8

8.5 CASTELLÓ

La vila de Castelló de la Plana (abans Castelló de Borriana) és des del segle passat cap de les comarques del nord de l'antic Regne de València. Atorgada la capitalitat, esta vila de la Plana s'ha anat erigint com un nucli de població cada volta més important i influent sobre totes les poblacions del seu voltant i inclús de moltes altres fora de la comarca de la Plana.

Tot i que geogràficament i lingüística Castelló entra dins de l'òrbita del valencià de la Plana, és destacable l'orientació històrica d'esta ciutat cap a les viles del nord de la nostra terra. Açò s'ha degut al constant degoteig d'immigrants septentrionals que s'han establert a Castelló fugint de la despoblació i pobresa de les terres altes de l'Alcalatén, Pla de l'Arc, Maestrat i els Ports. Molt clar s'expressa Vicent Ortells (Ortells, p. 373) en est sentit:

Con bastante diferencia, las comarcas interiores castellonenses significan el principal grupo de inmigrantes (12,66%), con predominio casi absoluto de las zonas vecinas del Pla de l'Arc y las más alejadas del Alto Mijares, Alt Maestrat y Ports de Morella.

No estranyament, sentir el valencià dels jóvens de Castelló és l'espectacle lingüístic més curiós del que podem donar notícia amb una complexa barreja d'elements dialectals de les diferents localitats del nord de Castelló (caiguda de la -r final: parlà, menjà; desafricació de /dZ/: mitja>['miZa]; desinència en -o per a la primera persona del IP (present d'indicatiu): jo penso, parlo, etc.). La freqüència d'aparició d'estos trets forans és prou alta i la meua impressió és que açò és deu al fet que les famílies originàries de les comarques interiors i del nord tendixen més que els propis castellonencs a educar als seus fills en valencià farcint el castellonenc d'elements forans importats del nord.

Com veem, Castelló s'ha convertit en una autèntica porta d'entrada d'elements del valencià septentrional i molt probablement esta notable vinculació a les comarques del nord és la causant de les innovacions lingüístiques que arrelades a Castelló es traslladen posteriorment cap al sud, a la resta dels pobles de la comarca (p. ex: caiguda de la /t/ a gent o molt ; eliminació del perfet sintètic: jo aní). Podem dir que trets tradicionals castellonencs com la -e de les terceres i primeres persones (ell parle, jo parlave) o el manteniment del timbre [e] a paraules com estirar o entendre (pronunciades [a]stirar, [a]ntendre a les altres viles de la Plana) s'han mantingut degut a la pressió immigratòria de les zones rurals de l'interior i nord de Castelló. Açò podria explicar el fet que a les veïnes Almassora i Vila-real trets com els esmentats no s'observen hui dia i predominen solucions més acostades al valencià general.

Passem ara a concretar els trets principals de la fonètica, morfologia i lèxic castellonenc basant-nos en els estudis del filòlegs castellonencs Germà Colón i Lluís Gimeno Betí ambdós fills de la vila de Castelló.

FONÈTICA

El notable grau de palatalitat de la /s/ valenciana i en especial de la castellonenca ha provocat un important reajustament dels fonemes palatals a la ciutat de Castelló (v. Colón, 1997, pp. 329-338, Gimeno, 1994, Recasens, 1991, pp. 213, 283). Est reajustament del que parlem ha provocat la pèrdua de la distinció entre el fonema prepalatal fricatiu /S/ i l'alveolar /s/. La manca de distinció entre estos dos fonemes ha fet que paraules com caixa, peix o seguix siguen pronunciades caissa, peis i seguís i que Lluís i lluïx hagen passat a pronunciar-se igual, [´u'is].

El timbre palatal de la [s] castellonenca, especialment palatalitzat, n'és el responsable de la pèrdua de la distinció /S/-/s/ car la diferència acústica entre ambdós fonemes és poc perceptible, especialment darrere dels sons vocàlics palatals [i, j] que gairebé sempre precedixen a [S].

Un altre efecte provocat pel timbre palatal de /s/ és la palatalització dels fonemes africats alveolars /ts/ i /dz/ que generalment es confonen amb els fonemes africats palatals /tS/ i /dZ/ respectivament. Estes fusions fonemàtiques han fet que parells de paraules com gots i goig, lleig i llets, llits i llig, setze i setge es pronuncien igual. Est fenomen de reducció dels fonemes africats pareix molt típic de la ciutat de Castelló puix que mossén Alcover el va observar a principis de segle (Gimeno, 1994, p. 36). Com afirme en altres apartats, sembla que les viles de la Plana vagen assimilant poc a poc la fusió dels fonemes africats si bé a la majoria d'estes poblacions hom observa que els més grans encara retenen l'oposició /ts/-/tS/ i més generalment /dz/-/dZ/. De fet, esta darrera oposició, /dz/-/ dZ/, sembla encara ferma a moltes poblacions on predomina la fusió de /ts/ i /tS/ (Alqueries, Saborit, 1998). Açò ve a indicar que el procés de fusió de les africades degué afectar primer a /ts/-/tS/ que a /dz/-/dZ/ (cf. Calvo, 1997).

Un altre canvi modern que ha afectat al parlar de Castelló és la confusió de /b/ i /v/. Distinció que es troba només entre els més vells (i no en tots). A est respecte Castelló (com Onda i Betxí) avança més ràpid que les altres viles de la Plana on la distinció encara predomina entre vells i adults si bé els jóvens mostren generalment la confusió com ocorre a Castelló.

Per últim, com ocorre a Vila-real, és típic de Castelló la sonorització de les plossives sordes finals precedint a mot començat per vocal; se[D] i mig (set i mig), be[Ä] aigua (bec aigua), re[B] una medicació (reb una medicació). Contrariament a Vila-real, est fenomen sembla recular entre els jóvens.

MORFOLOGIA

El tret més conegut de la morfologia castellonenca, i que més singularitza als seus parlants, és l'ús de la terminació [e] per a la III persona del IP (present d'indicatiu) en lloc de la [a] del valencià general; ell menge, parle, baixe, etc. L'origen d'esta [e] és el resultat de l'extensió de la [e] de la III persona del SP (present de subjuntiu) al IP (present d'indicatiu). Imaginem una conversa: vullc que ell parle bé i per analogia tranquil, ell parle bé.

Sembla que esta [e] (ell parle) fou general per tot el bloc occidental de la llengua, inclòs el valencià, en els verbs de la primera conjugació, sovint amb vacil.lacions entre [a] i [e]; ell estudia/estudie, ell cuina/cuine. Què va provocar l'establiment de [a] o [e] als diversos parlars valencians? Des del moment en que la [e] de la III persona del SP passa també al IP es produïx una total confusió entre les primeres persones del IP i del SP ((jo) pense, que (jo) pense) i les del IP i SP de les terceres persones ((ell) pense, que (ell) pense).

El gran nombre de confusions que la terminació [e] va originar als diferents dialectes de la llengua forçà la modificació d'est paradigma ambigu. Els dialectes catalans i del nord del Regne de València desferen esta ambigüitat de formes amb l'adopció de la desinència -o (jo penso) per a la I persona del IP mentre que el valencià central i meridional eliminaren l'analogia entre el SP i el IP al fixar la [a] com a única desinència de la III persona del IP (ell menja, parla). Segons sembla, els parlars de la Plana (Vila-real, Borriana, Almassora) abandonaren les formes en -e (ell menge, parle) durant el segles XVIII-XIX (vejau Casanova, 1998) per la pressió del valencià general però a Castelló no sols es mantingué la confusió originada en l'antiguitat sinó que la [e], que en principi apareixia només en la III persona del IP de la primera conjugació, s'estengué a totes les conjugacions (ell sigue, no patisque...), a tots els temps verbals (ell parlave, parlare, hage parlat...) i acabà també a la I persona (jo pensave, pensare, pensarie...).

Per què Castelló no seguí la tendència dels altres parlars de la Plana i estengué la [e] a tota [a] del valencià general? Com hem vist adés, sembla que la forta influència dels parlars interiors i septentrionals ha sigut la causa del manteniment de la confusió de la I i III persona del IP i SP ((jo) pense, (ell) pense) i la subsegüent extensió de [e] a tota [a] del valencià general (pensave, pensarie, etc.).

Altres trets destacats de la morfologia castellonenca són els següents:

La primera i tercera persona del passat simple de deure es formen amb l'afegiment de la desinència analògica -re tal i com se sent a Almassora i a Vila-real. ex: deguere pensar que no estaves ací en lloc de degué pensar...

Proliferen les formes velaritzades analògiques dels verbs vore i haver: hajgue, vejgue i vejguere, les quals també se senten en altres viles veïnes, ex: espere que hajgue vingut, si te vejguere al mercat dis-m'ho, no crec que me vejgue hui.

La forta tendència a l'ús dels diminutius fa que el sufix -et/a (menudet, xicoteta, poquet, trosset...) haja perdut la seua funció diminutiva i que dita funció siga expressada per la superposició d'un nou sufix, -inyo/a; menudinyo, xicotinya, xicorrotinyo, poquinyo, trossinyo, etc. Cal dir que a la Plana sud l'equivalent de -inyo/-a és -iu/-a; primiu, xicotiua, com en val. general.

Els verbs de les conjugacions segona i tercera en present de subjuntiu i imperatiu han abandonat del tot les desinències clàssiques -am, -au, que se senten en valencià general i a la Plana sud i són substituïdes per les analògiques -em, -eu, típiques també d'Almassora, Onda, Vila-real, i de totes les altres poblacions al nord del Millars, ex: vingueu quan tingueu temps, espere que puguem trobar puesto prompte.

LÈXIC

Destacaré a continuació alguns mots típicament castellonencs que cita Lluís Gimeno Betí (1992, pp. 145-156) com a peculiars de la vila. Fonamentalment, hem tret de la llista de L. Gimeno aquelles paraules que també es coneixen en altres viles de la Plana.

Bequelló: conducte estret de certs recipients per on ix el líquid (cànters, porrons, etc.).

Castanyolar: fer un so amb la boca o els llavis a manera de castanyoles.

Coromull: cormull o cim d'un arbre.

Desllenguit: esprimatxat.

Despentolat: trencat a trossets.

Fusades, a bones: prendre les coses a bones fusades. Vol dir prendre les coses amb serenitat.

Llosmo: pedra grossa, redona i llisa.

Mullatori: menjar a base d'aliment líquid per a sucar.

Racar: parlar fort i continuat fins que acaba resultant inaguantable.

Revacular: tornar arrere, recular.

Ravallar: llançar-se amb energia des d'un punt més alt a un de més baix.

Soguejar: amidar la terra valent-se d'una soga o amidar-la amb la distància que hi ha entre un peu i un altre mantenint les cames ben separades.

Sotanell: bancal petit o sort de terra.