8.3 Les Alqueries
Junt a Castelló, Betxí i la Vilavella el parlar de les Alqueries és un dels
parlars castellonencs que compten amb una petita monografia dialectal
realitzada El valencià de les Alqueries (Saborit, 1998). El valencià
de les Alqueries és un estudi que destaca el parlar d'esta localitat des d'una
perspectiva generacional basant el mètode de recerca en unes enquestes que vaig
passar al 1% dels 3600 habitants de la localitat. Passe ara a comentar-vos els
resultats d'aquell estudi.
8.3.1 Fonètica
Pel que respecta a les
consonants, la distinció entre /b/ i /v/ és majoritària entre els majors de 55
anys, per sota d'esta edat s’observa un augment espectacular del betacisme que
encara no s'ha generalitzat del tot entre els jóvens.
Respecte a la fusió dels fonemes africats (/ts-tS/=> [tS] i /dz-dZ/> [dZ]), l'africada alveolar sorda /ts/ (tots) encara s'observa en
molts parlants vells i la sonora /dz/ (dotze) es conserva
majoritàriament, inclús entre els jóvens. Així mateix la despalatalització del
fonema prepalatal /S/ (/S/>[s]; caixa> caissa)
és un fenomen excepcional a la localitat on la majoria conserva ben viva
l'oposició /S/-/s/. Sovint observem
el procés contrari a la despalatalització de /S/, açò és, la palatalització de /s/ com mostren les
pronunciacions dixabte, xixanta, Vixent, vixc en
lloc de dissabte, seixanta, Vicent i visc. El
ieisme és inèdit entre els majors de trenta anys però és prou comú entre els
menors de vint. Esta dada posa de manifest la força d'esta innovació que en el
temps podria fer perillar la distinció entre /´/ i /j/ en tot el domini valencià.
En el vocalisme destaca
l'harmonia vocàlica amb // (['dn], ['prt]; dona, porta)
general en totes les generacions. Est fenomen és compartit pels parlars veïns
d'Almassora i Borriana i per molts d’altres del valencià meridional i alacantí.
Destaquem a continuació uns
altres fenòmens fonètics menys rellevants i també propis de molts altres
parlars:
·
Dissimilació de /a/: caregol,
teronja en comptes de caragol, taronja.
·
Dissimlació de /i/: becicleta,
vesita, pescina, ofecina en comptes de bicicleta, visita,
oficina.
·
Palatalització de /a/>[E~Q] precedida per ll (/´/): ll[E]rg, ll[E]stima, ll[E]pis en lloc de llarg, llastima, llapis.
Notem com totes estes
modificacions del timbre de les vocals també se senten en altres viles veïnes i
són més típiques dels vells que no dels jóvens els quals tendixen generalment a
la restauració del timbre etimològic d’estes vocals.
8.3.2 Morfosintaxi
En morfologia verbal el
valencià de les Alqueries és proper als altres parlars de la Plana sud, o siga
que és molt afí al valencià general i no tant al valencià castellonenc i
septentrional. Concretem algunes d'estes afinitats i alguns trets peculiars
d'est parlar:
·
Desinències en [a] en les
primeres i terceres persones: jo/ell pensava/volia, ell
menja.
·
Manteniment de les desinències
clàssiques -am i -au en certs verbs de les conjugacions segona i
tercera: tingau, vingam, sapiam, capiau, etc.
·
Alternança entre les formes hagueres
i haveres; si ho havera/haguera sabut!
·
Havem enregistrat entre els vells
restes del passat sintètic o simple: vinguérem ací i ton pare no es trobava
bé. L'existència de deixalles del passat sintètic posa de manifest la
recent substitució d'est paradigma que hui viu relegat als parlars del centre
valencià.
Afinitats amb els
parlars castellonencs:
·
Les formes velaritzades sense
diftongar de morir; morc, morga, morgues en lloc de
les del valencià general muic, muiga, etc.
·
Predomini formes
palatalitzades analògiques del verb fer en present de subjuntiu: fages,
faja, fagen. Cal dir, però, que els vells encara alternen les
formes palatalitzades amb les etimològiques amb [s], faces, faça,
facen. Les formes palatalitzades són també molt usuals en els parlars
alacantins i s’estenen amb força per tot el valencià.
Crida l'atenció en est parlar la conservació dels paradigmes verbals
etimològics que en molts parlars veïns (inclòs el valencià general) tendixen a
ser substituïts per formes analògiques. Vejau alguns exemples:
·
Com tots els parlars
castellonencs i gran part dels alacantins, els participis de present no
presenten les formes velaritzades i palatalitzades de les comarques centrals.
Així tenim podent, bevent i veent en comptes de poguent,
beguent i vegent.
·
Tampoc són molt usuals les
formes velaritzades hajga, vejga (o vejca) i vejguera
dels verbs haver i vore que sovintegen a les viles veïnes, els
alqueriers solen dir majoritàriament haja, veja i vera.
·
El passat sintètic de deure
en primera persona del singular és degué (o amb desplaçament accentual, degue)
sense l'afegiment de les desinència analògica -re (deguere) que
se sent a Almassora, Castelló, Vila-real i també a Borriana, ex: degué/degue
deixar-me la carta en ta casa. Així mateix la resta de persones poden
formar-se degues, deguen, déguem per analogia a la primera
persona, ex: deguen pensar que no vindríem en lloc de degueren pensar.
Estes formes - aparentment analògiques - (degues, déguem...)
també se senten en parlars meridionals (la Marina, Calvo, 1997) i existien en
la llengua antiga. No podem descartar que es tracten d'un arcaisme.
Uns altres trets
destacables de morfosintaxi són els següents:
·
El popular mone (<anem-nos-en)
coneix la variant menys reduïda amone. Esta forma és, evolutivament,
anterior a mone com observem seguidament:
Anem-nos-en> anem-mo'n> amone>
mone.
·
El passat perifràstic es forma
majoritàriament amb les formes simples vas, vam, vau i van
però els grans alternen estes formes amb les variants amb –re: vares,
vàrem, vàreu i varen, sovint amb elisió de la /r/, vaes,
vàem, vàeu i vaen. Tot convida a pensar que la major
extensió de les formes simples vas, vam, vau, etc. són
fruit de la descomposició de les formes amb -re més que no de
l'alternança entre ambdós models, ex: vàrem > vàem > vam.
·
El pretèrit imperfet
d'indicatiu de haver en oracions impersonals sol alternar entre hava
(amb elisió de la -i) i havia: no n'hi hava/havia ningú.
Alguns parlants formen amb hava l'auxiliar de haver en pretèrit
perfet de subjuntiu: no crec que se n'havaja anat, espere que vos ho havàgeu
passat bé. Estes formes havaja/havages semblen inèdites a les
viles veïnes tot i hom les registra en alguns parlars meridionals (Banyeres
(l'Alcoià), Gandia (la Safor) i Benissa (la Marina, Calvo, 1997)). Sembla
possible que havaja/havages siguen un encreuament entre haja/hages
i les formes de l'auxiliar del passat analític de subjuntiu vaja/vages.
·
Com en valencià general, el
parlar de les Alqueries usa estar en lloc de ser per a expressar
l'estada temporal en un lloc (estic a la cuina) però encara observem
l'ús de ser a frases com: a on som en la taula? Sou ahí a la dreta
o érem poca gent al treball ahir.
·
La preposició a sol
substituir-se per en precedint a topònims (vixc en València), com
ho fa el valencià general, però l'ús literari de a encara se sent en
molts altres casos, especialment precedint a un article determinat: està a
l'habitació, treballa al club de tenis, estàvem a primera fila.
·
L’article antic lo
sobreviu fossilitzat en algunes expressions darrere de tot: tot lo
dia, tot lo món, tot lo matí. Cal dir que açò sols se sent
entre els vells puix que els jóvens diuen tot el món o tot el dia.
En morfologia pronominal destaquem les següents característiques:
·
Alternança entre mosatros/moatros
i vosatros/voatros.
·
Conservació de tots els pronoms
dèbils me, te, se, ne, nos i vos amb
valor reflexiu sense les reduccions que s'observen a les viles del sud de la
Plana (Xilxes, Almenara, Onda, etc.) i generalment en els parlars apitxat i
meridional on nos-vos es confonen sovint amb se. Així
tenim, mo'n volem anar i aneu-vo’n a casa en lloc de se'n
volem anar i aneu-se’n a casa. Trobe molt dubtós que l'origen de la
reducció de nos-vos a se es produïsca per la corrupció de
les formes reforçades ens-us. Observant el que esdevé en algunes
viles (Betxí, la Vall d'Uixó) veem que el pas de nos-vos a se
es produïx en la generació jove i sense cap estadi previ de reforçament a ens-us
(formes inèdites en valencià actual).
Respecte al reforçament
dels pronoms dèbils davant del verb observem el següent:
Dels pronoms dèbils (me, te, se) només se (i ne)
presenten freqüentment la forma reforçada es, sempre, però, en règim
d'alternança amb la forma plena se. Est reforçament de se és
afavorit especialment quan el pronom es troba precedit per monosíl·labs acabats
en vocal com que, no, si, etc. : no's/se troba
bé, si's/se pensa lo contrari que vinga. És possible que se
es reforce fora d'est context com a variant lliure de se, especialment a
principi d'oració: es/se llava de tant en tant, es/se
creu el rei del poble. Com veem, el context més afavoridor dels
reforçaments és produïx quan els pronoms es troben precedits de monosíl·labs
acabats en vocal (com en la llengua antiga). En el dit context pot sentir-se
-molt esporàdicament- la forma reforçada de me: estes pastilles no'm
fan res, què'm posaré esta nit?. Cal dir que me, te i se
sempre es reforcen darrere dels verbs acabats per vocal com en valencià
general: diga'm les notes, agarra’n dos, vore's bé és
important, pensa't lo que dius, sense les vacil·lacions que trobem en
altres parlars (pensa-te o pensa’t, sentit a la Vall). Pel que fa
als pronoms dèbils mos (<nos) i vos, són invariablement
plens, perdurant les formes plenes en tots els contexts, inclús darrere de verb
acabat per vocal: mo'n anem a casa, vos creeu molt intel·ligents,
no mos ho creem, si vos voleu quedar dieu-m'ho, perdona-mos
per lo que havem fet, no puc combatre-vos.
Estes explicacions donades sobre la morfologia dels pronoms dèbils és
aplicable a la majoria de viles 
de la Plana on mos i vos no han passat a se.
8.3.3 Lèxic
El lèxic alquerier és
molt afí als parlars veïns amb les peculiaritats que assenyalem a continuació:
Ausades: els vells encara usen l'adverbi clàssic pronunciat [ao'zaes]. Est vell
mot valencià no és conegut al nord del Millars (Gimeno, comunicació personal) i
el seu ús minva molt entre els jóvens.
Carxot: mot típic de la localitat en comptes de calbot que se sent a les
viles veïnes.
Estrapalap: esparadrap. Curiosa variant sorgida per metàtesi de /dr/ i
dissimilació de la segona /r/.
Ombriu: tot i que ombra és substituït pel cast. sombra hom conserva
el diminutiu ombriu aplicat a un lloc on hi ha ombra.
Xa!: interjecció típica del castellonenc que alterna xe! ([tSE~tSe]), més típica del valencià general.