LA IDENTITAT ETNOLINGÜÍSTICA DEL VALENCIÀ
 

Hui en dia encara persistix la idea que la reconquesta de l'Espanya musulmana va substituir una cultura purament aràbiga per una cristiana importada del nord. Tot i que hom discutix el seu nombre i la seua rellevància, pocs estudiosos dubten de l'existència de cristians hispano-romans que convivien amb els musulmans d'Al-Andalus i de la pervivència de la seua llengua neollatina que anomenem mossàrab. De fet, la mostra literària més antiga en llengua hispànica són les muwaxxahas, una sèrie de versets que incloïen unes línies escrites en romanç mossaràbic els quals evidencien el que s'havia dubtat molt de temps: el manteniment de la llengua romànica dels antics hispano-romans que acceptaren la dominació musulmana.

La pervivència del mossàrab a terres valencianes compta amb testimonis diversos com el fragment de la Crònica de Jaume I on se reproduïx el parlar romanç dels moros de Peníscola. També existixen alguns versos en llengua mossàrab escrits a l'antic regne moro de Valéncia (Sanchis Guarner, 1980, pp 98-100) així com se coneix el testimoni d'un escriptor àrab murcià, Ibn Sida (que morí a Dénia), el qual se va disculpar en el pròleg d'un llibre pel seu deficient àrab car estava rodejat de persones que parlaven romanç. El mateix Jaume Roig identifica el seu valencià amb el terme algemia, mot utilitzat pels musulmans per anomenar les llengües romàniques parlades a Al-Andalus. Totes estes dades històriques posen molt en dubte l'antiga creença d'una Espanya mora etnolingüísticament, ara bé, fins a quin punt la llengua mossaràbiga valenciana va influir en la configuració del valencià actual?

Alguns lingüistes i historiadors, que em mereixen tot el respecte, afirmen que el valencià no va ser importat del nord sinó que es formà a partir de la llengua mossaràbiga parlada a terres valencianes abans i després de la reconquesta. Si açò fóra veritat per què el valencià actual mostra un clar continuum lingüístic amb terres catalanes, incloses les zones que mai no varen ser ocupades pels àrabs? Per una altra part, els texts escrits en llengua mossaràbiga valenciana mostren una llengua prou diferent al valencià actual, si bé, com reconeix Sanchis Guarner (1972, p. 118-123), el lèxic i també la pronunciació del valencià podrien mostrar una similitud amb els d'aquella llengua prejaumina: predilecció pels ètims hispànics, abundants manlleus de l'àrab, manteniment de la /e/ del llatí vulgar i del sistema àton sense neutralitzacions.

A banda de tot açò, la llengua clàssica dels texts valencians, catalans i balears evidencien una llengua comuna amb diferències molt puntuals, en altres paraules: els catalans i balears parlaven la mateixa llengua que els valencians. Hi ha qui diu que l'originària similitud entre el valencià i el català va ser producte de la convergència lingüística entre un parlar valencià molt similar al parlat a la Catalunya Nova (comarques del sud i oest de Catalunya) i els parlars de caire gal.loromànic de la Catalunya Vella (comarques de l'est i nord-est de Catalunya). Si açò és així o no, no ho sabem, però en qualsevol cas no nega l'evident filiació lingüística entre l'antic Regne de Valéncia, Catalunya i les Balears. Recordem que els trets lingüístics pel quals els parlars valencians s'oposen als diversos parlars catalans i balears són, en gran mesura, producte de l'evolució moderna de tots estos parlars més que no per la pervivència de trets diferenciadors anteriors a la reconquesta.