EN BUSCA D'UN MODEL FONÈTIC PER AL VALENCIÀ ESTÀNDARD

EN CERCA D'UN MODEL FONÈTIC PER AL VALENCIÀ ESTÀNDARD: UNES QUANTES OBSERVACIONS I PROPOSTES

1. Sanchis Guarner i l'estàndard oral del valencià

Va ser Sanchis Guarner qui fixà les primeres pautes per a un registre oral formal per a la llengua dels valencians. Vejam ara algunes de les observacions més destacables de Sanchis Guarner respecte al model fonètic de la llengua estàndard.

Del vocalisme: Sanchis Guarner va condemnar les diverses modificacions del timbre de les vocals àtones que se senten en la parla popular valenciana, com per exemple:

-La imposició de /a/ front a /e/ en els grups inicials àtons /es, en, em../. Així hom va considerar inacceptable dir ascala en lloc d'escala, o antendre en lloc d'entendre (Sanchis Guarner, 1950, p. 72). Esta reducció vocàlica és molt comú per tot el valencià (també en català nord-occidental) i només algunes comarques castellonenques (nord de la Plana, Pla de l'Arc, l'Alcalatén, etc.) i del sud alacantí pareixen no mostrar el fenomen esmentat (Gimeno, 1992, p. 137) .

Sanchis també condemnà l'harmonia vocàlica que produïxen les vocals obertes /E/ i // sobre el timbre de les aa finals (Sanchis Guarner, 1950, p. 72). Així no s'accepta dir terra i dona com a ['tErrE] i ['dn]. En descriure est fenomen Sanchis Guarner, gran coneixedor dels nostres parlars, va circumscriure l'àrea afectada per l'harmonia vocàlica a algunes comarques alacantines i a la Vall de Montesa. En realitat la major part del territori valencià mostra el fenomen; la Ribera i totes les altres comarques al sud del Xúquer (amb algunes excepcions locals (Recasens, 1991, p. 99-100)). I el fenomen encara està més estés puix que és vigent a punts de l'Horta (Puçol) i la Plana (Almassora, Alqueries, Borriana). Així veem com la majoria de parlars valencians no apitxats mostren el fenomen. Podem considerar l'harmonia vocàlica com un dels trets fonètics més peculiarment valencians.

Sanchis Guarner (1950, p. 76) també sancionà certes altres modificacions del vocalisme àton més irregularment esteses com per exemple:

-El tancament de /e/ per la presencia de consonants palatals: minjar, giner o naiximent en lloc de menjar, gener i naixement. Tot i que els exemples citats sentim per tot arreu les formes originàries amb [e] en alternança amb [i].

-Tancament de /o/ per inflexió de /i/, ex: cusí en lloc de cosí, cunill en lloc de conill. Est tancament de /o/ és força normal en tots els parlars occidentals de la llengua tot i que, com en el cas de /e/, no és sistemàtic.

- Els timbres frontals o molt posteriors de les aa finals àtones que poden sentir-se en algunes àrees resultants de la generalització de l'harmonia vocàlica. Així a zones del Baix Maestrat, a Alcoi, Oliva i Sueca se sent casa o Valéncia com a ['kazE] i [va'lensiE] mentre que a punts de la Safor i la Marina sentim ['kaz] i [va'lensi].

El principi bàsic de Sanchis Guarner per tal de desautoritzar estes modificacions del timbre de les vocals àtones és la suposada naturalesa clara i nítida del vocalisme àton del valencià. Esta suposada claredat del sistema àton del valencià és prou dubtosa davant dos fenòmens prou majoritaris: la reducció vocàlica de /a/ front a /e/ (antendre, ascala) i l'harmonia vocàlica. Trobar un parlar valencià on no s'observen cap dels dos fenòmens (com el de la ciutat de Castelló) és prou extraordinari mentre que trobar ambdós fenòmens no és gens estrany.

De la mateixa manera que al català oriental és perfectament normal i acceptable la neutralització de /a/ i /e/ i /o/ i /u/ àtones no hi ha raó que justifique el rebuig de la reducció vocàlica i l'harmonia vocàlica com a fenòmens legítims propis del valencià. Com diu Jordi Colomina (1999), la idea que el valencià ha de ser pronunciat com s'escriu no és més que una herència de la tradició castellana que reclama una pronúncia el més ortogràfica possible.

2. L'estigmatització del valencià apitxat

Referent al consonantisme, la tasca normativitzadora de Sanchis Guarner se centrà en el total rebuig a la fonètica apitxada de les comarques centrals del nostre territori.

Des de Sanchis Guarner el valencià apitxat ha passat per una gran sèrie d'intents d'estigmatització força negatius. El fet que el parlar apitxat presente solucions fonètiques semblants a les del castellà no pot donar carta blanca al seu desprestigi. No oblidem que la zona apitxada, i en particular la ciutat de Valéncia, és una zona molt sensible per al procés de normalització de la llengua. El desprestigi del valencià de l'àrea ha fomentat el rebuig a la normalització lingüística d'una zona que pel seu pes geogràfic, i avançat estat de castellanització, ha de ser especialment protegida de perjudicis lingüístics que tenen poc a vore amb la tasca real dels filòlegs.

Vol dir açò que s'ha de fomentar l'extensió del parlar apitxat? No, en cap cas, però no per això s'ha estimular el seu desprestigi acadèmic ni es pot forçar els que parlen apitxat a abandonar el seus hàbits fonètics. Abans de criticar a l'apitxat per ser tan castellanitzant preocupem-nos d'altres fenòmens igualment castellanitzants que se senten amb tota impunitat en àmbits acadèmics i als mitjans de comunicació, me referisc especialment al betacisme i al ieisme.

Hui dia se sent a molts locutors parlant de Massamagrei, Casteió, Bai d'Uixó o de les faies de Balénsia. Si cal una llengua valenciana ben parlada havem de depurar-la en tota coherència i condemnar dos fenòmens tan moderns i castellanitzants com el ieisme (pronunciació de ll com i) i el betacisme (articulació de v com a b). Referent al betacisme és un altre tret típic del parlar apitxat que s'estén ràpidament per tot el nostre territori i que cal bandejar allà on els locals encara conserven la distinció de /b/ i /v/. Pel que respecta als altres trets típics de l'apitxat (cassa, onse, txent, dotse), estos han de ser corregits a les àrees que no han presentat el fenomen històricament sinó per la moderna influència del castellà, però, una vegada més, el parlar apitxat hauria de respectar-se allà on ha sigut tradicional sense desqualificacions ni estigmatitzacions que fomenten - encara més - el rebuig a la llengua pròpia tot alimentant el seccecionisme lingüístic (cf. Colomina, 1999).

3. Algunes propostes per a l'estàndard oral

Concretem seguidament una sèrie de propostes per a un model fonètic formal per al valencià que podríem resumir amb estes observacions i remarques:

Inclusió en l'estàndard de la neutralització de /a/ i /e/ als grups inicials àtons /es, en, em, etc./ (escola, entendre > ascola, antendre) i de l'harmonia vocàlica (porta oberta > porto oberte) com a fenòmens majoritaris al valencià general, sense perjudici d'aquells parlars on no es registren els fenòmens esmentats.

Correcció de les altres modificacions del vocalisme àton d'extensió i ús més irregular (minjar, gineral, ginoll, etc. ).

Acceptació sense prejudicis del valencià apitxat allí on és tradicional sense tractar d'afavorir la seua extensió allà on s'ha estés durant el present segle.

Eradicació del ieisme en tots els àmbits acadèmics i als mitjans de comunicació. Cal sensibilitzar el professorat de valencià per tal que el fonema palatal lateral /´/ siga aprés pels alumnes (o pel propi professorat!) ieistes i es mantinga -almanco- en el registre formal.

El betacisme és una altra fusió fonemàtica que cal eradicar, almenys, en els àmbits formals, afavorint l'ensenyança de la distinció /b/-/v/ especialment en aquelles comarques on encara hi ha registres de distinció.

La caiguda de la /d/ als sufixos -ada i -ador és sense dubte un dels temes que han ocasionat més polèmica entorn a la seua inclusió o no en la llengua formal. Per a Sanchis Guarner (1950, p. 82 ) l'elisió de /d/ al sufix -ada (vegà, plantà...) és acceptable ja que és una característica molt arrelada en la immensa majoria dels parlars valencians. De fet, només en una estreta franja del Maestrat fronterera amb Catalunya es conserva sistemàticament la /d/ al sufix -ada. Respecte a -ador Sanchis Guarner aconsella el seu manteniment ja que la caiguda de /d/ en est sufix és prou més moderna que al sufix -ada i pel fet que encara hi ha molts parlars que la mantenen en alguna paraula (caçadora, mocador) o bé uns altres que la mantenen generalment com succeïx a les comarques del nord de la Plana (Recasens, 1991, p.231). Admetem que en el cas de -ador encara hi ha un nombre raonable de parlars que la mantenen la /d/ però en el cas de -ada no passa el mateix. Potser és que sona pedant dir vegà i becà? Efectivament per a molts sona pedant, però que passa amb la caiguda de la /r/ a terres catalanes? Per què és pedant dir vegà i becà i no ho és dormí i sofrí ? Òbviament no hi ha cap raó que justifique la resposta a esta qüestió, és tracta simplement d'acceptar la fonètica tradicional valenciana sense manies pedantesques i complexes d'inferioritat respecte els altres dialectes de la nostra llengua.

Pel manteniment de la puresa fonètica del valencià, cal que ens conscienciegem de la necessitat de mantindre certes fonemes que la parla dels jóvens tendix a eliminar, bé per influència del castellà o per innovació dialectal. Estos són els trets fonètics que caldria conservar en valencià:

L'articulació prepalatal de <x>, /S/, a caixa, ['kajSa] o peix, ['pejS] que en algunes poblacions castellonenques (notablement a la capital) i esporàdicament a la resta (especialment entre els jóvens) es pronuncia com a /s/, ex: caissa, ['kajsa], i peis, ['pejs], (Gimeno, 1994, p. 35, Saborit, 1998, Veny, 1982, p. 170, vejau també el meu article sobre la pèrdua de la prepalatal fricativa sorda).

La distinció dels fonemes africats /ts/ i /tS/ i dels seus correlats sonors /dz/ i /dZ/, que s'ha perdut a gran part de les comarques castellonenques (i en algun altre lloc més al sud (Gimeno, 1994, p. 36-37, Veny, 1982, p. 170)) ha de ser mantinguda evitant homonímies com goig i gots, setze i setge.

Hi ha altres trets locals que poden acceptar-se com alternatius dins l'estàndard com per exemple:

La pronunciació o no de la /t/ als grups finals /-lt/ i /-nt/, ex: malalt o malal, pensant o pensan. Les comarques sud occidentals de València (la Costera i la Vall d'Albaida) interiors d'Alacant (Alcoià, la Costera, Valls del Vinalopó) i castellonenques (al nord de Xilxes) emmudixen la /t/ en estos grups. Tenint en compte que l'emmudiment de /t/ és típic també de terres catalanes podem considerar-lo acceptable a l'estàndard valencià.

4. Sobre la /r/ final

La pèrdua de la /r/ final requerix certa discussió. Est fenomen d'emmudiment se presenta al sector nord-occidental de Castelló (l'Alcalatén, Maestrat (excepte Alcalà de Xivert), els Ports, Pla de l'Arc (excepte Torreblanca i Vilanova d'Alcolea)) i sud occidental d'Alacant (Valls del Vinalopó i també a Alcoi, Ibi i Pedreguer, Sanchis Guarner, 1950, p, 88-89)). Com veem, la pèrdua de la /r/ final en valencià no és característica de cap de les tres capitals valencianes i el seu emmudiment sona forà per a la majoria dels valencians. Dit açò, cal aconsellar el manteniment de /r/ als cercles acadèmics i als mitjans de comunicació generals no sent inacceptable la seua elisió en l'àmbit formal restringit d'aquelles comarques on est tret és típic dels locals.