EL VALENCIÀ ALACANTÍ

 

 L'alacantí és el dialecte valencià que tradicionalment es delimita al sud de la línia que marquen les poblacions de Biar i Busot. Al sud de dita línia trobem (generalment) les següents característiques:

• Articulació de /S/ sense /j/: peix i caixa, ['peS], ['kaSa]. Al contrari que en valencià meridional l'absorció de /j/ és universal en alacantí.
• Algunes localitats occidentals de la vall del Vinalopó (Colomina, 1985, pp. 302-303) presenten caiguda de /t/ en els grups finals -lt i -nt: molt i gent (pronunciats mol i gen).
• Caiguda de la /r/ final: pujà i baixà en lloc de pujar i baixar. Est tret, que se sol atribuir a tot l'alacantí, sols es registra a les localitats de la vall del Vinalopó a excepció d'Elx. A les viles costaneres des de la Vila-Joiosa fins a Guardamar hi ha /r/ final tot i que en els infinitius s'elidix davant de qualsevol clític; fe-se, di-lo, sabé-ho en lloc de fer-se, dir-lo i saber-ho. Al nord de la línia Biar-Busot hi ha pèrdua de /r/ a Alcoi, Ibi, Pedreguer i sembla que també a certs pobles de la Marina (Bolulla, Dénia, Xàbia) influïts per la parla mallorquina. Per a un anàlisi més complet de tota la qüestió vejau Colomina (1985), pp. 130-136, 282-283.

• La caiguda de /d/ s'estén a qualsevol /d/ intervocàlica. Est és sense dubte el tret més singular de l'alacantí. Així, a més de vegà i llauraor els alacantins diuen sea, roa ['rr�:], poer, Naal i ajua en lloc de seda, roda, poder, Nadal i ajuda. En general observem que l'alacantí estén la caiguda de /d/ al sufix -uda (grenyu(d)a, perdu(d)a) i que esta caiguda es generalitza a qualsevol /d/ intervocàlica a Elx i pobles propers com Crevillent, Novelda, Santa Pola i Guardamar. A la comarca de l'Alacantí el grau de caiguda de /d/ és intermedi mentre que a les localitats occidentals de la vall del Vinalopó (el Pinós, Monòver) hi ha un major índex de conservació de /d/ (Colomina, 1985, pp. 109-127, 274-281).
• Com en valencià septentrional i castellonenc, algunes localitats han palatalitzat els fonemes africats alveolars /ts/ i /dz/. Colomina esmenta que la palatalització de /ts/ només comporta la confusió amb /tS/ a Xixona. O siga que, exceptuant a esta localitat, la realització palatal de /ts/>[ttS] no es confon amb /tS/>[tS] al contrari del que ocorre en valencià castellonenc (Colomina, 1985, 139-140, 286, Saborit, 1998). Així mateix, Colomina diu que el so /dz/ es gemina i palatalitza esdevenint [ddZ], açò vol dir que el fonema /dz/ es manté oposat a /dZ/ i que les paraules setze i setge no es pronuncien igual.
• Al Vinalopó Mitjà, oest de l'Alcoià (Castalla) i en algunes localitats de l'Alacantí (Mutxamel, el Campello...) el diftong /�w/ obri i desarredonix [�] esdevenint [A] i freqüentment [a]. Així, bou, ou i pou sonen bau, au i pau. Est fenomen d'obertura de /�w/ sembla relativament modern ja que en moltes localitats els vells utilitzen /�w/ mentre que els jóvens s'inclinen per la variant ultra oberta [aw] (Colomina, 1985, pp. 80-93, 272-273). Fora de l'alacantí el fenomen també es registra a l'Alcoià, a Torís (l'Horta), a la Mata, Tolodella i el Portell (els Ports), Recasens, 1991, pp. 131-132).

• En morfologia l'alacantí usa l'article els (articulat [es]) tant per al masculí com per al femení, així tenim es vaques i es bous en lloc de les vaques i els bous. Com el valencià septentrional i el castellonenc, l'alacantí es mostra conservador respecte a l'ús dels pronoms dèbils me, te, se, mos (<nos) i vos. Tot i açò, me presenta variació entre me i en mentre que se (com en valencià general) alterna amb la seua forma reforçada; se/es. Al nord de la línia Biar-Busot ja s'observa la substitució de mos i vos per se/es i la de te per el o es. A propòsit dels pronoms dèbils deuríem considerar discutible l'afirmació que l'ús se en comptes de mos i vos és produït per la descomposició de les formes reforçades ens i us (com suggerixen Jordi Colomina i Josep Giner) car estes formes reforçades són inèdites en valencià actual i als pobles on opera la substitució de mos i vos per se (Betxí, Vall d'Uixó, Plana Baixa) no hi ha cap estadi previ de ens-us>se sinó que mos i vos passen directament a se.

El sistema dels demostratius és molt afí al castellà amb l'ús de aquí en lloc de ací i de ahí en lloc de aquí. Així mateix açò és desplaçat per astò, mot que podria haver sorgit per influència del cast. esto o per analogia amb est(e) (Colomina, 1985, p. 181).

El lèxic de l'alacantí mostra forts contrasts entre arcaismes i castellanismes molt xocants. Estes són algunes de les característiques més destacables del lèxic al sud de la línia Biar-Busot:

A la vall del Vinalopó (incloses Elx, Guardamar i Santa Pola) es conserven els adverbis abans, ans i denans segons la població i es desconeix el cast. antes general a les comarques més al nord (l'Alacantí, Marina) i a gran part del valencià general. També es conserva a la vall del Vinalopó l'adverbi dintre (sovint alternant amb dins) així com la preposició clàssica devers articulada [de'ves]. Un altre arcaisme són els infinitius venir i tenir que se senten a les viles occidentals del Vinalopó (Monòver, Petrer) i del sud (Crevillent, Guardamar).

Front als arcaismes esmentats trobem en alacantí un important nombre de barbarismes desconeguts en altres parlars valencians. És molt destacable l'adaptació a la valenciana de molt d'estos castellanismes; pendents, barat, fulà, apellit, carpinter, llímpio/llimpiar. Altres castellanismes són; mueble, mantxa, baldosa (vorera), navaja, escalera, lecció (o llició), demasiat, niebla, assul, pisar, almuerzo, llevar (portar), sacar, etc. Les localitats al sud de la línia entre Petrer i Alacant són les que presenten el major nombre d'estos barbarismes (Colomina, 1985, pp. 179-226, 319-350).