inagurà al camp de Son Sant Joan la sucursal de l'Escola
d'Aviació de Barcelona.
(*) Publicat a "Felanitx" 2535 (1987), p. 3.
................................................................................................................................................
HIDROAVIONES QUE ACTUARON EN MALLORCA DURANTE LA GUERRA CIVIL
Durante la Guera de 1936 a 1939 Mallorca se convirtió
en una gran base aeronaval para las fuerzas que apoyaron el Movimiento.
Conoceremos la actuación de los aparatos italianos y alemanes que
operaron en la isla, sin olvidar los bombardeos que efectuaron los republicanos
durante la contienda. En agosto de 1936 fue nombrado Jefe de las Fuerzas
Aéreas de Baleares el Capitán Carlod Fernámdez de
Córdoba, sustituido en octubre por el Capitán Alvaro Soariano
Muñoz y ya en noviembre de 1936, y hasta su muerte dn 1938, el Teniente
Coronel Ramón Franco Bahamonde, hermano de Francisco Franco.
Los aviones que combatieron en el bando republicano llevaban
una insignia tricolor, y los Nacionales se distinguían por la Cruz
de San Andrés en la cola, aparte de las insignias propias de cada
unidad, como veremos.
Destaquemos algunos acontecimientos:
Tras la jornada del 18 de julio el general Goded partió
a Barcelona en un Savoia 62.
Los bombardeos republicanos por parte de hidros Savoia 62 i Macchi
18 (a partir del 23 de julio), y los SB Katiuska, enntre 1937 y 1938.
El desembarco del capitán Bayo en Portocristo: el 16 de
agosto se inició la única operación militar de relieve
en Mallorca. Bayo llegó acompañado de unos 7 hidroaviones
(Savoia 62?) que dominaron el espacio aéreo mallorquín hasta
que el 19 de agosto llegaron tres Savoia 55-X procedentes de Italia, que
atacaron las posiciones republicanas. El 27 de agosto llegaron más
aviones a bordo del "Morandi", entre ellos Macchi 41 bis, CR-32 y Savoia
SM-81. El dominio aéreo pasó a los Nacionales. El tres de
septiembre Bayo abandonó la isla. La actuación de la aviación
italiana fue determinante.
Aeródromo de Son San Juan:
Durante la Guerra fue acondicionado y puesto al servicio de la
Aviación Legionaria. El 30 de agosto de 1936 llegaron los primeros
Fiat CR-32 y Savoia SM-81 que ya actuaron contra el Capitán Bayo.
A partir de 1937 se orgsanizaron lss siguientes unidades: X Grupo Autónom
de Caza (CR-32); XXV Grupo de Bombardeo Nocturno (SM-81) y Grupos XXVII
y XXVIII de Bombardeo Veloz, con los Savoia SM-79. Los jefes de estas fuerzas
italianas fueron Gallo, Apignani, Velardi, Monti y Mancerati. Un hijo de
Mussolini también voló en Mallorca. Los bombarderos italianos
fueron utilizados sobre todo contra objetivos catalanes y menorquines.
La base de Pollença:
El aeródromo militar situado en el Puerto de Pollença
ya funcionaba desde hacía unos años y el 18 de julio de 1936
acogía tres hidros Dornier Wal que se hallaban en plena reparación.
El Capitán de la Base, Fernando Beneito, fiel a la República,
partió en barco hacia la Península.
Durante el desembarco de Bayo los Nacionales aprovecharon las
instalaciones del Puerto de Pollença para los Savoia 55 y los Macchi
M-41 bis, llegados de Italia.
En 1937 se instalaron el grupo 62 con hidroaviones de reconocimiento
Cant Z-501 y Cant Z-506, pilotados por españoles y la escuadrilla
AS-88 de la Legión Condor alemana.
Los aparatos italianos se organizaron como grupo 62-73, bajo
el mando del comandante Noreña.
El Cant Z 501 era un aparato de bombardeo y reconocimiento.
Llegaron a operar unos 11 de este tipo. Su distintivo consistía
en un buzo volando sobre una escoba. Y en 1938 llegaron cuatro Cant
Z 506B , más potentes. Estos hidros estaban tripulados por españoles
adiestrados en Italia. No sólo bombardeaban sino que también
realizaban funciones de rescate y escolta. La insignia de éstos
últimos era una bomba con una vela latina, emblema diseñado
por el entonces teniente Lassalle.
El AS 88 de la Legión Condor fue comandada por
Martin Harlinghausen. Se organizó en 4 grupos con Heinkel 59, Heinkel
60, Arado 95 i Junkers 52 W (con flotadores). El He 59 (Grupo 71)
era un biplano armado de reconocimiento y que fue utilizado para interceptar
las comunicaciones marítimas entre Barcelona y Valencia. Llevaban
en el fuselaje un as de picas como distintivo. El He 60 (Grupo 60) se especializó
en atacar barcos. En la cola llevaban un pez volador. Los 6 Arado 95 del
Grupo 64 llegaron en 1938 y contribuyeron en el bloqueo a los puertos levantinos.
Suinsignia era un buitre calzado y con un paraguas. El Junkers 52 W (único
aparato del grupo 72) se utilizó para transportar heridos a Alemania.
Causaron baja en combate 5 He 59, 2 He 60 y 3 Arado.
Uno de los episodios más controvertidos fue la muerte
de Ramón Franco, jefe de la base de Pollença, a bordo del
Cant Z-506 73-1, el 28 de octubre de 1938, cuando sobrevolaba la costa
de Formentor. El Cant Z del capitán Bay, que le acompañaba,
no sufrió percance alguno. Miquel Ferrà i Martorell noveló
este episodio en su libro "El misteri del Cant Z-506". Parte de la tripulación
fue enterrada en el cementerio de Palma.
Los Cant Z 506 B volaron hasta el año 1943.
En el Puerto de Alcúdia se organizó la 70 escuadrilla
con Dornier Wal fabricados en España. Su emblema era un pajarraco
sobre un flotador.
Savoia 62
Hidroavión de un solo casco, sólido pero pesado
y fatigoso de pilotar.
Passavela (piloto de la Aero Marítima) batió 6
marcas mundiales de velocidad con este hidro. También voló
de Nueva York a Buenos Aires. Llegan a Barcelona el 24 de septiembre
de 1929. Se fabrican hasta 36. Las entregas se efectúan a partir
de 1931.
El 18 de julio 28 quedan en poder de la República y 5
en manos de los sublevados.
Un S-62 traslada al General Goded de Palma a Barcelona y regresa
a Maó. Desde Menorca actúan sobre Mallorca. Durante el desembarco
de Bayo hacen su aparición media docena de aparatos. Una de sus
acciones es bombardear a los Savoia 55 que se encuentran en el Puerto de
Palma. Bayo abandona 4 aparatos en su retirada.
Capturado un S-62 en Punta Amer, se le asigna el distintivo 61-5
y realiza operaciones desde Pollensa. Un temporal lo destruye en febrero
de 1938.
Macchi 18
El M-18 era un hidrocanoa preparado para ejercer misiones de
reconocimiento y bombardeo ligero.
La Aero Marítima y la Escuela de Portocolom lo utilizaron.
Colomer se mató en uno el 8 de abril de 1922. Orté, Coll
y los hermanos Perera realizan en dos M-18 la primera vuelta aérea
(verano de 1923) a la Península Ibérica.
En 1921 la Aeronáutica Naval Española adquiere
una serie de M-18. Luego serán fabricados hasta 45 en Barcelona.
Participó en la Campaña de Marruecos (1922) embarcados en
el "Dédalo".
El 18 de julio hay 6 activos en El Prat y 4 en reparación.
Apoyo a Bayo. Luego son destinados a entrenamiento hasta 1938.
Bombardeos en Palma.
Macchi 41 bis
El "Morandi" tranporta (desmontados) a Mallorca 3 ejemplares
de este hidro biplano el 27 de agosto de 1936 en pleno desembarco y atacan
a las fuerzas de Bayo. Cerca de Capdepera el Teniente Rinaldi derriba un
S-62 republicano. Después del desembarco forman la 130 escuadrilla
(Pollença). Desguazados en 1938. Distintivos 50-1, 50-2, 50-3.
Savoia 55X
Hidroavión bimotor de bombardeo, característico
por sus dos cascos en catamarán, unidos por el plano.
El 18 de agosto amerizan en Pollença 3 unidades que atacan
sin éxito las tropas de Bayo en Manacor y se refugian en Palma.
Al día siguiente es derribado uno por los S-62 republicanos. Mientras
dos regresan a Italia el otro es reparado y bautizado "Mañana por
la mañana" y se utiliza en ataques a la Ibiza republicana. Es destruido
en un ataque de Katiuskas en Palma el 26 de mayo de 1937.
Heinkel 59
Conocido como zapatones, era un hidro biplano y bimotor, originalmente
torpedero y de reconocimiento.
En julio de 1937 llegan a Pollença 17 He-59, y se especializan
en ataques nocturnos a barcos y puertos y ferrocarriles levantinos. Antes
ya habían bombardeado el Jaime I en Almería (24 de mayo de
1937).
Grupo 71 de la AS/88 y volado por alemanes. 4 caen en combate,
3 por antiaéreos y 4 en accidente.
Heinkel 60
Hidroavión biplano monomotor embarcable. Se pensó
para los cruceros Baleares y Canarias.
Después de operar en Andalucia llegan 4 a Pollença.
Sus principales misiones son localizar y atacar barcos enemigos.
Grupo 60 de la Legión Condor.
2 bajas durante la guerra.
Arado 95
En agosto de 1938 llegan 6 Ar 95 para constituir el Grupo 64
(Pollença). Colaboró en el bloqueo de los puertos levantinos.
3 bajas.
Junkers 52 W
Versión con flotadores de este mítico trimotor.
Se conoce la existencia de uno en aguas de Mallorca. Se utilizó,
sobre todo, para el transporte de heridos alemanes.
Dornier Wal
Sin duda el hidroavión más famoso de la década
de los treinta. Ramón Franco voló en uno (el "Plus Ultra")
desde Palos (Huelva) a Argentina (1926). CASA los fabricó
a partir de 1925. Realizan vuelos entre Barcelona y Palma y Valencia Palma.
Al estallar la guerra, diez quedan en el bando republicano y trece (la
mayoría se están reparando) en el bando sublevado. Su principal
misión es viglilar la costa. En Mallorca constituyen el Grupo 70
y se instalan en Alcudia.
Después de la Guerra se agrupan en Melilla. Son dados
de baja en 1953.
HERALDICA DE L'AVIACIO DE GUERRA A MALLORCA (1936-1939)
Durant la guerra civil espanyola, Mallorca es convertí en una
gran base estratègica per als nacionals, els quals instal×laren
els aeròdroms militars m´s importants a Son Sant Joan i als
ports de Pollença i Alcúdia, una vegada que l’expedició
de Bayo a Portocristo fracassàs. La presència de pilots i
aparells italians esdevingué massiva, si bé no varen esser
els únics que opreraren des de Mallorca, ja que també hi
va haver unitats alemanyes i unitats espanyoles (1), totes elles amb un
únic distintiu comú a la coa i a les ales dels avions: la
creu de Sant Andreu. Després, cada unitat es distingiria per la
presència per la presència d’un motiu dibuixat a un cercle
negre del fussellatge o buc.
L’aviació legionària procedent d’Itàlia s’organitzà
en esquadres de bombardeig (grups XXV, XXVII i XXVIII, aquests dos darrers
agrupats a la 8ª Divisió de Bombardeig Ràpid), i un
grup de Caça.
L’emblema del XXV Grup, amb Savoia SM 81, trimotirs coneguts com a
“Pipistrelli”, era precissament una rata-pinyada, la qual cosa no tenia
res a veure amb cap escut de les nostres terres, sinò que es tractava
del nom d’aquesta espècie animal. Recordem que l’especialitat d’aquests
aparells era el bombardeig nocturn.
Uns quants SM 81 que passaren més tard a unitats peninsulars,
conservaren un motiu molt peculiar: un escut amb les Illes, una palmera
i el lema PER MARE NOSTRUM PRO MARE NOSTRO (2).
La insígnia de la 8ª Divisió, dotada amb Savoia
SM 79 i anomenada “Falchi delle Baleari” era, com no, el perfil d’un falcó
llançant una bomba. Hi havia, però, emblemes especials per
a algunes unitats. Així, la 10ª esquadreta es distingia per
la presència d’una gallina i dos ous; la 19ª per una
ala i una urpa; finalment, el Grup XXVII portava un àngel amb una
bomba que deia “bon anno”. A finals de la primavera de 1938 es recomanà
mantenir l’emblema de la Divisió com a principal distintiu i traslladar
l’específica de l’esquadreta a la oa de l’avió.
Així, a les unitats de bombardeig predominarem els animals voladors,
de vegades amb una intenció esfereïdora, com és el cas
d’aus de presa o una rata-pinyada. No oblidem que aquests aparells atacaren
Barcelona, València, Cartagena i Menorca.
Quant a la unitat de Caça, el X Grup Autònom, la seva
insígnia consistia en un ca, un buldog amb cara de males puces.
Aquest era l’emblema que portaven els CR 32.
Els alemanys instal·laren a Pollença l’esquadró
de reconeixement marítim AS 88 de la “Legió Condor”, que
s’organitza en quatre grups, tots ells dotats d’hidroavions. El Grup 71,
amb Heinkel 59, duia el dibuix d’una carta, en concret, l’as de pica; el
Grup 60, dotat de Heinkel 60, un peix volador; el Grup 64, amb Arado 95,
un voltor amb sabates i un paraigües. Desconeixem l’emblema del Grup
72, constituit per un Junkers 52 W amb flotadors.
Finalment tractarem la unitat d’hidroavions sota el comandament d’espanyols,
amb aparells Cant Z 501, Cant Z 506 i Dornier Wal. Els primers duien al
buc el dibuix d’un pilot amb escafandra assegut, com una bruixa, damunt
una granera; els Cant Z 506, una bomba amb una vela de vaixell, emblema
dissenyat pel tinent Lassalle (3); els Dornier, fabricats per CASA amb
patent alemanya, portaven un ocellot posat damunt un flotador d’hidro.
Comparat amb les italianes, les insígnies alemanyes i espanyoles
eren més simpàtiques i alegres. L’ambient marítim
quedà, amés, patent en la majoria dels casos.
(1) VIDAL, J.; MARIMON, A., L’aviació a Mallorca durant la Guerra
Civil (1936-1939). El Mirall (Palma) 16 (1988), p. 6-9.
(2) EMILIANI, A., L aviación legionaria. España 1936-39.
San Martín, Madrid, 1974. Fig. 172
(3) HERRERA, E., Los Cant Z 506B en la aviación militar española.
RAA (Madrid) 480 (1980), p. 1340.
Publicat a "El Mirall" 38 (1990) p. 28-30.
(en castellano)
HERÁLDICA DE LA AVIACIÓN DE GUERRA EN MALLORCA (1936-1939)
Durante la Guerra Civil Española, Mallorca se convirtió en una gran base estratégica para los Nacionales, que instalaron aeródromos militares en Son San Juan y Son Bonet (Palma), Puerto de Pollença y Puerto de Alcúdia, que hasta entonces habían sido utilizados para la aviación civil que operaba en la isla. Fue la fracasada expedición republicana de Bayo en Portocristo (Manacor) lo que determinó la necesidad de militarizarlos. El ejército de Franco se nutrió de aparatos y pilotos italianos y alemanes. Todos llevaban una insignia común: la cruz de San Andrés en la cola del avión, pero cada unidad aérea poseía su propio emblema, objeto de estudio en este artículo.
La Aviación Legionaria
Los italianos se organizaron de la siguiente manera: un grupo
de bombardeo y un grupo de caza. Los bombarderos formaban los grupos XXV,
con aviones Savoia SM-81, trimotores conocidos como "Pipistrelli", XXVII
y XXVIII, con Savoia SM-79. El grupo XXV presentaba un murciélago
sobre fondo negro, haciendo referencia no sólo al nombre del avión,
sino porque actuaban de noche. Los SM-79 formaban la 8ª División
de bombardeo rápido ("Falchi delle Baleari") y su emblema era, como
no, un halcón lanzando una bomba. Después, cada unidad tenía
un distintivo propio. Así, el Grupo XXVII presentaba un ángel
con una bomba y la frase "Bon Anno". Por su parte, el grupo XXVIIIl se
dividía, a su vez, en 10ª escuadrilla (una gallina y dos huevos);
19ª escuadrilla (ala y garra de ave rapaz). Por regla general, estos
últimos emblemas se pintaban en la cola del avión. Los objetivos
de estas unidades de bombardeo eran Barcelona, Valencia, Cartagena y Menorca.
La unidad de caza, dotada de los CR-32 Chirri (Grupo Autónomo
X) se distinguía por la prsencia de un buldog con cara de malas
pulgas.
Los alemanes
La Legión Condor instaló en Pollença el escuadrón de reconocimiento AS-88, organizada en grupos de hidroaviones. El Grupo 71, con Heinkel He-59 (un as de piques); el Grupo 60, con Hekinkel-60 (un pez volador); el Grupo 64, con Arado Ar-95 (un buitre con zapatos y un paraguas); finalmente, desconocemos el emblema (si es que lo tenía) del Junkers Ju-52 W (con flotadores), único aparato del Grupo 72.
Unidades Españolas
Los hidros de la Aviación Nacional propiamente dicha (bajo
mando directo de españoles) operaban desde el Puerto de Pollença.
Se trataba de los Cant Z 501, los Cant Z 506 y el Dornier Wal. Los primeros
llevaban un buzo sentado sobre una escoba; los Cant Z 506 (el avión
que pilotaba Ramón Franco) una bomba con una vela latina, insignia
que diseñó el entonces teniente Joaquín Lassalle.
Los Dornier, fabricados por CASA, se distinguían por la presencia
de un pajarraco con zapatos y un paraguas.
Como vemos, los motivos alemanes y españoles eran más
simpáticos y alegres que los italianos. El ambiente marítimo
quedaba, además patente en la mayoría de casos.
....................................................................................................................................................................................................
HISTORIA DE LA BASE AERIA DE SON SANT JOAN
Des de principis del anys trenta el predi de Son Sant Joan va ser del
Aero-Club de Balears i va ser obert al trànsit aeri civil en setembre
de 1935, quan operava la LAPE.
Durant la Guerra Civil va ser posat al servei de l'Aviació Legionària.
Les unitats que hi operaven van ser: X Grup Autònom de Caça
(CR-32), XXV Grup de Bombardeig Nocturn (SM-81) i la 8ª Divisió
de Bombardeig Veloç (Grups XXVII i XXVIII, amb SM-79).
Després de la Guerra (1940) se va organitzar el Regiment Mixte
d'Aviació n. 3 que integrava les següents unitats: el 113 Grup
de Bombardeig (He-111) i el 28 Grup de Caça
(CR-32). El 1945 s'hi afegí el 51 Grup d'Hidroavions. Els primers
caps de Regiment van ser els coronels Llorente, Gil Mendizabal, Gomà
i Bermúdez de Castro.
L'any 1951 se creà la Base Aèria de Son Sant Joan, comandada
pels Coronels Bermúdez de Castro i Galan Guerra. El Regiment va
passar a anomenar-se Tecer Grup de Forces.
L'any 1954 s'hi instala la 50 esquadreta de Salvament, que més
tard s'anomenarà succesivament 55 esquadrilla (1959), 801 esquadró
(1965), denominació actual del Grup de Salvament Aeri (SAR, Search
and Rescue). De l'any 1947 fins a l'any 1969 el SAR també operà
al Port de Pollença (amb els Do-24).
L'any 1956 s'organitza l'Esquadró de Caça n. 41 amb avions
F-86
Sabre, que substituí l'antic Grup n. 3. L'any 1959 es constituí
l'Ala de Caça n. 4, que s'extingí l'any 1963.
Els darrers caps de la base han estat els següents: Meneses, De
Cara, Pardo, Gutiérrez, Albertos, Soriano, Lens, Ortiz Olave, Mora,
Hebrero, Carretero, Rodríguez del Valle, Oliver, Escudero, Santaner
i Ballesta.
En l'actualitat la Base Aèria té assignat el 801
esquadró de Salvament. Els avions emprats pel SAR
han estat: Grumman SA-16 AD 1 (1958-1978), Casa
212-100 (1983) i els helicòpters Augusta Bell 205 (1967-1983) i
AS 332 Superpuma (1983). En l'estiu és normal la presència
del Canadair apaga-focs del Grup
43.
Emblema del Grupo 43
Versió que jo hi vaig enviar a la GEM. Després quedà inclosa dins la veu "Aeroport de Son Sant Joan", GEM 17 (1996), p. 29-32, en col·laboració amb Antoni Marimón Riutort i Rafael Rullan Frontera.
...............................................................................................................................................
ELS NOSTRES AEROPORTS D'ALESHORES
En aquestes línees donarem a conèixer
dues descripcions dels aeroports de les Illes Balears fetes abans de que
l'actual aeroport de Palma s'instal·làs definitivament a
Son Sant Joan, l'any 1960.
La primera correspon a l'anuari Jane's All the world's
aircraft de 1945/46. A la part del llibre dedicada a l'aviació civil
de cada estat hi trobam una relació d'aeròdroms, entre els
quals hi figuren Son Bonet i Pollença (Spain). Més que una
descripció és una fitxa tècnica, molt acurada, de
cadascun. Hi traduesc de l'anglès:
-"Son Bonet (a l'illa de Mallorca). Latitud 39º35'N, Longitud,
2º48E. Província de Balears. A 6 milles al nordest de Palma.
Altitud, 55 peus. Pista de 1300 per 875 iardes".
-"Pollença (estació d'hidroavions). Latitud 39º54'N,
Longitud 3º04E. Província de Balears. A prop de la ciutat de
Pollença".
Una altra visió curiosa dels nostres aeroports la trobam a un
opuscle titulat "Vista, Suerte y al Toro" (conegut lema d'algunes unitats
de CR-32 durant la Guerra Civil), publicat a Madrid l'any 1958. Hi trobam
les descripcions de Son Bonet, el Codolar (Eivissa) i Sant Lluís
(Menorca):
El aeropuerto de Son Bonet, en Palma de Mallorca,
es otro de los de mayor tráfico internacional de España.
Está situado sobre una plataforma rocosa de la costa. Carece de
pistas y de acondicionamiento nocturno, pero las maniobras se verifican
en dos pistas naturales de tierra dura. El de Escodola (sic), en Ibiza,
que ocupa una zona de terreno natural duro de 900 por 500 metros de extensión.
El de San Luis, en Mahón, con una pista natural de 1.000 por 200
metros de superficie.
Nota: l'autor d'aquest text inèdit va viure
alguns anys a Son Sant Joan. Allà on hi havia el xalet dels seus
pares ara hi ha una pista d'aterratge.
.............................................
LA DEFENSA AERIA DE LES ILLES: REACTORS A MALLORCA (1956-1963)**
A l'hora de fer un estudi sobre l'aviació a Mallorca observam
que hi ha una tendència a parlar dels seus orígens (1) o
de la seva participació a la Guerra Civil de 1936 (2), oblidant
aspectes, sobre tot militars, ja que només es tracta a l'hora de
parlar del desenvolupament turístic dels darrers anys. L'objectiu
d'aquestes línees, doncs, és fer un anàlisi de la
presència de tropes i material americà a Mallorca, conseqüència
dels pactes amb els Estats Units el setembre de 1953.
En efecte, després d'una etapa d'aïllament total, Franco
signà una sèrie d'acords defensius amb els nord-americans
(3). Les negociacions les havia iniciat l'almirall Sherman, amb el rebuig
de França i el Regne Unit. El president Truman (demòcrata)
també es mostrava reticent a pactar amb un dictador. L'entesa definitiva,
ja amb el president Eisenhower (republicà), significà una
reestructuració total de l'Exèrcit espanyol, aleshores
antiquat (4) i es creà el "Mando de la Defensa Aérea" (depenent
en temps de pau del Ministeri de l'Aire).
En aquesta comunicació, doncs, feim referència a la presència
de reactors amb base fixa a Mallorca per primera i darrera vegada en la
seva història. Va ser de l'any 1956 a 1963 quan els caces F-86 "Sabre"
i els T-33, ambdos procedents de la USAF, van operar a Son Sant Joan.
Passam a parlar un poc d'aquests dos avions ja esmentats: el "North
American F-86F Sabre" destacà a la Guerra de Corea (1950-1953),
i el 30 de juny de 1955, després dels acords amb els americans,
arribaren a Getafe els primers aparells d'aquest tipus. Uns mesos més
endavant ja operaven amb normalitat i aviat esdevingueren una passa de
gegant a l'hora de modernitzar l'Exèrcit de l'Aire, encara amb material
del anys quaranta. La xifra total de "Sabres" arribats a Espanya fou de
225. Els pilots es formaren a Alemanya, Estats Units i Talavera (Espanya).
La seva nomenclatura va ser la de C-5, i foren donats de baixa l'any 1973.
Aquest monoplaça a reacció feia 11,22 m de llargària
i 11,20 m d'envergadura. La seva velocitat de creuer era de 850 km/h. Pesava
uns 7.000 kg i portava sis metralladores. Duia un motor General Electric
J-47 GE-13 de 3.300 kg d'empenta. La seva autonomia era d'uns 2.200 km
(5).
El "Lockheed T-33", la universitat voladora,
per la seva part, era un reactor biplaça que arribà a Talavera
el març de 1954. Va ser utilitzat com a avió d'entrenament,
i era conegut a l'exèrcit com "E-15". Volaren a Espanya fins l'any
1985. També monomotor, feia 11,48 m de longitud, 11,85 m d'envergadura,
la seva velocitat de creuer era de 805 km/h i la seva autonomia arribava
a 2.200 km. Pesava entre 6.000 i 7.000 kg. Duia un motor Allison de 2.088
kg d'empenta (6).
Tornant a Mallorca, per Ordre Ministerial de 19 de setembre de 1956
es creà l'Esquadró de Caça núm. 41 (amb F-86
i T-33), que substituí els vells aparells del Tercer Grup de Forces
Aèries (Heinkel 111 i CR-32). Així, l'octubre de 1956 arribaren
els primers F-86-40, fins un total de 25, i dos T-33, que formaren el 41
esquadró (procedent de l'Ala de caça núm. 1 de Manises),
comandat successivament per Emilio Rodriguez de Castro, Francisco García
Díez, Mariano Pérez Jaraiz i Luís Gabaldón.
L'agost de 1959 es creà l'Ala de Caça
núm. 4, comandada pel Coronel Felipe Galarza Sánchez,
cap de la Base Aèria de Son Sant Joan (1957-1963). Un altre pilot
destacat va ser Gonzalo Hevia. També hi havia assessors nord-americans,
com el major Harper i el capità Smith (ambdos veterans de la Guerra
de Corea). L'indicatiu de l'esquadró era Nevada (7). Dos aviadors
mallorquins que volaren el Sabre varen ser Lluís Miró de
Mesa (Palma, 1936), en l'actualitat pilot d'Iberia, i el malaurat Antoni
Oliver Barceló (1936-1985), que morí en accident d'helicòpter.
Aquesta unitat aèria es dissolgué el 25 de maig de 1963 (8).
L'actuació dels F-86 es coordinava amb la xarxa d'unitats de vigilància
aèria, que entrà en servici l'any 1959. Recordem que al Puig
Major s'instal×laren una Estació Troposfèrica de la
USAF i l'Esquadró d'Alerta i Control núm. 7, amb la finalitat
de controlar la Mediterrània occidental (9). En aqueixa època
la Zona Aèria de Balears va ser comandada pels generals Sanz García-Veas
(1953-1956), Llorente (1956), Gutiérrez López (1956-1960),
Sartorius (1960-1962) i Vives Camino (1962-1963)(10).
Els F-86 amb base a Palma participaren a diferents exercicis. A Mallorca,
més en concret al Cap Blanc, practicaven amb blancs aeris (a 30.000
peus d'altura i a 0.82 Mach de velocitat); també simulaven atacs
a objectius terrestres a l'aeròdrom abandonat de Caude (Terol) i
a les Bardenas Reales (Navarra). Per a realitzar missions a la Península,
els Sabres feien escala a Manises o a Saragossa (11).
Començam ara a la part més dolorosa d'aquesta història.
Tot d'una que es creà l'esquadró, el capità Carlos
Isasi-Isasmendi va aterrar amb dificultats. Durant l'emergència
es va confiar al Sagrat Cor de Jesús, i les monjes de dita congregació
de Palma, tot considerant un miracle que no es matàs (ja que l'aparell
quedà destrossat), convidaren al pilot, que tenia una germana al
convent, a una Salve i a un berenar (12). Però la majoria d'accidents
varen ser mortals, com el de dia 25 de juny de 1957, quan el capità
José Mª Lázaro Hoyos va perdre la vida en formació,
i un company seu, Vicente Berná va haver de menester tractament
psiquiàtric, ja que es considerà culpable de la mort del
seu company. Ell va poder saltar en paracaigudes i va ser recollit per
un hidro procedent de Pollença. El 9 de gener de l'any següent,
dit aviador va desaparèixer amb el seu avió. Es parlà,
fins i tot, de suïcidi.
El 25 de novembre de 1958 Jesús Martín Cervera va topar
amb el F-86 que menava Alvarez del Castillo. El primer es va perdre. L'altre
va ser rescatat entre Magaluf i Camp de Mar per uns pescadors, notícia
que recollí la premsa (13).
Tarsilo de Ugarte i Carlos Ascaso es mataren en una avioneta AISA a
prop de Sa Pobla. Era el 28 de març de 1960.
El 10 de juny d'aquell mateix any el capità Abelardo Benito
va tenir un accident mortal fent exercicis de tir. Va caure a uns deu quilòmetres
de l'illa de Cabrera. El cercaren, sense èxit, els Grumman del SAR,
un helicòpter de la Marina Americana i un avió de salvament
italià (14).
Finalment, el sergent José García Urra es matà
el 26 d'octubre de 1962 a la pista de Son Sant Joan mentre intentava aterrar
(15).
El 25 de maig de 1963 els Sabres varen ser retirats de la Base Aèria
de Son Sant Joan. En l'actualitat es pot anar a veure algun exemplar al
Museu de l'Aire (Madrid).
D'ençà, a Son Sant Joan només resta el 801 esquadró
de Salvament (SAR), creat l'any 1958 i que encara avui en dia es troba
en servei actiu.
(1) ROSSELLO VERGER, V., Prehistòria de l'Aviació a Mallorca.
OCB, Palma, 1974; FABREGAS, L., Historia de la aviación civil a
"Ca Nostra". Cort, Palma, 1966, p. 151-174.
(2) Destacam, pel fet de tractar temes locals, VIDAL, J., Interviu
amb el Coronel Joaquim Lassalle Pochot. "Lluc" 736 (1987) p. 15-22; VIDAL,
J., MARIMON, A., L'aviació a Mallorca durant la Guerra Civil (1936-1939).
"El Mirall" 16 (1988) p. 6-9; VIDAL, J., Heràldica de l'aviació
de guerra a Mallorca (1936-39). "El Mirall" 38 (1990) p. 28-30. No oblidem,
però els estudis més generals sobre la Guerra Civil com els
de Josep Massot i Muntaner o el col×leccionable "Memoria Civil" (Suplement
del Baleares, 1986). Destaquem també els estudis sobre la controvertida
mort de Ramón Franco.
(3) MARQUINA, A., El sistema defensivo español durante el franquismo:
las bases. "España y la OTAN" (Cuadernos de Historia 16, Madrid,
1985), p. 4-15); TUSELL, J., La España de Franco. Historia 16, Madrid,
1989, p. 129-151; M. TUÑON DE LARA et al., Historia de España.
Labor, Barcelona, 1991, p. 572-591.
(4) Sobre les conseqüències ideològiques que tingueren
aquests acords sobre els militars de la Guerra, MARTINEZ PARICIO, J., Ejército
y militares: 1898-1998 a "España. Sociedad y política". Espasa-Calpe,
Madrid, 1990, capítol 12.
(5) TOJEIRO, J.L., "Sabre", Enciclopedia de Aviación y Astronáutica.
Garriga, Barcelona, 1972, tom 7, p. 498-500; ANGELUCCI, E.; MATRICARDI,
P., Aviones de todo el mundo (VI). Espasa-Calpe, Madrid, 1980, p. 32-35;
VELARDE, J., Aviones españoles desde 1910. Madrid, 1995, p. 316.
(6) VELARDE, J., op. cit. p. 306
(7) ECHEGRAY, A., Ala de Caza nº 4-Base Aérea de Son San
Juan (inèdit), fols 1-3. Alfonso Echegaray Sala ("Saco"), va ser
cap de la Tercera Esquadrilla.
(8) "Historia de la B.A. de Son San Juan" (inèdit); SALAS LARRAZABAL,
J.; WARLETTA, J., 75 años de la Aviación militar española.
RAA 547 (1986), p. 773-776.
(9) MICHAVILA, B., Unidad de Vigilancia Aérea, unidad de combate.
RAA 506 (1983), p. 110-116; FERRA, M., Els ianquis a ca nostra. "Memòria
Viva", Palma, 1995, p. 46-47, amb divertides anècdotes sobre el
comportament dels americans a Sóller i a Palma; "Escorca", a GEM
5, p. 50-51.
(10) "Generales, Jefes y Oficiales que han mandado las Fuerzas Aéreas
de este Archipiélago". Facilitat pel Tinent Col. J.L. Derqui (B.A.
de Son Sant Joan).
(11) Declaracions dels comandants Alfonso Echegaray i Dario Arana,
ambdos destinats a l'Ala de Caça núm. 4 i després
pilots de línees aèries.
(12) ECHEGARAY, A.m op. cit. fol 3
(13) UH 26.11.1958, p. 8
(14) UH 10.6.1960. "Cae al mar, cerca de Cabrera, un reactor de Son
Sa Juan" (notícia de portada).
(15) ECHEGARAY, A., op. cit. fol 3v-4. Les dates a "Historia de la
B.A. de Son San Juan", op. cit. fol [4].
** Comunicació llegida el 14-XII-1995 al VIII Seminari Societat,
Ideologies i Moviments Socials a les Illes Balears.
El Franquisme. UIB, 1995. Publicat a "Lluc" 832 (2003) p. 24-26
Fotografies: Tinent Coronel Derqui
Il·lustracions: Gonzalo Avila
............................................................................................................................................
[versión en castellano]
REACTORES EN MALLORCA (1956-1963)*
Jordi Vidal Reynés
A la hora de hacer un estudio sobre la aviación en Mallorca
observamos que abundan los trabajos que tratan de sus orígenes,
la Guerra Civil o el desarrollo del turismo, olvidando sobre todo lo concerniente
a la aviación militar de postguerra. El objetivo de estas líneas
será, pues, analizar la presencia de reactores, tropa y material
americano en Mallorca fruto de los pactos con los Estados Unidos de septiembre
de 1953.
En efecto, después de una etapa de aislamiento, Franco
firmó una serie de acuerdos defensivos con los norteamericanos.
Las negociaciones las había iniciado el almirante Sherman, con el
rechazo de Francia y Gran Bretaña. El presidente Truman (demócrata)
no mostraba tampoco gran entusiamo, pero Eisenhower (republicano) no puso
reparos y se inició una reestructuración total del Ejército
español y se creó el Mando de la Defensa Aérea, dependiente
en tiempo de paz del Ministerio del Aire.
La preencia de reactores con base fija en Mallorca se produjo
por aquel entonces. De 1956 a 1963 operó un escuadrón de
F-86 y T-33, única vez que en la isla ha habido aviones de caza
a reacción.
El North American F-86F “Sabre” era
un aparato de la USAF que había destacado en la Guerra de Corea
(1950-1953), y el 30 de junio de 1955 llegaron a Getafe. Meses más
tarde ya operaban con normalidad y supusieron un paso de gigante en la
modernizaión del Ejército del Aire español, que todavía
presentaba material de los años cuarenta. La cifra total de Sabres
llegados a nuestro país fue de 225. Los pilotos se formaron en Alemania,
Estados Unidos y Talavera. Este monoplaza medía 11,22 m de largo
y 11,20 de envergadura. Su velocidad de crucero era de 850 km/h. Pesaba
7.000 kg y estaba armado con 6 ametralladoras. Estaba dotado de un motor
General Electric J-47 GE-13 de 3.300 kg de empuje. Su autonomía
era de unos 2.200 km. En España se les asignó el código
C-5 y actuaron hasta el año 1973.
Por otra parte, el Lockheed T-33, conocido
como la Universidad Voladora, era un reactor biplaza que llegó a
Talavera en marzo de 1954. Fue utilizado como avión de de entrenamiento.
Este monomotor voló en España hasta 1985 bajo el código
E-15. Sus características eran las siguientes: 11,48 m de longitud,
11,85 de envergadura, 805 km/h de velocidad de crucero y autonomía
de 2.000 km. Pesaba entre 6.000 y 7.000 kg. El motor era un Allison de
1.088 kg de empuje.
Centrándonos ya en Mallora, por Orden Ministerial de 19
de septiembre de 1956 se creó el Escuadrón de Caza nº
41, que sustituyó a los viejos aparatos del Tercer Grupo (Heinkel
111 y CR-32). Así, en octubre de 1956 llegaron los primeros F-86
y dos T-33 procedentes del Ala de Caza nº 1 (Manises). Fueron sus
jefes sucesivos los Comandantes Emilio Rodríguez de Castro, Francisco
García Díez, Mariano Pérez Jaraiz y Luis Gabaldón.
En agosto de 1959 se creó el Ala
de Caza nº 4, comandada por el Coronel Felipe Galarza Sánchez,
jefe de la Base Aérea de Son San Juan (1957-1963), que contaba con
el asesoramiento de algunos veteranos de la Guerra de Corea. Esta unidad
aérea, cuyo indicativo era “Nevada”, se disolvió el 25 de
mayo de 1963. Uno de sus pilotos fue el mallorquín Antonio Oliver
Barceló (1936-1985), muerto en accidente de helicóptero.
Esta unidad se disolvió el 25 de mayo de 1963. Se distinguían
por su anillo verde en el morro ya que su emblema jamás fue pintado
en el fuselaje de los Sabres. El lema de la unidad era “...ni la envaines
sin honor”. Fueron los primeros cazas en España dotados de misiles
AIM-9B “Sidewinder”.
La actuación de los F-86 se coordinaba con la red de unidades
de vigilancia aérea, que entró en servicio en 1959. Recordemos
que en el Puig Major se instaló una Estación Troposférica
de la USAF junto al Escuadrón de Alerta y Control número
7, cuya finalidad era la de controlar el Mediterráneo occidental.
En esa época la Zona Aérea de Baleares fue comandada por
los generales Sanz Garcías-Veas (1953-1956), Llorente (1956), Gutiérrez
López (1956-1960), Sartorius (1960-1962) y Vives Camino (1962-1963).
Los F-86 con base en Palma participaron en diferentes ejercicios.
En el Cap Blanc (Llucmajor) practicaban con blancos aéreos a 30.000
pies de altura y a 0.82 Mach de velocidad; también simulaban ataques
a objetivos terrestres en el aeródromo abandonado de Caude (Teruel)
y a las Bardenas Reales (Navarra). Para realizar misiones en la Península,
los Sabres hacías escala en Manises o Zaragoza.
La nómina de accidentes con los Sabres de Son San Juan
se inició nada más crearse el escuadrón: el Capitán
Carlos Isasi-Isasmendi aterrizó con dificultades y se encomendó
al Sagrado Corazón de Jesús. Las monjas de dicha congregación
(una era hermana del piloto) consideraron un milagro que no se matara y
lo celebraron con una Salve y una merienda.
Pero el resto de accidentes fueron mortales, com el de día
25 de junio de 1957, cuando el Capitán José Mª Lázaro
Hoyos perdió la vida en formación, y su compañero
Vicente Berná se sintió culpable de la tragedia. Unos meses
más tarde desapareció con su avión.
El 25 de noviembre de 1958 el Teniente Martín Cervera
chocó con el Sabre de Alvarez del Castillo. El primero de perdió.
El otro fue rescatado por unos pescadores, noticia que recogió la
prensa de Palma.
Tarsilo de Ugarte y Carlos Ascaso se estrellaron con su avioneta AISA
cerca de Sa Pobla. el 28 de marzo de 1960.
El 10 de junio de 1960 el Capitán Abelardo Benito murió
en pleno ejercicio de tiro. Cayó en aguas de Cabrera y fue inútil
su rescate, llevado a cabo por un Grumman del SAR, un helicóptero
de la US Navy y un avión de salvamento italiano.
Finalmente, el Sargento García Urra se mató el
26 de octubre de 1962 en la pista de aterrizaje de Son San Juan.
A todos ellos dedico estas líneas. Descansen en paz.
El 25 de mayo de 1963 los Sabres fueron retirados de Son San Juan.
* Conferencia pronunciada en el VIII Seminario Sociedad, Ideologías y Movimientos Sociales en las Baleares: El Franquismo. UIB, noviembre-diciembre de 1995. Publicado en catalán en "Lluc" 832 (2003) p. 24-26
Bibliografía
Historia de la B.A. de Son San Juan (inédito)
Echegaray, A., Ala de Caza nº 4-Base Aérea de Son San Juan
(inédito)
Avila, G.; G. Serrano, J.L., Sabre: comienzo de una época. IHCA,
Madrid, 1989.
Salas Larrazábal, J.; Warletta, J., 75 años de la Aviación
militar española. RAA 547, 1986.
Michavila, B., Unidad de Vigilancia Aérea, unidad de combate.
RAA 506, 1983.
Velarde, J., Aviones españoles desde 1910. Perfils, Madrid,
1995.
Marquina, A., El sistema defensivo español durante el Franquismo:
las bases. “España y la OTAN”. Cuadernos de Historia 16, Madrid,
1985.
Enciclopedia de Aviación y Astronáutica. Garriga, Barcelona,
1972.
Gran Enciclopèdia de Mallorca. Palma, 1988-1998.
Diario Ultima Hora de Palma
José Pablo GUIL PIJUAN: El Sabre en Mallorca. 41 Escuadrón/Ala
nº 4, "Aeroplano" 20 (2002) p. 76-105
Conversaciones con el Coronel Juan Oliver, Teniente Coronel José
L. Derqui y los Comandantes Alfonso Echegaray y Dario Arana.
Agradezco la colaboración de Gonzalo Avila (ilustraciones)
y Alfonso Echegaray.
Jordi Vidal Reynés de historiador.
POESIA I AVIACIO A MALLORCA: ELS DORNIER 24
L'any 1969, després de vint-i-cinc anys de servici a les nostres
aigües en missions de salvament i rescat, deixaren de volar els Dornier
24 de la base de Pollença.
En aquest article podrem conèixer el poema que el General Vives
els dedicà un anys abans, quan ja eren quasi una relíquia.
L'any 1962, el General Franciso Vives Camino, aleshores Cap de la Zona Aèria de Balears lliurava als seus amics un "Romance de los tres últimos hidros de Pollensa", un homenatge als mítics Dornier 24T. Es tractava d'una cartolina de 47,5 x 65 cm . Un exemplar d'aquest poema pot esser vist exposat a la Base Aèria de Son Sant Joan i a l'Aeròdrom Militar de Pollença.
El general Vives
Francisco Vives, fill de l'enginyer català Pere Vives Vich ,
que fou Cap del Servei d'Aerostació, havia nascut a Alcalá
de Henares el dia 19 d'agost de 1900. El 1920 inicià la seva carrera
militar com a Tinent d'Enginyers. Dos anys més tard fa el curs de
pilot i es destinat a Tetuán i Melilla. A Africa intervendrà
a diferents operacions bèl×liques, i es ferit amb certa gravedat.
Més endavant passà a L'Havana, on s'encarregà de l'agregaduria
militar d'Espanya a l'ambaixada de Cuba. Quan esclatà la Guerra
Civil el Capità Vives es trobà a Sevilla, on treballava com
a enginyer d'una empresa, fora de l'Exèrcit. Llavors s'uneix als
sublevats i es nomenat Cap des Servei de Combustibles d'Estat Major de
l'Aire, amb la graduació de Comandant. Un dels avions que pilotà
fou el Savoia SM-79, amb base a Sòria. I coneixem una anècdota
que fa referència al seu Grup de combat. Aquest es deia oficialment
6-G-28 i Vives el batejà com a "Larán lará", i es
que els aviadors residien a un convent de monjes, que quan explicaven Catecisme
a les nines recitaven en veu alta "...el quinto, no matar, el sexto, larán,
lará..."
Després de la Guerra fou nomenat Director General d'Infraestructura
del Ministeri de l'Aire (1939-1949). El 20 de juny de 1948 tengué
un acident (com a passatger) precissament en un Dornier 24 en aigües
de Pollença .
Com a Coronel hi continuà com a Secretari General i l'any 1956
arribà a al grau de General. Fou destinat com Segon Cap de la Regió
Pirenàica (1956-1958), com a Cap del Sector Aeri de Saragossa (1958-1962),
Cap de la Zona Aèria de Balears (1962-1963) i ja, com a Tinent General
fou nomenat Cap de la Regió Aèria Pirenàica (1964-1966),
i a la fi, passà a la reserva. Des de llavors es dedicà a
assessorar a tots aquells que volien investigar dintre del camp de l'Aviació.
Francisco Vives morí el 6 de juny de 1996.
El Dornier 24 a Pollença
Francisco Vives dedicà, així, un romanç als Dornier
24 de Pollença , hidroavions que operaren a aigües de les Illes
Balears des de 1944 fins a l'any 1969, sempre en missions de salvament
aeri. El Dornier 24 (en un principi HR.5, després HD.5), era un
hidroavió trimotor d'ala alta, en principi dissenayt per a missions
de reconeixement llunyà.
Foren dotze els aparells (fabricats a Holanda però comprats
a Alemanya) que hi arribaren. Així se formà el 51 Regiment
d'hidros (amb dues esquadrilles de sis cada una), que realitzà accions
de rescat sense distingir la nacionalitat dels aviadors que participaven
a la Guerra Mundial.
Els Dornier reberen els següents noms: Virgen María, Virgen
de Loreto, del Carmen, de Lluch, del Pilar, de la Esperanza, del Camino,
de la Luz, de la O, de la Paloma, de los Ojos Grandes i del Rosario. Anaven
pintats de verd fosc i blau, amb una creu roja sobre fons blanc. La presència
de la bandera nacional a la coa (i no la creu de Sant Andreu) és
un detall propi i exclusiu dels avions de rescat. A finals de l'any 1945
se'ls afegiren unes franges grogues. La combinació del groc amb
el verd va fer que fossin anomenats "Guardias civiles" pel personal de
vol.
L'any 1948 se perderen dos aparells: un a aigües d'Eivissa (el
18 de gener) i un altre a la mateixa badia de Pollença (el 20 de
juny). En ambdos casos la tripulació va ser rescatada.
El 1951 el Regiment passà a ser 51 Grup de Forces Aèries,
i el 1954, fruit dels acords amb els Estats Units, arribaren els Grumman
SA-16, aparells amfibis i més moderns i se reorganitzen les unitats:
els Dornier passaren a la 51 esquadrilla (juntament amb altres aparells)
i els Grumman a la 50, integrades ambdues dins el SAR ("Search and Rescue"),
que s'havia creat el 17 de juny de 1955.
El 5 d'agost de dit any es produí un acident mortal: el Dornier
51-3, després d'una avaria a un motor, va caure a aigües de
Formentor i hi moriren el pilot Capità Jesús Lorente Arraiza,
el brigada López Badimón i el soldat Sebastià
Piris Juanico. No se trobaren llurs cadàvers, i això que
es posaren en marxa els serveis de rescat. Fins i tot se movilitzà
tot aquell que hi tenia un llaüt o una lanxa disponible. Dos pescadors
que nomien Francesc Amatell Llobera i Antoni Martorell Cifre, que es guanyaren
la Creu del Mèrit Aeronàutic, pogueren rescatar la resta
de la tripulació (un tinent i tres suboficials) , si bé,
el ràdio, Oscar Roque Villaroya, morí a la base. Al seu funeral
hi asistiren el General Cap de la Zona Aèria de Balears i altres
autoridats militars i l'Ajuntament i poble de Pollença .
L'any 1958 els Grumman varen ser traslladats a Son Sant Joan i els
Dornier 24 passaren a formar part de la 58 esquadrilla i foren pintats
de gris alumini (1960). El 1965 es tornà a canviar el nom de la
unitat de Dornier, i passà a ser la 804 esquadrilla. L'any
1967 Pollença és la única base de tot occident que
encara opera amb hidros en missions de rescat . El més normal és
utilitzar avions amfibis o helicòpters.
Les característiques del Do-24 eren:
Envergadura: 27 m
Longitut: 22 m
Altura: 5,8 m
Velocitat màxima: 340 km/h
Velocitat de creuer: 260 km/h
Sostre: 6.000 m
Autonomia: 3.500 a 4.750 km
Pès: 9.120 (buit); 18.430 (carregat al màxim)
Tripulació: 5
La manca de peces (s'havien perdut a França quan eren enviats
des d'Alemanya) i una sèrie d'accidents varen fer que cada vegada
fos més difícil mantenir-los en actiu. Una de les seves darreres
missions (1965) fou el trasllat d'un nin amb peritonitis des del vaixell
israelià "Jerusalem" fins a Palma, on fou intervengut amb èxit.
Poc després d'aquest fet els vells Dornier deixaren de volar,
fin que l'any 1968, se'ls intentà posar de bell nou en
marxa. En quedaven quatre, però només tres (els que protagonitzen
el comiat de Vives) ho aconsegueixen. A la fi, el 21 de novembre de 1969
varen ser donats de baixa definitivament, i convertits en peces de museu:
el març de 1970 un d'aquests hidros fou traslladat a Cuatro Vientos
(Madrid) . L'agost de 1971 un altre Dornier 24 efectuà el seu darrer
vol cap a Bodensse (Alemanya). Els altres dos exemplars, que restaven mig
desfets als hangars de Pollença, foren enviats (en vaixell) a un
Museu de la RAF i a un altre d'Holanda.
El poema del General Vives:
Romance de los tres últimos hidros de Pollensa
Pajaros voladores
del aire marinero,
cunas de aviadores
viejos lobos de mar.
Curtidos por las olas,
la espuma y el salsero,
vencedores del viento,
la nube, el huracán.
Sois finales despojos
de gloriosa manada,
los últimos testigos
de los hidros famosos.
El Plus Ultra, la Atlántida,
Numancia, Dornier Wall,
en los que cabalgaron
los heroes amigos
con Franco, Ruíz de Alda,
los Llorente, Durán
y Gallarza y Merino
y mi hermano Teodoro.
En el fondo del mar
un corazón de oro
dio vida a Ignacio Ansaldo
en su carne mortal.
Cubrieron con sus alas
como modernas velas
las rutas legendarias
de nuestras carabelas.
Y abrieron otra vez
las puertas de la Historia,
y volvió a florecer
para España la Gloria.
En la Santa Cruzada
que todos combatimos,
los hidros dominaron
en los mares latinos.
Y nuestros camaradas
los valientes germanos,
con nosotros lucharon
unidos como hermanos.
Porque así combatimos
con verdad que no engaña,
para siempre vencimos
a nuestros enemigos
enemigos de España.
Pollensa, 11 de noviembre de 1.962
Com hem vist, la poesia té onze estrofes i es pot dividir en
dues parts molt clares. La primera és un recorregut per les gestes
realitzades pels hidroavions espanyols els anys vint i un homenatge als
pilots protagonistes d'aquests fets, comparats per l'autor amb els viatges
de Colom al Nou Món. Així, ens parla del Plus Ultra, nom
del Dornier Wal11 amb que Ramón Franco realitzà amb Durán,
Ruíz de Alda i Pablo Rada el seu vol de Palos a la Plata (Argentina)
l'any 1926; de la patrulla Atlàntida, formada per tres hidros Dornier
Wal: el "Valencia" (Rafael Llorente, Teodoro Vives), el "Cataluña"
(Antonio Llorente, Merino) i l'Andalucia" (Martín, Rubio) protagonitzà
el vol de Melilla a Bata (Guinea Equatorial) a finals de'aquell mateix
any; del Numància, nom d'un hidro "Dornier Do R Super Wal", versió
quatrimotor del Dornier Wal. Aquest aparell intentà, sense èxit,
donar la volta al Món l'any 1928. La seva tripulació era
formada per Franco, Gallarza20, Ruíz de Alda i Pablo Rada21. De
quasi tots ells en parla Vives en el seu poema, si bé crida l'atenció
l'absència al poema de Pablo Rada (1902-1969), tripulant del Plus
Ultra (1926) i del Numancia (1928). Aquest mecànic havia participat
a la sublevació de Cuatro Vientos i era d'ideologia esquerrana.
Passà gran part de la seva vida exiliat a Amèrica.
La segona part (a partir de la novena estrofa) té com a protagonista
la Guerra Civil i el paper que realitzaren els hidroavions italians i alemanys
a les nostres aigües.
Vives fa també esment de la mort d'un company seu, Ignacio Ansaldo.
Publicat a Lluc 802 (1998) p. 20-24 (versió anotada) i a Punt Informatiu (Pollença) 85 (1999) 20-21
[versión en castellano]
BREVE COMENTARIO AL “ROMANCE DE LOS TRES ÚLTIMOS HIDROS DE POLLENSA”
DEL GENERAL VIVES.
Jordi Vidal Reynés
El año 1969, después de veinticinco años
de servicio en misiones de salvamento y rescate, dejaron de volar los Dornier
24 de la Base de Pollensa (Mallorca). En este artículo comentaremos
el poema que el General Vives les dedicó unos años antes,
cuando eran ya una reliquia.
El año 1962 el General Francisco Vives Camino, entonces
Jefe de la Zona Aérea de Baleares editaba el “Romance de los tres
últimos hidros de Pollensa”, un homenaje a los míticos Dornier
24T. Se trataba de una cartulina de 47,5 x 65 cm, del que conocemos tres
ejemplares: uno dedicado a mi padre , otro expuesto en Son San Juan y otro
que está en el propio aeródromo de Pollensa.
El General Vives
Francisco Vives Camino, hijo del ingeniero catalán Pedro
Vives Vich , que fue Jefe del Servicio de Aerostación, había
nacido en Alcalá de Henares el 19 de agosto de 1900. En 1920 inició
su carrera militar como Teniente de Ingenieros. Dos años más
tarde realiza el curso de piloto y es destinado a Tetuán y Melilla.
En África intervendrá en diferentes operaciones bélicas
y es herido con cierta gravedad. Más adelante pasa a la Habana como
agregado militar en la embajada de Cuba. Cuando estalla la Guerra Civil
el ya Capitán Vives se encuentra en Sevilla, pero fuera del ejército,
ejerciendo de ingeniero en una empresa, pero enseguida se alista al Ejército
Nacional y es nombrado Jefe del Servicio de Combustible del Estado Mayor
del Aire con la graduación de Comandante. Uno de los aviones que
pilota es el Savoia SM-79, con base en Soria. Su unidad era la 6-G-28 y
Vives la bautizó como “Larán larán”, y es que los
aviadores residían en un convento de monjas, y cuando éstas
explicaban el catecismo a las niñas recitaban en voz alta “...el
quinto, no matarás, el sexto, larán, larán...” .
Después de la Guerra fue nombrado Director General de
Infraestructuras del Ministerio del Aire (1939-1949). En 1948 tuvo un accidente
(como pasajero), precisamente en un Dornier 24 en aguas de Pollensa . Luego
ascendió a Coronel y fue destinado como Secretario General. (??)
En 1956 obtuvo el empleo de General. Fue designado sucesivamente
Segundo Jefe de la Región Pirenáica (1956-1958), Jefe del
Sector Aéreo de Zaragoza (1958-1962) y Jefe de la Zona Aérea
de Baleares (1962-1963), que fue cuando escribió el poema que analizamos.
Al ascender a Teniente General fue nombrado Jefe de la Región
Pirenáica (1964-1966) y luego pasó a la Reserva. Desde entonces
se dedicó a asesorar a muchos investigadores de la Aviación.
Francisco Vives murió el 6 de junio de 1996 .
El Dornier 24 en Pollensa
El General Francisco Vives dedicó, como hemos dicho, un
romance a los Dornier 24 destinados en el aeródromo de Pollensa
, hidroaviones que operaron en aguas de las Islas Baleares desde 1944 hasta
1969, siempre en misiones de salvamento aéreo. El Dornier 24 (en
un principio HR.5, luego HD.5), era un trimotor de ala alta diseñado
para misiones de reconocimiento lejano.
Fueron doce los aparatos llegados a Mallorca. Eran de fabricación
holandesa pero con patente alemana. Se formó con ellos el Regimiento
número 51 con dos escuadrillas de seis cada una, que realizó
acciones de rescate sin distinguir la nacionalidad de los tripulantes que
participaban en la II Guerra Mundial.
Los Dornier recibieron los siguientes nombres: Virgen María,
Virgen de Loreto (patrona de la aviación), Virgen del Carmen (de
claro signo marinero), Virgen de Lluch (de connotaciones mallorquinas),
Virgen del Pilar, Virgen de la Esperanza, Virgen del Camino, Virgen de
la Luz, Virgen de la O, Virgen de la Paloma, Virgen de los Ojos Grandes
y Virgen del Rosario. Iban pintados de verde oscuro y azul con una cruz
roja sobre fondo blanco y la bandera nacional en la cola, ésta de
uso exclusivo en aviones de rescate. A finales del año 1945 se les
añadieron unas franjas amarillas.
En 1948 se perdieron dos aparatos: el 18 de enero en aguas ibicencas
y el 20 de junio en la bahía de Pollensa. En ambos casos la tripulación
pudo ser rescatada.
En 1951 el Regimiento pasó a denominarse 51 Grupo de Fuerzas
Aéreas y con la llegada, tres años más tarde, de los
Grumman SA-16, las unidades de rescate de reorganizaron: los Dornier formaron
la 51 Escuadrilla y los anfibios de origen americano la 50 Escuadrilla.
Ambas se integraron en el SAR, una vez creado, el 17 de junio de 1955 .
El 5 de agosto de ese año se produjo un accidente mortal:
el Do 51-3, después de una avería en un motor, cayó
cerca de Formentor (norte de la isla) y murieron el piloto Capitán
Jesús Lorente Arraiza, el Brigada López Badimón y
el soldado Sebastián Piris Juanico. No se encontraron nunca sus
cadáveres, y eso que se movilizó todo aquel que tuviera una
barca disponible en el Puerto de Pollensa. Dos pescadores rescataron el
resto de la tripulación, pero el radio, Óscar Roque Villaroya
murió en la Base. Por ello recibieron la Cruz al Mérito Aeronáutico.
A los funerales que se celebraron con motivo de esta tragedia asistieron
el General Jefe de la Zona Aérea de Baleares, otras autoridades
militares y el Ayuntamiento y el pueblo de Pollensa .
En 1958 los Grumman fueron trasladados a Son San Juan y los Dornier
24 pasaron a formar parte de la 58 Ella y fueron pintados de gris alumnio.
En 1965 esta unidad pasó a llamarse 804 Ella.
En 1967 Pollensa era la única base de todo occidente que
todavía operaba con hidros en misiones de rescate, ya que se imponía
el uso de aparatos anfibios o helicópteros .
La falta de piezas y una serie de accidentes hicieron cada vez
más difícil mantener el Do 24 en servicio. Una de sus últimas
misiones fue trasladar un niño aquejado de peritonitis desde el
barco israelí “Jerusalem” hasta Palma. Fue intervenido con éxito
en un hospital de la ciudad.
Poco después los viejos Dornier dejaron de volar. En 1968
sólo quedaban cuatro en servicio, y tres de ellos (los protagonistas
del poema de Vives) consiguieron remontar el vuelo. Pero ya era demasiado
tarde para seguir mostrando su eficacia: fueron dados de baja el 21 de
noviembre de 1969 y convertidos en piezas de museo. Uno acabó en
Cuatro Vientos (Madrid), otro en Bodense (Alemania), otro en Inglaterra
y el útimo en Holanda .
..................................................................................................................................................................................................
Catalina és un nom d'avió
Catalogat pel prestigiós William Green com a "Hidroavió
amfibi d'ús general", el Consolidated PBY-5A, de fabricació
americana i batejat "Catalina" pels anglesos, ja era un veterà de
la Segona Guerra Mundial quan arribà al nostre país. Havia
participat, per exemple, en la localització del "Bismarck" el mes
de maig de 1941. Era utilitzat a com a torpeder, transport, salvament i
fins i tot com a apaga-focs.
Les característiques d'aquest majestuós avió
eren les següents: envergadura, 31 m; longitud, 19 m; velocitat de
creuer, 232 km/h; sostre, 7.000 m; autonomia, 4.100 km; pes buit, 9.500
kg; pes (carregat), 16.000 kg; tripulació: 6 homes.
Coneixem diferents versions de la història de l'únic
exemplar d'aquest bimotor panxut que operà a l'Estat Espanyol: Jaime
Velarde (pilot de línees aèries) i autor del llibre "Aviones
españoles desde 1910", editat per la Fundación Infante de
Orleans (1995) ens explica que un Catalina que volava l'any 1943 des de
la factoria canadenca cap a Gran Bretanya aterrà a Sidi Ifni, aleshores
territori espanyol. L'avió fou retingut (recordem que estam en plena
Guerra Mundial) i traslladat a Barajas, on restà immovilitzat durant
set anys. L'Exèrcit de l'Aire el comprà i l'any 1951 passà
a l'Escola Superior de Vol (Matacán) on realitzà serveis
d'entrenament i de cooperació amb la Marina. A Las Palmas i Pollença
feu pràctiques d'amaratge. El desembre de 1954 se sortí de
la pista de Son Sant Joan i ja no se reparà.
Segons Carlos Pérez, a la tercera part del llibre "Aviones
militares españoles", editat l'amy 1986, per l'Institut d'Història
i Cultura Aeronàutica (Madrid), el vol des de Terranova (Canadà)
es produí l'any 1942, i el Catalina va aterrar al Sahara. En la
resta coincideix amb Velarde, no així el conegut estudiós
de l'aviació mallorquina, el Coronel Emilio Herrra, que a la seva
obra "Una bahía con alas. La base de hidros de Pollensa" (Madrid,
1995), a més d'oferir-nos més detalls, diu que l'accident
es produí l'any 1953 i a Son Bonet: el Catalina se dirigia des de
Gander (Canadà) a Casablanca, i aterrà a Villacisneros (Sahara
Espanyol). Una vegada que l'adquirí l'Exèrcit de l'Aire fou
adscrit al Grup d'Entrenament de l'Estat Major, però no hi arribà
a volar. El 1949 fou destinat a l'Escola de Salamanca i poc després
a la Zona Aèria de Balears (51 Regiment d'Hidros). Només
una vegada hi va actuar a Pollença: fou l'estiu de l'any 1951. Finalment,
el desembre de 1953 topà contra una paret de Son Bonet i fou donat
de baixa.
Gràcies a alguns testimonis orals (tripulants) i documentals
(cartilles de vol) sabem que el Catalina DR.1-1 amb numeració 74-21
operava a Son Sant Joan i que el mes de setembre de 1954 encara es trobava
actiu. Una combinació de totes aquestes versions ens acostarà
a la veritat.
Publicat a Diari de Balears, 12.12.1997 y en castellano en El
Día de Baleares, 25.11.2006
............................................................................................................................................................................
801 Esquadrón
Unitat aèria que opera a Mallorca en missions de salvament
marítim i terrestre i d'evacuació de ferits des de l'any
1965, si bé té el precedent de les 50 i 55 esquadretes (1954).
Té la seu a la Base Aèria de Son Sant Joan i pertany a la
xarxa d'esquadrons del SAR (Servei de Rescat). Els
aparells de que ha disposat el 801 Esquadró han estat el Grumman
SA-16
AD 1 (1958-1978), l'Aviocar CASA-212 (des
de 1983) i els helicòpters Augusta Bell 205 (1967-1983) i AS 330/332
Puma i Superpuma (a partir de l'any 1983).
Search and rescue -SAR (*)-, servei aeri creat a Espanya el 1947. Des
de 1978 depèn del Ministeri de Defnsa. Té com a finalitats,
entre d'altres, la recerca i el salvament de nàufrags, l'evacuació
de ferits i malalts i el transport d'òrgans vitals.
Col·labora amb institucions com la Creu Roja i la Guàrdia
Civil. D'ençà de la seva creació, a Mallorca n'hi
ha hagut dues bases: la primera, situada al Port de Pollença, desaparegué
el 1969; l'altra, ubicada a Son Sant Joan, encara (2002) està en
funcionament.
(*) GEM XXIII, 418
LLADRUCS A L'ESPAI EXTERIOR
El novembre de 1957 els soviètics posaven en òrbita l'Sputnik
II, el primer satel.lit biològic, o sia tripulat amb un animal,
en aquest cas amb una cussa de sis quilos que nomia Laika que havia
estat entrenada abans de ser llançada a l'espai. Els tècnics
podien així estudiar les reaccions d'un ser viu superior dintre
d'una nau abans d'iniciar els vols amb tripulació humana. El renou,
les vibracions i les grans acceleracions formaven part de dita preparació.
L'Sputnik II, que pesava mitja tona i feia 1,25 m de diàmetre
en la seva base, tornà a produir el gran impacte que produí
el seu antecessor, l'Sputnik I, un mes abans.
La cussa hi va facilitar informació (respiració, ritme
cardíac) a través d'elèctrodes aplicats al seu cos
i fou alimentada de manera automàtica amb una gelatina feta a base
de carn i miques de pa. Les deposicions eren recollides en una bossa de
goma ajustada a la seva pèlvis. L'orina era absorbida per carbó
activat. L'animal morí als vuit dies per manca d'oxígen i
la nau es desintegrà després de realitzar 2.368 revolucions.
Laika esdevingué així la primera víctima de la
carrera espacial.
L'agost de 1960 foren enviades en el Sputnik V dues cusses que tornaren
viues a la Terra. Nomien Belka i Strelka i hi portaven robes espacials.
No tengueren tanta sort Pstxelka i Mutxka, les tripulants del Sputnik VI,
que a finals d'aquell mateix any moriren cremades durant el seu reingrés
a l'atmosfera.
Els darrers vols tripulats amb cans (o eren conills?) foren l'Sputnik
IX (març de 1961) amb Txernuska a bord, i l'Sputnik X (març
de 1961), amb Zvezdotxka.
La utilització d'animals com a cobais en els primers vols espacials
va provocar un cert enrenou. Les societats protectores d'animals denunciaren
el sacrifici d'animals en nom de la megalomania tecnològica.
L'abril de 1961 el rus Gargarin realitzà en el Vostok I el primer
vol tripulat per un ser humà. Ara els experiments amb animals es
realitzen a la Terra.
Jordi Vidal
Publicat a Diari de Balears, 10.1.2000
............................................................................................................................................................................
LA GUERRA DEL SIDI IFNI (1957-1958)
El novembre de 1997 es compliren 40 anys d'una guerra gairebé
oblidada i que, en certa manera, passà inadvertida per a quasi tothom.
L'Ifni era un territori enclavat al SW del Marroc que el segle XV ja
era explotat pels castellans (Santa Cruz de Mar Pequeña) i que va
ser abandonat el 1524. A partir dels tractats de Tetuan (1860) i Wad Ras
(1878) Espanya reivindicà la instal·lació d'una base
pesquera, consentida per França l'any 1912. El 1934 el Coronel Capaz
ocupà el territori de manera efectiva i passà a dependre
del Govern General de l'Africa Occidental, juntament amb el Sahara. Ifni
tenia una extensió de 1500 qm quadrats i una població de
49.889 habitants , un 16,5 % dels quals eren europeus; la resta, berebers,
disseminats en poblats, s'organitzaven en set cabilas. La capital, Sidi
Ifni, tenia uns 16.000 habitants. Els recursos econòmics de la regió
es resumien en escasos productes agrícoles i indústria alimentària
i de construcció.
L'any 1956 es produí la independència del Marroc, però
Ifni quedà al marge, la qual cosa precipità els esdeveniments.
Aquell any a la base aèria de Gando operaven els T.2B de l'Ala
36 i alguns Grumman SA 16 Albatross i helicòpters Sikorsky H.19
de la 56 esquadrilla de salvament. Quan esclataren els problemes, fou necessària
la presència de bombarders i caces.
El 23 de novembre de 1957 un grup de guerrillers (amb el teòric
suport del Marroc) tallaren les línees telegràfiques i assaltaren
algunes posicions espanyoles a Ifni. L'atac pareix que l'organitzà
un partit anomenat Istiqlal, i el seu cap nomia Ben Hamu . El desembre
s'iniciaren els combats també al Sahara.
Els Junkers improvisaren alguns bombardeigs fins que arribaren els
Heinkel. El 30 de gener de 1958 entrà en combat l'esquadró
núm. 71 de caça. La seva tasca fou d'atac a terra amb armes
fixes i cohets. El transport de tropes s'efectuà en Douglas DC-3,
procedents de l'Ala 35 (Getafe) i Bristol 170 (d'Aviaco) en un vertader
pont aeri. També intervengué la Marina. A més, França
suministrà material a Espanya des de Mauritània .Després
d'alguns combats, en els que se produiren 83 morts i 56 desapareguts, les
tropes espanyoles restabliren la situació, si bé el procès
de descolonització ja no s'aturà . Per començar el
Govern espanyol creà la província d'Ifni, regida per un Governador
General, amb residència a Sidi Ifni, nomenat segons proposta conjunta
del President del Govern i del Ministre de l'Exèrcit. El comandament
militar i la policia del territori depenien del Capità General de
Canàries . A més, l'abril de 1958 l'Estat Espanyol cedí
la zona de Tarfaia (al nord del Sahara) al Marroc.
El setembre de 1967 l'ONU sol.licità a Espanya la transmisió
de poders i el desembre del mateix any dictà una resolució
sobre l'Ifni i el Sahara. L'any 1969 el Govern de Madrid, pressionat pels
països àrabs, acordà la retrocessió definitiva
de l'Ifni al Marroc.
Mallorquins a les guerres d'Ifni-Sahara
Cap de les unitats de l'Exèrcit de Terra partí de les
Balears cap a la zona de conflicte, però si és segura la
participació d'alguns mallorquins: els tinents Juan Pradillo Lozano
i Margarit Matas, el sergent Moncadas (de Muro), caporal de primera Jaume
Manresa (Perdigó, de Felanitx), etc .
Pel que fa a l'aviació, un Grumman de la base de Pollença
fou enviat a Canàries per a reforçar els serveis de rescat
(SAR). S'hi relevaren tres tripulacions que hi realitzaren missions d'escolta,
recerca, protecció i reconeixement nocturn. L'avió tronà
a Mallorca el 12 de març de 1958 .
(aquesta introducció fou publicada, amb petites modificacions, al Diari de Balears, 6.11.1997)
LA GUERRA IFNI-SAHARA (1957-58)
ENTREVISTA CON EL CORONEL MANUEL VIDAL PERALES
Por orden de 7 de noviembre de 1957, el Capitán
Vidal fue destinado con carácter forzoso al Centro de Información
y Control de Las Palmas (361 escuadrón del ala 36). En la campaña
participaron los T2B de transporte; CASA
2111 de bombardeo (B2I, BR2I); cazas HA-112 (Buchón) y
T6 armados; Grumman AD.1 y helicópteros
Sikorsky H19B, de salvamento. España no podía utilizar material
norteamericano (como el Sabre).
El Capitán Vidal pilotó durante el
conflicto el CASA Junkers 352 (T2B) en misiones de
transporte (víveres, granadas, paracaidas, muebles, etc). Fueron
un total de 33 horas de vuelo reconocidas como “de guerra” entre el diciembre
de 1957
y el febrero de 1958. Los vuelos eran, en su mayoría, entre
Gando y Sidi Ifni, si bien también realizaba escalas en Villa Bens
y Cabo Juby (Tarfaya), Fuerteventura y El Aaiun.
Tras la campaña recibió la medalla “Ifni-Sahara”
y fue destinado a Morón de la Frontera (Ala 27 de Bombardeo Ligero).
Jordi Vidal: Fue destinado a Gando el 7 de noviembre de 1957. ¿Fue
casualidad o había peligro de guerra?
Manuel Vidal: Yo estaba destinado en la Región Aérea
de Levante y me obligaron a ir de manera forzosa. No creo que tuviera nada
que ver con una posible guerra.
JV: ¿Cuántos aviones había en Gando? ¿Cuántos
oficiales eráis?
MV: Había unos 40 Junkers. Nosotros éramos unos 30 oficiales.
JV: ¿Había algún oficial mallorquín?
MV: Creo que no, pero puede que en la escuadrilla de Salvamento sí,
ya que eran destacados de Pollensa.
JV: ¿Cuál fue el primer vuelo de guerra?
MV: El día 1 de diciembre de 1957, transporte de fuerzas y materialde
Gando a Sidi Ifni, un vuelo de casi tres horas. Permanecí en Ifni
hasta el día 6.
JV: El Junkers 52 era un buen avión. ¿Qué otros
has volado? ¿Y en Mallorca?
JV: El Junkers estaba ya un poco anticuado. Era mejor el Douglas. Yo
he volado en Heinkel 111, avionetas, en Grumman. El Tercer Grupo de FFAA
(Son San Juan, Mallorca) fue mi primer destino como teniente. Piloté
avionetas Bücker i Aisa HM, fui sgundo en Savoia 81; como capitán
volé en Son Bonet, en avionetas y en Dornier 27. También
iba a Ibiza en Heinkel y en Junkers. Cuando era comandante me detectaron
problemas visuales y dejé de volar definitivamente.
JV: Volvemos a la guerra de Ifni: ¿Cuál era la tripulación
de un Junkers?
MV: Dos pilotos, un mecánico y un radio.
JV: ¿Cómo era el aeródromo de Ifni?
MV: Era grande, con pista de tierra. Luego la asfaltaron y construyeron
un puerto. Todo eso se lo quedó Marruecos. Y me acuerdo de un acantilado
impresionante que había al lado de la pista. Una vez casi caí.
Por la noche dormíamos en el hospital, y una vez nos evacuaron porqué
llegaban heridos. Tuve que dormir en un sofá.
JV: ¿Qué llevaban en un avión de transporte?
MV: Lo más normal, víveres y municiones para los legionarios.
Una vez se paró un motor y tuvimos que lanzarlo todo al mar, una
tonelada de carne. El aterrizaje fue de película.
JV: ¿Había posibilidad de caer bajo el fuego antiaéreo?
MV: En Junkers no, pues volaba a poca altura; el Heinkel ya era otra
cosa. Ellos tenían buena puntería.
JV: ¿Tuvo miedo alguna vez?
MV: A los 30 no se tiene miedo a nada.
JV: ¿No podían utilizar material americano? ¿Lo
sabían?
MV: No lo sabía. De todas formas no podían mantenerse
ahí los Sabre. Una vez vinieron a hacer una exhibición, pero
fue tras la guerra.
JV: ¿Y la aviación marroquí?
MV: No intervino nunca.
JV: ¿Conocía los tripulantes de los Heinkel que se estrellaron
en el desierto?
MV: Conocía a Alberto Antón, de la primera promoción;
a Teodoro Laborda, que conocí en el barco que iba a Canarias y a
Javier Herráiz, si bien éste era de tropas, no era piloto.
JV: ¿Trasladó prisioneros a Gando?
MV: No. Los prisioneros se quedaban en Ifni.
JV: ¿Cómo eran los civiles bereberes? ¿Qué
opinaban de los españoles?
MV: Eran muy reservados y no se metían con nadie. Vivían
en tiendas. Eso sí, siempre salíamos armados con pistola,
y por la nche nos acompañaba un legionario.
JV: ¿Y su esposa? ¿Qué hacía en Mallorca?
MV: Ella estaba muy orgullosa, y permanecía en Palma con sus
padres. Ya teníamos tres hijos.
JV: ¿Cómo es la Navidad en Gando?
MV: Me hallaba lejos de la familia, pero me lo pasaba bien con mis
compañeros. Comíamos pavo y todo eso. Los días más
señalados también volé: el 24 de diciembre un vuelo
de Gando a Cabo-Juby; el 25 dos vuelos sobre Cabo-Juby e Ifni.
JV: Cuéntenos ahora alguna peripecia relacionada con el desierto.
MV: El 16 de agosto de 1959 tuvimos un accidente durante un vuelo de
reconocimiento en Heinkel, ya después de la guerra. Caímos
en Uadtin, en el Sahara, paralelo 27,40. Estuvimos perdidos desde las 12
a las 6 de la tarde, hasta que unos legionarios nos encontraron después
de quemar gasolina para hacer señales. Ya habían enviado
un telegrama a mi mujer, pero no a Mallorca, así que no se enteró
de nada.
JV: ¿Cómo era la relación con los oficiales de
Tierra?
MV: Muy cordial. Su guerra sí que era dura, no como la nuestra.
JV: ¿Sabía que Franco culpaba al “Comunismo Internacional”
de la insurrección en Ifni?
MV: No nos preocupaba la política. Nos limitábamos a
obedecer.
JV: ¿Y los soldados?
MV: No decían nada. La mayoría eran voluntarios.
JV: ¿Lanzó paracaidistas?
MV: No, sólo una vez estuvimos a punto, pero el mal tiempo nos
lo impidió.
JV: Le dieron una medalla...
MV: La medalla “Ifni-Sahara”, a todos los que participamos en la campaña.
Tebgo reconocido el “valor acreditado”, que no todo el mundo tiene.
JV: ¿Qué hay ahora en Ifni?
MV: Ni idea. Un destacamento marroquí, supongo.
JV: ¿Cree que los bereberes prefieren pertenecer a Marruecos?
MV: Creo que no. Los saharaius preferirían ser una autonomía
española. No son de la misma raza. Lo del censo es muy complicado,
y seguró que harán trampas. Yo estoy a favor de la autodeterminación
de los pueblos, y por lo tanto de la independencia de las colonias.
JV: Háblenos otra vez de Mallorca.
MV: Mira, el día 1 de abril de 1952 se celebró el “Desfile
de la Victoria”. Volamos en formación de Savoia 81; en otra ocasión,
el 28 de septiembre de 1954 un compañero y yo cogimos el Catalina
que había en Son San Juan y llegamos hasta las cost argelina. Fue
una locura, y acababa de haber un terremoto. Argel está a una hora
de camino desde Mallorca. Y en mi cartilla de vuelo no dice nada al respecto...Si
no te lo cuento no lo adivinas nunca.
JV: Para acabar, cuéntenos alguna anécdota simpática
de esa época.
MV: La primera vez que llegué a Villacisneros descubrí
que la langosta era muy barata. Pedí tres y sólo me pude
comer una. Las otras dos las tuve que tirar.
JV: Gracias
MV: Ha sido un placer
Entrevista realizada el 4 de noviembre de 1997. Publicada en Cuadernos
del Archivo Central de Ceuta 13 (2004)
p. 241-252
Misiones realizadas por el Capitán Manuel Vidal durante la Campaña de Ifni-Sahara:
El 7 de noviembre es destinado al Centro de Control de Las Palmas.
Ala 36 Gando (Canarias) 361 Escuadrón FFAA
30.11.1957 Gando
T2B36-9 1 hora
Prueba
1.12.57 Gando-Sidi Ifni T2B36-16
2,55 horas Transporte de fuerzas y material
Permanece en Sidi Ifni hasta el día 6
6.12.57 Sidi Ifni-Gando T2B36-16
2,25 horas
17.12.57 Gando-Sidi Ifni T2B192
3,20 horas Transporte de víveres
17.12.57 Sidi Ifni-Villa Bens T2B192
1,35 horas Transporte de leña
17.12.57 Villa Bens-Gando T2B192
1,10 horas
24.12.57 Gando-Villa Bens T2B199
2,40 horas Transporte de granadas
25.12.57 Villa Bens-Sidi Ifni T2B199
1.40 horas
25.12.57 Sidi Ifni-Villa Bens T2B199
1,30 horas Transporte de paracaidas
25.12.57 Villa Bens-Gando T2B199
1,15 horas Transporte de paracaidas
28.12.57 Gando
T2B257 1 hora
Prueba
28.12.57 Gando
AD1-4 2,25 horas Prueba (copiloto)
13.2.58 Gando-Sidi Ifni
T2B238 3 horas
13.2.58 Sidi Ifni-Cabo Juby
T2B238 1,10 horas
13.2.58 Cabo Juby-Gando
T2B238 1,25 horas
18.2.58 Gando
T2B256 0,45 horas
Pruebas
18.2.58 Gando
T2B171 0,50 horas
Pruebas
6.3.58 Gando-Sidi Ifni
T2B229 3,25 horas
6.3.58 Sidi Ifni-Cabo Juby
T2B229 1,45 horas
7.3.58 Cabo Juby-Gando
T2B229 1,25 horas
11.3.58 Gando-Aaiun
T2B262 1,25 horas
11.3.58 Aaiun-Gando
T2B262 1,20 horas
Fuentes:
Cartilla de Vuelo
Hoja de Servicios
Aviones:
T2B CASA Junkers 352
AD.1 Grumman Albatross
(Salvamento)
Cabo Juby o Villa Bens es el mismo aeródromo
Total: 33 horas de vuelo en Guerra
Medalla Ifni-Sahara (23.1.2959)
Bibliografía
J.R. DIEGO: Ifni, la última guerra colonial española.
Historia 16 (Madrid) 167 (1990) p. 12-37.
A. BOSQUE: Ifni-Sahara: una guerra de pobres. Historia 16 n. 214 (1994)
p. 12-19
A. BOSQUE: Tiguisit Igurramen: prólogo a una guerra. Historia
16 n. 236 (1995) p. 27-32
E. HERRERA: Aire, agua, arena y fuego (Cuadernos de Historia Militar
n. 1), Quirón, Valladolid, 2002
G. AVILA: Casa C-2111. Barcelona, 2002
Ifni y el Sahara. Historia de la Aviación, p. 1361-1365
Aerobiografía del Coronel Manuel Vidal Perales
(1926-2000)
Hoja de servicios
Jordi Vidal Reynés
Palma, marzo de 2001
In memoriam
...els avions eren poc segurs
i queien més sovint del necessari:
Bükers, Dorniers, Junkers, Heinkels.
Mon pare tornava
Hilari De Cara
Quaderns d’es Llombards
I. EL BACHILLERATO QUE HIZO PAPÁ
Según su Libro de Calificación Escolar papá
realizó el Bachillerato entre los años 1940 y 1946 según
el plan de 1938. El examen de Ingreso lo hizo en al INEM de Alicante el
10 de octubre de 1940 y se examinó de 1º en Granada (curso
1940/41), con la nota media de 9; 2º en Alicante (1941/42), y obtuvo
un 8,4; 3º en Alicante (1942/43), con un 7,55; 4º en Granada
(1943/44), con un 5,75; 5º y 6º a la vez en Alicante (1944/45),
y sacó un 5 y un 5,1 respectivamente. Las asignaturas que cursó
entonces fueron Religión, Filosofía, Latín, Griego,
Lengua española, Historia del Imperio español, Algebra, Alemán,
Italiano, Física y Química y ciencias naturales y Dibujo.
El último curso lo realizó por entero en Alicante:
el año 1945/46 hizo 7º y aprobó sin dificultades Religión,
Geografía e Historia, Matemáticas, Francés o Italiano,
Alemán y Dibujo. Tuvo que recuperar en septiembre Lengua Española,
Latín, Ciencias, Griego y Filosofía.
El 6 de octubre de 1946 aprobó los ejercicios del Examen
de Estado en Valencia.
II. ACADEMIA GENERAL DEL AIRE
Ingresó en la AGA de San Javier tras opositar, como cadete
en julio de 1947. Pertenecía, pues, a la III Promoción del
Ejército del Aire y durante cuatro años realizó los
cursos de piloto y observador.
Primero obtuvo los títulos de Vuelo sin motor en Llanes
y Huesca. En esta desconocida etapa los aparatos eran EC-LBX, EC-LAV, EC-LAH,
el Kranich y el Baby mam. Podemos afirmar que su primer vuelo fue un salto
de 8 minutos en la Escuela de Llanes, el 10 de julio de 1947. Normalmente
el lanzamiento era de tipo “G”, que creo que era una goma elástica
gigantesca que les lanzaba al aire.
El curso elemental de piloto militar lo inició el 17 de
septiembre de 1947, con un vuelo de 20 minutos llamado de “adaptación”.
Fue en una Bücker 131, en concreto la EE
3-81-90. La “suelta en carrusel” fue el 27 de noviembre, en la misma avioneta.
Durante un cuarto de hora pilotó él solo el aparato. La Bücker
131 Jungmann (EE.3) era una vioneta biplana y monomotor que se empleaba
para la enseñanza elemental de vuelo. De origen alemán, se
construyó en España bajo licencia CASA.
En 1948 pasó a la Escuela Superior, donde voló la ya citada Bu 131, la Bücker 133 y la HS 42 y el Junkers 52, a partir de 1950, y el Junkers 290 (éste último sólo en 1951 y como observador). Las avionetas de entrenamiento avanzado eran la Bücker 133 Jungmeister (ES.1), de una sola plaza y la Hispano-Suiza HS 42 (ES.6), biplaza.
El Junkers 52 (T2) era un trimotor de transporte superviviente de la
Guerra Civil que fue convertido en bombardero. Un excelente avión,
quizás el símbolo de la Luftwafe.
El Ju 290, por su parte, era un cuatrimotor de transporte. En
la Escuela Superior de Vuelo de Salamanca se hallaba el único ejemplar
que había en España, procedente de la Lufthansa, y
llevaba la numeración 74-23.
Aparte de volar, en la Academia se impartían las siguientes
disciplinas: Formación Moral y Militar, Formación Aeronáutica
e Historia Militar, Formación Socio-Cultural (Ciencias Naturales,
Matemáticas, Física, etc), Formación Físico-Deportiva
y Formación aeronáutica específica (Meteorología,
Aerofotografía, Navegación Aérea, etc).
En resumen, que como cadete y alférez alumno de la AGA
voló un total de 185 horas y 9 minutos. Con ello adquirió
el Título de Piloto de Avión de Guerra (15 de julio de 1951),
quedó el 53 de su promoción y se le recomendó como
piloto de aviones “de información”.
Como curiosidad, papá hizo de extra en la película
“Alas de juventud” (1949), con Fernando Fernán-Gómez.
III. TENIENTE (1951-1956)
Su primer destino fue el Tercer Regimiento de Aviación
en Son San Juan (Grupo 113), en donde estuvo desde el 15 de julio de 1951
hasta el 30 de julio de 1956. Entonces conoció a mamá, pero
eso ya es otra historia. Nos centraremos en su vida como aviador. Fue responsable
de las secciones de Cartografía Fortográfica, de Combustibles
y Fotografías, Iluminación y Transmisiones y Piloto Probador
del Taller.
Los aparatos que pilotó en Son San Juan y Son Bonet fueron la
Bücker
131 y la HM 1 del 113 Escuadrón. La HM1
(EE4) era una avioneta biplaza en misión de enlace y escuela con
fama de “peligrosa”. La había diseñado el español
Pedro Huarte Mendicoa para la AISA.
Como pasajero (o copiloto) voló en el legendario trimotor italiano
de transporte, el Savoia 81 (T 1) veterano de la Guerra Civil, en el ya
citado Junkers 52 y en el Heinkel 111B (B 2), llamado “Pedro” en España,
y que procedía de la Legión Condor. Este bombardero conoció
otras versiones, fabricadas ya en España, como ya veremos.
Parece ser que también voló el Caudron C-286 (L 2) y
dos veces el Catalina DR.1, cuyo único ejemplar llegado de Ifni,
donde había realizado un aterrizaje forzoso, acabo sus días
en Son San Juan. El Catalina era un hidroavión
anfibio de fabricación americana.
IV. CAPITÁN (1956-1967)
Destinado al Ala de Transporte n. 35 (Getafe) del 30 de julio de 1956
al 30 de septiembre de 1956 efectuó vuelos en el CASA Junkers
C-352 (T2 B), una versión del Junkers 52 alemán, pero
fabricado en territorio español. Sus principales misiones fueron
el transporte de tropas y el lanzamiento de paracaidas.
Como profesor en la AGA (del 30 de septiembre de 1956 al 31 de agosto
de 1957) instruyó en Bücker 131 EE 3B y CASA Junkers C-352.
Disponible Forzoso RA Levante (del 31 de agosto al 30 de octubre de
1957) no voló ni un minuto.
En el Ala 36 (Gando), del 30 de octubre de 1957 al 30 de noviembre
de 1958 pilotó el CASA Junkers C-352 y participó en la campaña
de Ifni-Sahara.
En el Ala 27 de Bombardeo Ligero (Morón) desde el 30 de noviembre
de 1958 al 31 de diciembre de 1961 voló en CASA Junkers C-352 y
en AISA I-IIB (L8C), una avioneta biplaza de
enlace a la que llamaban “Vespa”.
Hemos de distinguir ahora dos etapas: la del 291 escuadrón,
del 30 de noviembre de 1958 a 6 de julio de 1959 (Morón) y la del
271 escuadrón, del 6 de julio de 1959 al 31 de diciembre de 1961
(Málaga). En esta última el Heinkel es el CASA C-2111,
versión española de los “Pedro” alemanes y con motor Rolls-Royce
“Merlin”. Sus misiones eran de bombardeo (B2) o
reconocimiento
(BR2I) y de transporte de personalidades (T8B), si bien han pasado a la
historia como “actores”: fueron protagonistas de la película “La
batalla de Inglaterra” (1969).
Durante el año 1961 papá fue ayudante del Coronel Jefe
del Ala 27.
De vuelta a Mallorca pasó a la Escuadrilla del Cuartel General
de Baleares (hasta el 29 de febrero de 1964), en Son San Juan voló
el CASA Junkers C-352, el CASA 2111 (T8B), el avión de enlace
CASA
C.127 (L9) y la avioneta AISA I-115 (E9),
en vuelos de entrenamiento, instrucción y en alguna ocasión
en lanzamiento de suministros en Alfabia (el 27 de diciembre de 1962, en
el L9-37), seguramente por hallarse aislada la base del Puig Major. En
1963 fue a Estados Unidos para realizar el curso de Lucha Antisubmarina
en North Island Naval Air Station, San Diego (California). El periplo que
realizó fue el siguiente: el marzo de 1963 se examina en Madrid
de inglés. Ha pasado varios meses estudiando con el Assimil. El
29 de abril de 1963 se traslada a Madrid en un Caravel; a continuación
parte hacia Lisboa, Nueva York y Dallas, todo ello en un B-707; y finalmente
llega a San Antonio en un Loker E. En Estados Unidos voló sobre
todo el Grumman de la US Navy. Sus instructores
fueron unos tales Currin, Kish, Kuhn y Morton, del Patrol Squadron Thirty-one.
Volvió a España en febrero de 1964: San Diego-Los Angeles-Nueva
York-Boston-Lisboa-Madrid (en B-707), Madrid-Palma en Caravel. Llegó
cargado de regalos impensables para la España de entonces: un proyector,
un tomavistas y una muñeca que hablaba, que por la cual los jugueteros
de Palma le ofrecieron lo que quisiera. También se trajo unos diplomas
de la Navy, los “Certificate of Training”: Flying Training Orientation;
Basic ASW; HU-16 Aircraft Flight Training.
Después del curso ASW fue destinado al 611 Escuadrón
de Cooperación Aeronaval (Jerez de la Frontera) el 29 de febrero
de 1964 y hasta el 28 de febrero de 1967, pasó a pilotar el Grumman
Albatross (AN-1), de lucha antisubmarina, el CASA
Junkers C-352, el CASA C.113E o Bücker (E3B), AISA I-115 (E9)
y CASA Heinkel 111 (T8B). Como pasajero en DC-3 (T3), DC 4 (T4)
y CASA C-207 Azor (T7). Entonces nací yo, en 1965.
V. COMANDANTE (1967-1977)
En 1967 ascendió a Comandante y se puso a las órdenes
de Ministro del Aire RA del Estrecho (28 de febrero a 31 de agosto
de 1967), volando en los mismos aparatos.
Su último destino como piloto fue la BA Son San Juan (31 de
agosto de 1967 a 31 de marzo de 1971), en la que pilotó AISA I-115,
T-6D
(C6), CASA Junkers C-352, en misiones de transición
y acrobacia (entrenamiento) y en Grumman y DC4 como pasajero.
Su último vuelo como piloto fue el 21 de junio de 1969 en el
T-6D
C6-38. Viaje trimestral de una hora de duración. Entonces pasó
a la Escala de Tierra. El T6D, era un monomotor de enseñanza básica
y a la vez un caza armado.
Y como un piloto sin avión est sicut pratum sine floribus, aquí
acabamos esta pequeña historia. Para conocer sus destinos en tierra,
ver Hoja de servicios.
Papá inventor
En 1974 papá inventó y patentó su famoso “Sellador múltiple para relleno de quinielas”, cuya finalidad era facilitar el rellenado de quinielas múltiples, con sus clásicas combinaciones, sin dejar opción a la intervención del error. Constaba de una base cajeada con un extremo almohadillado y el otro dotado de una pluralidad de orificios centrales, sobre cuya base se adapta el marco de un sellador de discos.
HOJA DE SERVICIOS DEL CORONEL MANUEL VIDAL PERALES (1926-2000)
AGA San Javier (1947-1951): 3ª Promoción
Cadete (11.7.1947-15.7.1949)
Alférez Alumno (15.7.1949-15.7.1951): Título
de Piloto de avión de guerra
Piloto:
Teniente (1951-1956):
Tercer Regimiento de Aviación (Son San
Juan) 15.7.1951-30.7.1956
113 Grupo
Sección de Cartografía
Fotográfica (1952)
Secciones de Combustibles
y Fofografías (1954)
Jefe de la sección
de Transmisiones e Iluminación (1955)
Piloto probador del Taller
(1956)
Capitán (1956-1967):
Ala de Transporte n. 35 (Getafe) 30.7.1956-30.9.1956
AGA (30.9.1956-31.8.1957) Profesor
Disponible Forzoso RA Levante 31.8.1957-30.10.1957
Ala 36 (Gando) 30.10.1957-30.11.1958 : Campaña
de Ifni
Ala 27 de Bombardeo Ligero
291 escuadrón 30.11.1958-6.7.1959
(Morón)
271 escuadrón 6.7.1959-31.12.1961
(Málaga)
Ella CG Baleares (31.12.1961-29.2.1964) : Curso
en Estados Unidos (1963-64) de "Lucha Antisubmarina"
611 Esq. de Cooperación Aeronaval (Jerez)
29.2.1964-28.2.1967
Comandante (1967-1977):
A las órdenes de Ministro del Aire RA del
Estrecho (28.2.1967-31.8.1967)
BA Son San Juan (31.8.1967-31.3.1971)
Escala de Tierra:
Aeropuerto PMI (31.7.1971-30.10.1974)
CC Salvamento (Son Bonet) 30.10.1974-30.6.1977
Tte. Coronel (1977-1983):
MACOM (BA Torrejón) 30.6.1977-31.7.1978
SA Baleares (31.7.1978-30.4.1982)
BA Son San Juan (30.4.1982-31.5.1983)
Coronel (1983)
Agregado SA Baleares (31.5.1983-30.6.1983)
SA Baleares (30.6.1983-29.2.1984)
Reserva Activa (1984-1991)
Retirado (desde 1991)
Fallece en 2000
Medalla Sidi Ifni-Sahara, 23.1.1959
Cruz de la Real y Militar Orden de San Hermenegildo, 26.2.1972
Cruz del Mérito Aeronáutico con distintivo Blanco de
1ª Clase, 31.12.1981
Placa de la Real y Militar Orden de San Hermenegildo, 26.2.1987
Otros méritos:
Valor: acreditado
Idioma: inglés
Otras curiosidades:
Apodo: "Macario"
En 1949 participó como extra en la película "Alas de
juventud" (1949), de Antonio del Amo, con Antonio
Vilar y Fernando Fernán-Gómez.
En 1974 inventó una máquina para
rellenar quinielas
Fotos de aviones (como piloto):
-Bücker 131 (EE.3), CASA C.113E (E3B)
-Bücker 133 (ES.1)
-HS 42 (ES.6)
-El trimotor CASA 352 (T2B), 'Junkers'
-HM 1 (EE.4)
-CASA 2111 (B2I, BR 2I, T8B) 'Pedro' o 'Heinkel'
-AISA I-IIB (L8C)
-CASA C.127 (L9)
-AISA I-115 (E9)
-Grumman Albatross de la B.A. de Jerez (AN.1)
-T-6D (C6)
Otras fotos curiosas:
-Mi padre en el aeropuerto de Villacisneros (Sahara) ante un
BR.2I (años 60)
-Foto de un CASA 2.111 (B2I), el avión
que más veces voló mi padre. Cortesía José
Terol
-Aterrizaje forzoso en CASA C-2111 (B2I)
en Son San Juan (Archivo Juan Estapé)
-Accidente de mi padre el Capitán Vidal
en Son San Juan el 19.12.1959 en el B2I-54 (27-13)
-Mis hermanos mayores junto a un Junkers CASA
C-352 (1960)
-Grumman de la Base Aérea de North
Island Naval Air Station (San Diego, California, USA, 1963)
Fuentes y bibliografía:
Estudios de Bachillerato. Libro de Calificación Escolar
(Alicante, 1946)
Vuelo sin Motor (Cartilla)
Cuaderno de navegación núm. 1-2-3 del aviador piloto
D. Manuel Vidal Perales
Cartilla de vuelo núm. 4 del Capitán piloto D. Manuel
Vidal Perales
(que incluye el “Flight Time Report” del Capt. Vidal, US Navy, del
18 de octubre de 1963 a 27 de enero de 1964)
Cartilla de vuelo núm. 5 del Comandante D. Manuel Vidal Perales
Certficado de aptitud de vuelo nº 4667 (Madrid, 1965)
Hoja de servicios del Coronel D. Manuel Vidal Perales (04133)
Velarde, J., Aviones españoles desde 1910. AENA, León,
1995
Green, W., The observer’s World Aircrfat Directory. Warne &
Co. Ltd, London, 1961
Revista de Aeronáutica y Astronáutica, Extra 75 años
de Aviación militar española. RAA 547 (1986)
Marimón, L., La A.G.A., RAA 463 (1979), p. 575-589
Una jornada en... la base Aérea de Morón. RAA 685 (2000),
p. 578-585
Giráldez, V., Historia del Grupo 22. RAA 699 (2000), p. 984-991
Marcos, J., Rombos, distintivos, emblemas y condecoraciones. RAA 491
(1981), p. 1242-1258
Aguilar, C., Guía del video-cine. Cátedra, Madrid,
1987
Aeroport de Son Sant Joan. Gran Enciclopèdia de Mallorca tom
17, p. 29-32
Memoria descriptiva de modelo de utilidad a favor de D. Manuel Vidal
Perales. Valencia, 12 de febrero de 1974.
Avila, G., Homegrown 'Pedros'. Air Enthusiast 90/91 (200, 2001)
(*)
Avila, G.; Yáñez, R., Casa C-2.111. Reserva Anticipada
Ed., Barcelona, 2002 (*)
Hebrero, P.; Avila, G., Grumman HU-16 Albatross. Reserva Anticipada
Ed., Barcelona, 2002 (*)
Correspondencia electrónica con Gonzalo Ávila
Conversaciones con mi padre
Vidal, J., Nota necrológica. Boletín de noticias de
Baza, 239 (2000)
(*) Con fotos de mi padre y agradecimientos
Jefes de las Fuerzas Aéreas de Baleares .
a) Durante la Guerra Civil:
18-8-1936: Capitán de Artillería Carlos Fernández
de Córdoba
11-10-1936: Capitán de Caballería Alvaro Soriano Muñoz
23-11-1936: Teniente Coronel Ramon Franco Bahamonde
28-10-1938: Capitán de Corbeta José Galán Guerra
4-12-1938: Capitán de Corbeta Fernando Sartorius
b) A partir de abril de 1939:
1939-1940: Teniente Coronel José Galán Guerra
1940-1944: Coronel Luis Manzaneque Feltrer
1944-1945: Coronel Eugenio Frutos Dieste
1945-1950: General Eugenio Frutos Dieste
1950-1953: General Roberto White Santiago
1953-1956: General Antonio Sanz García-Veas
1956: General Antonio Llorente Solá
1956-1960: General Alfredo Gutiérrez López
1960-1962: General Carlos Sartorius Díaz de Mendoza
1962-1963: General Francisco Vives Camino
1963-1966: General José Sanchiz Alvarez de Quindos
1966-1967: General Joaquín de Puig de Carcer
1967-1971: General José Sanchiz Alvarez de Quindos
1971: Coronel Eustoquio Alonso Hidalgo
, "El Nano"
1971: Coronel Mario Gutiérrez Albertos
1971-1973: General Rafael López-Sáez Rodrigo
1973: Coronel Luis de Zabala Igartua
1973-1974: General Luis de Zabala Igartua
1974-1975: General José Rodríguez Rodríguez
1975-1978: General Julián Alonso Callejo
1978-1979: General Francisco Torres Eguibar
1979-1981: General Javier Bermúdez de Castro y Ozores
1981-1982: General Juan Mesa Mesa
1982-1983: General Enrique Tapias Curbera
1983-1984: General José T. Mora Sánchez
1984-1987: General Francisco Vindel Merced
1987: Gneral Rafael Pardo Albarellos
1987-1988: Coronel Juan Oliver Barceló (*)
1988: Coronel Santiago Escudero Lozano (*)
1988-1991: General Alfonso de Río y Sánchez de Villar
1991-1993: Coronel José Santaner Garau (*)
Desde 1993: Juan A. Ballesta Ballesta (*)
(*) También Jefes de la B.A. de Son San Juan
Coroneles Jefe de la B.A. de Son San Juan .
1942-1945: Antonio Llorente Solá
1945-1947: Vicente Gil Mendizábal
1947-1951: José Gomá Orduña
1951-1954: Féliz Bermúdez de Castro Feijoó
1954-1956: José Galán Guerra
19567-1963: Felipe Galarza Sánchez
1963-1966: Bernardo Meneses Orozco
1966-1969: Juan de Cara Vilar
1969-1971: Arturo Pardo Pérez
1971-1974: Mario Gutiérrez Albertos
1974-1976: Antonio Soriano Echecopar
1976-1977: Fernando Lens Martínez
1977-1979: Narciso Ortiz Olave
1979-1980: José T. Mora Sánchez
1980-1982: Saturnino Hebrero Rogero
1982-1984: José Carretero Moya
1984-1986: José A. Rodríguez del Valle Díaz
1986-1988: Juan Oliver Barceló (*)
1988-1990: Santiago Escudero Lozano (*)
1990-1993: José Santaner Garau (*)
Desde 1993: Juan A. Ballesta Ballesta (*)
(*) También Jefes del Sector Aéreo de Baleares.
Comandantes de la Base de Pollença .
Marzo 1936 a julio de 1936: Capitán fernando Beneito López
Julio de 1936 a enero de 1937: Teniente Carlo Rinaldi (italiano).
Enero de 1937 a marzo de 1937: Comandante Luis Rambaud Gomá
Marzo 1937 a agosto de 1939: Comandante Federico Noreña Echevarría
A partir de 1939:
Base de hidros:
1939-1940: Comandante Ignacio Ansaldo Vejarano
1940-1941: Comandante Manuel Alemán de la Sota
1941-1944: Comandante Ignacio Ansaldo Vejarano
1945-1947: Teniente Coronel Carlos Pombo Somoza
1947-1952: Coronel Antonio Llorente Sola
1952-1953: Coronel José Galán Guerra
1953-1954: Coronel Antonio Gili Gili
1954-1960: Coronel Bernardo Meneses Orozco
1960-1962: Teniente Coronel Andrés Lacourt Maciá
1962-1964: Coronel Justo Fernández Fernández-Trapa
1964-1965: Teniente Coronel Ramón Suárez Mallón
1965-1967: Comandante Angel Ortega Galantomini
Aeródromo militar:
1967-1972: Comandante Angel Ortega Galantomini
1972-1980: Comandante Alfonso Pizarro Santos
1980-1981: Coronel Manuel Fernández Roca
1981-1982: Teniente Coronel Alfonso Pizarro Santos
1982: Teniente Coronel Pedro Crespí Martorell
1982-1983: Comandante Pedro Munar Colom
1984-1985: Teniente Coronel Manuel Fournier Pérez
1985-1987: Coronel José Carretero Moya
1987-1988: Coronel Rafael Suárez Díaz
1988-1990: Coronel Alvaro Fernández Rodas
1990-1993: Coronel Angel Cubero Amengual
1993-1996? Coronel Enrique de Lara Mendizábal
1996? Coronel...
2002 Comandante Ródenas