REFLEXIONS D'UN MODEST FILÒLEG

 A València no podem escriure una llengua que la gent rebutge per trobar-la massa diferent a la que parla , i els gramàtics, tot i cercant la unitat harmònica del domini lingüístic català, havem de regularitzar la nostra peculiaritat regional històrica. La Corona d'Aragó no fou mai un estat unitari sinó federal: quelcom semblant caldrà que siga la llengua literària moderna.

Com és lògic, el valencià dels nostres clàssics medievals no pot ser mantingut en l'actualitat perquè la nostra llengua, com qualsevol llegua viva, ha evolucionat donant lloc a una llengua substancialment diferent a la llengua del segle XV. Ningú no podria imaginar-se els angloparlants de hui en dia escrivint com ho feia Shakespeare ni els castellanoparlants com ho feia Cervantes. Els grans monstres de les llengües anglesa i castellana varen donar a les seues llengües una herència literària que les ha marcades a través del temps però, com déiem, ningú no es plantejaria mai ni a Anglaterra ni a Espanya l'adopció del model lingüístic que utilitzaven els seus clàssics, seria ridícul i de difícil acceptació popular.

A la nostra llengua, el valencià dels clàssics ha sigut el motiu per l'adopció de certs usos lingüístics que tot i ser arcaics han esdevingut necessaris per a l'estandardització de la llengua moderna. No seré jo qui diga que la llengua clàssica no és la font idònia per depurar la gran influència del castellà en el valencià actual, al contrari, pense que la llengua clàssica és i ha ser la guia que nos ajude a guanyar el consens lingüístic necessari per a aconseguir la definitiva i majoritària adhesió dels valencians a la normalització d'un model escrit digne de la llengua que glorificaren els nostres escriptors de l'època clàssica.

Dit açò no podem ser tan ingenus com per a imaginar que la llengua clàssica ha de ser sempre la justificació de tots i cadascun dels trets lingüístics adequats per a un model escrit definitiu. Havem de ser madurs, lingüísticament parlant, com per a adonar-nos que l'objectiu fonamental de l'adopció d'un model escrit per al valencià no pot sacrificar la seua acceptació majoritària.

L'actual estàndard escrit utilitzat al País Valencià és una solució de compromís entre els que defenen un estàndard unitari (com volia Joan Fuster) i aquells que consideren inevitable l'adopció d'algunes característiques exclusives del valencià com a necessàries per a un estàndard escrit adequat a les necessitats dels valencians (Sanchis Guarner).

Entre les característiques pròpies del valencià hom considera imprescindibles en el registre escrit podríem destacar la conjugació verbal valenciana fidel a la llengua antiga i molt més conservadora que la del català oriental estàndard (*):

• Desinència -e per a la primera persona dels verbs de la primera conjugació en present d'indicatiu: jo pense, jo parle.
• Desinències amb -e o -a en el present de subjuntiu: que jo pense, que ell parle, crega, etc.

Hi ha alguns trets morfològics considerats sacrificables en be de l'estàndard comú i que segons la moda, i la consciència localista de l'escriptor, són acceptats o no, com per exemple:

• Desinències en -r de l'imperfet de subjuntiu: que ell parlara, que tu volgueres en lloc de les formes pancatalanes amb -s: parlés, volguesses.
• Formes en -i dels verbs incoatius en present de subjuntiu: no patisca, no existisquen més que no en -e: patesca, existesquen. Les formes en -i de la tercera persona del present d'indicatiu patix, existix... tot i que molts les consideren acceptables, no són molt usuals en favor de les formes orientals en -ei, pateix i existeix.

A continuació nos trobem amb unes variants morfològiques que s'han considerat vàlides en algun moment (especialment després de la publicació de la Gramàtica Valenciana de Sanchis Guarner) però que en l'actualitat se consideren dialectalismes prescindibles. Destaquem les següents:

• Les formes hiàtiques de verbs com vore (o veure), fer i creure en imperfet d'indicatiu: vea, veent, fees, crea en lloc de les antihiàtiques veia, veient, feies i creia.
• Les formes reduïdes dels pronoms est, esta, eix, eixa, atre, nosatres, vosatres, etc.

Existix un altre grup de variants morfològiques que, tot i ser les utilitzades en la llengua clàssica, han caigut en desgràcia als ulls dels gramàtics, per exemple:

• Les desinències -am i -au de les persones primera i segona del plural del present de subjuntiu i imperatiu d'alguns verbs de les conjugacions segona i tercera (i també del verb estar de la primera). Exemples:
   

Estes desinències clàssiques encara predominen a gran part del territori valencià i, inexplicablement, han estat excloses de la llengua escrita per les terminacions innovadores -em i -eu.

Si concebem la llengua com a tot el conjunt de parlars que la constituïxen, a ningú no li pareixerà inacceptable la revisió de certs aspectes de la normativa apropant-los a l'ús efectiu de la llengua a la nostra terra. Es per això que proposem uns punts de reflexió entorn al valencià escrit: 

De l'imperfet de subjuntiu: cal acceptar les formes en -r, -ara, -era, -ira, de l'imperfet de subjuntiu en la llengua escrita (també a l'oral no cal dir-ho) per ser estes les úniques formes vives en valencià actual a excepció de la franja fronterera amb Catalunya on s'usen les formes en -s.

Les desinències -am i -au: cal permetre l'ús de les desinències clàssiques -am i -au del present de subjuntiu i imperatiu d'alguns verbs (vulgam, capiau). Com en el cas de les formes plenes, la normativa no hauria de rebutjar el seu ús sinó acceptar-lo a nivell oral i concretar el seu ús a nivell escrit com alternativa legítima de les formes -em i -eu.

Dels verbs incoatius: és necessària una clarificació definitiva sobre les formes en -i dels verbs incoatius. En el cas que s'obte per les formes en -eix, pateix, posseeix...hauria d'abandonar-se definitivament la pronunciació artificiosa /-éjS/ (que no se sent enlloc) en favor de la pronunciació /-íS/ típica de tots els parlars occidentals de la llengua i, no cal dir-ho, de tots els parlars valencians. Sobre les formes del subjuntiu patesca, preferesc, etc. reflectixen formes arcaiques que pràcticament ja no s'usen a cap racó del domini lingüístic i que haurien de ser substituïdes per les formes en -i. Cal recordar que la pronunciació de la -s en estes formes verbals (patisca) ha de ser palatal ("patiXca") tal i com és típic en tot el nostre territori. No fóra desgavellat representar esta pronunciació en l'escriptura (reunixca, resistixca, etc.) com feien els clàssics puix que representa la pronunciació típica valenciana des de l'època medieval.