MONCOFA I LA VALL D'UIXÓ

 

Les viles de Moncofa i la Vall d'Uixó es troben al sud de la comarca de la Plana i formen la frontera meridional del valencià castellonenc amb el valencià central apitxat. La vila de Moncofa és una població eminentment agrícola contràriament a la Vall, coneguda per la seua indústria sabatera que ha atret una gran quantitat d'emigrants no valencians.

Ambdues poblacions, Moncofa i la Vall, tenen un parlar quasi idèntic i és per això que parlarem de les seues característiques conjuntament.

FONÈTICA

Els parlars d'estes poblacions es caracteritza per la barreja d'elements del valencià castellonenc i alguns altres del valencià general. Estos són els trets fonètics del valencià de la zona:

·         Com a la Vilavella, la distinció /b/-/v/ sembla molt ferma inclús entre els jóvens. Esta situació xoca amb el betacisme vertiginós que s'observa en altres poblacions de la Plana (Castelló, Betxí, Onda etc.).

·         Contràriament al castellonenc, Moncofa i la Vall articulen la /t/ final darrere de /n/ i /l/: malalt, damunt, pensant, dalt. Cal dir que estes poblacions són les poblacions més septentrionals del valencià que conserven dita articulació /-nt/.

·         Com en tot el castellonenc, els fonemes africats alveolars /ts/ i /dz/ esdevenen palatals (especialment /ts/): tots > totx, molts >moltx, dotze > dotge o doge (sobre tot en parlants jóvens).

·         El fonema prepalatal fricatiu /S/ és molt viu entre adults i vells però els jóvens d'ambdues viles solen confondre este fonema amb /s/ originant-se pronunciacions com caissó, mateis i baissa en lloc de caixó, mateix i baixa. Recordem que esta tendència a l'articulació alveolar de /S/ és típica del migdia castellonenc (Pla de l'Arc, Plana nord), inclosa la capital, i actualment s'estén entre els jóvens de la Plana meridional i d'altres punts del valencià (Sagunt, Gandia, Alberic).

·         Pel que fa al ieisme (pronunciació de <ll> com <i>: llop > iop), el fenomen està molt estés entre els jóvens de la Vall mentre que a Moncofa l'articulació lateral de ll és més ferma.

MORFOLOGIA

A la Vall està introduint-se la reducció dels pronoms dèbils nos i vos que poc a poc passen a se quan tenen funció reflexiva: se n'anem, renteu-se per mo(s) n'anem i renteu-vos. El canvi és encara vaci.lant, i sol afectar més a vos que a mos: renteu-se però mo(s) n’anem. També s'observa en estes viles la vacil.lació entre les formes plenes i reduïdes dels pronoms dèbils me, te i se darrere de verb acabat per vocal: crida-me o crida'm, renta-te o renta't, etc. A ambdues viles, com en valencià general, vacil.len lo i los en el mateix context: crida-lo / crida'l, dóna-li-lo /dóna-li'l.

Ambdues viles són el punt més meridional on no s'usa el passat sintètic (tu anares), substituït gairebé del tot pel perifràstic (tu vas anar). A Moncofa, però, s’ha sentit alguna resta del passat sintètic en les persones del plural (vinguérem, anaren) en parlants vells com també és el cas de les Alqueries. Com veem, la pèrdua del passat sintètic és moderna a la Plana de Castelló, com esdevé en altres zones properes a l’apitxat (la Ribera i la Safor).

És peculiar d’estes viles, especialment de la Vall, l’ús del pretèrit plusquamperfet en lloc del pretèrit indefinit. He observat estos exemples a la Vall:

He begut molt en la festa, en l’atra no havia begut tant. (En lloc de ...no vaig beure tant.)

Estic estudiant molt, l’any passat no havia estudiat gens. (Per...no vaig estudiar tant).

 

Els dos parlars semblen molt conservadors en les formes de subjuntiu dels verbs haver, vore: haja no hajga*, veja no vejga*. També són vives les formes del subjuntiu en -au i -am com en valencià general: hajau i hajam per hàgeu i hàgem; vejau, vejam per vegeu, vegem. A Moncofa, però, són usuals les formes velaritzades d'anar en les persones I i II del plural del present de subjuntiu (anem, aneu > anigam, anigau) : on vols que anigam? (també sentit en alguns parlants de les Alqueries).

LÈXIC

Com esdevé a Nules, els jóvens d'ambdues viles tendixen a substituir açò pel castellanisme esto: on pose esto?

El valencià xicotet coneix la variant xocotet. També és singular el mot bodí i el verb derivat bodinejar, formes típiques de la Vall amb el significat que el valencià general dóna a manegueta i que els catalans orientals donen a tafaner i tafanejar. Una bodí és per tant, una persona que li agrada escodrinyar en la vida i els assumptes d’altres persones: Mira que és bodí, tot el dia guaitant per la finestra bodinejant! Donat que Bodí és un llinatge típic de la zona, ens inclinem a pensar que el mot bodí va adoptar este significat a partir d’una persona nadiua de la Vall i que després es va estendre amb el dit significat. Cal recalcar, que bodí /bodinejar són completament desconegudes fora de la Vall d’Uixó.

 

SOBRE EL NOM DE LA VALL D’UIXÓ

 

Els habitants de la Vall –i de la resta de la Plana- solen anomenar la Vall d’Ucsó al seu poble en lloc de [S] (Uixó) com esperaríem per l’etimologia del topònim. L’origen de la pronunciació Ucsó es troba en la grafia arcaica, adoptada també pel castellà, Vall d’Uxó. En valencià antic, el so [S] de calaix o eixa podia ser ortografiat amb o sense <i> calax o calaix, exa o eixa. En el cas de Uxó, la <i> –que el valencià sempre articula davant de [S]- no es mostra i la irrupció del castellà ha provocat una lectura falsa [uksó].

Esta lectura falsa, no només afecta el topònim Uixó. L’origen d’estes confusions s’originà quan el castellà abandonà la grafia <x> per a representar el so [S] (convertit en el so velar anomenat jota el segle XVI) i passà a emprar <j> deixant <x> en alguns mots cultes on tenia el valor fonètic [ks] (cast. examen, éxodo). El canvi de <x> per <j> fon sistemàtic però alguns topònims varen romandre inalterats: México, Texas (a Amèrica), Sax, Cox (a Alacant). Tot i que els parlants castellans continuaven articulant una jota castellana la tradició lexicogràfica bloquejà l’adopció de la nova grafia. Per als parlants d’altres llengües, però, esta excepció ortogràfica (grafia <x>, so de jota) va ser ignorada i de dita <x> va adoptar-se una falsa lectura [ks]. D’aquí les articulacions angleses Meksico, Teksas. El cas de Uxó-Ucsó és similar al de Mexico-Méksico, com el topònim Uxó no és familiar als castellano-parlants, estos ignoren que la grafia <x> representa un so palatal i no el grup consonàntic culte [ks] (en un hipotètic cas de traducció el castellà hauria de dir Ujó, com de fet ha aparegut en algun text castellà). D’esta manera ha sorgit la falsa lectura Ucsó, que ha estat adoptada pels vallers. Actualment, cap nadiu de la Vall d’Uixó utilitza el so palatal [S] però Sanchis Guarner va trobar la variant Xo, Camí de Xo (topònim antic de la vila) articulada [So], en parlants vallers nascuts el segle XIX i també entre parlants vells de les Valletes de Segó, a la comarca veïna del Camp de Morvedre.