VILAVELLA
La Vilavella es localitza als peus de la serra d'Espadà, enclavada al terme municipal de Nules, població de la que sembla el nucli antic. El valencià de la Vilavella destaca pel seu conservadorisme front a les tendències innovadores d'est segle i el que és més important, els seus jóvens no semblen modificar gaire est caire arcaic del parlar vilavellà. Passem ara a concretar les característiques principals d'est parlar.
FONÈTICA
La distinció entre /b/ i /v/ se sol mantindre en parlants de totes les edats. També és notable l'absència total de la realització espirant de la /b/ intervocàlica /-b-/>[-
B-]: sabata [sa'bata] no [sa'Bata]. Dita realització ([B]) sembla responsable de la manca de rendiment fonològic de /v/ i la seua identificació amb /b/.També és típic de la Vilavella la inserció d'una [r] epentètica al fonema /dz/ que esdevé [dzr]; dotze, tretze pronunciats dotzre i tretzre.
Tot i estos trets arcaics els vilavellans solen despalatalitzar el fonema /
S/ que passa a pronunciar-se com /s/; calaix [ka'lajs], peix ['pejs], vixca ['viska], faixa ['fajsa]. Com a Betxí, el fonema /S/ en posició final es confon amb /tS/; Xàbia ['tSabja], xarop [tSa'rp].Pel que fa al vocalisme veem com el fonema /
/ té una realització molt oberta, [] o inclús [A], realització semblant a la que se sent a Moncofa. Els habitants de Nules diuen reconéixer als vilavellans per esta gran obertura del fonema //.