8.3 BETXÍ
Ja véiem a la introducció que el parlar de Betxí és un dels pocs parlars castellonencs que compta amb una monografia dialectal realitzada per Antoni Meneu Gaya per al II Congrés d'Història i Filologia de la Plana (1990, pp. 103-111).
El parlar de Betxí és, sense dubte, el més estereotipat entre els habitants de la Plana. Esta popularitat es deu al fet que els betxinencs parlen amb la txe, o siga que ensordixen el fonema /d
Z/ com també passa a Onda i en valencià apitxat. L'apitxament de /dZ/ va ser observat per Sanchis Guarner (1950) qui també assenyalà la confusió de /b/ i /v/ com a pròpia d'esta vila. Passem ara a sintetitzar allò que Antoni Meneu ens conta sobre est parlar.
FONÈTICA
L'ensordiment de /d
Z/>[ tS] és el tret més singular de Betxí. Meneu el troba en parlants de totes les edats, per tant l'apitxament de /dZ/ deu remuntar-se, com a mínim, al segle passat. Pel que fa a les altres sibilants sonores, /dz/ (dotze) i /z/ (casa), estan subjectes a una variació generacional molt interessant: /dz/ és viva entre els més vells, les generacions adultes la palatalitzen tot i reforçant l'element oclusiu (dotze > doddge, com en alguns parlars alacantins, Colomina, 1985, pp. 140-141), açò pot ser transcrit [ddZ] o simplement [d+Z], amb un allargament o geminació de l'element oclusiu, [d]. Finalment els jóvens ensordixen esta [dZ]>[tS] (dotze > dotxe) produint una notable reducció dels sons palatals que s'observa entre altres jóvens de la Plana (Borriana, Castelló, Nules, Onda, etc.).El fet que el parlar dels vells no apitxe /dz/ ni /z/ posa de manifest l'origen autòcton de l'apitxament de /d
Z/ car si el castellà fóra el responsable de l'ensordiment de /dZ/, per què el castellà no ensordix les altres sibilants sonores /dz/ i /z/? Com veem, esta argumentació podria explicar l'origen no castellà de l'apitxament històric de comarques centrals com a un procés d'ensordiment successiu de les sibilants sonores.Pel que fa a les altres consonants, els vells encara retenen la /v/ labiodental en alguna paraula (blava, vi...) cosa que fa pensar que la distinció /b/-/v/ estaria molt viva en parlants vells de principis de segle en contra del que observà Manuel Sanchis Guarner (1950) qui va donar per consumat el betacisme en esta localitat a l'any 1938.
També sembla estesa a Betxí la pèrdua de la prepalatal fricativa sorda [
S] (caixa, peix). Segons Meneu els vells encara la conserven irregularment mentre que les generacions més jóvens han igualat est so amb [s]; faixa, ['fajsa], baix, ['bajs]. He observat així mateix, que en posició inicial el so [S] esdevé africat palatal sord; Xàtiva, ['tSatiBa], Xàbia, ['tSaBia].Com en altres viles veïnes, el ieisme apareix en alguns jóvens (llet > iet) així mateix com també sorgix l'apitxament de /z/(casa>cassa). Tot açò no és sinó una mostra de la forta castellanització del valencià dels jóvens. Malauradament, la forta castellanització de la fonètica betxinenca no és ni molt menys exclusiva dels jóvens d'esta localitat.
MORFOLOGIA
Meneu destaca la castellanització d'alguns aspectes de la morfosintaxi d'esta vila. Esta castellanització pot observar-se en l'aparició de lis en lloc de els com a objecte indirecte plural; lis vullc trobar, lis diré que has vingut. Lis prové de l'analogia amb l'objecte indirecte singular li i Meneu el troba molt estés entre els jóvens de Betxí. La irrupció de lis no és exclusiva dels jóvens de Betxí i l'he observada -almanco- entre jóvens de Borriana, Peníscola i també a Mallorca. Es tracta, evidentment, d'un fenomen molt modern que tendix a acostar la morfologia valenciana a la castellana. Lis és molt probablement afavorit pel paral.lelisme amb el cast. les car, com afirma Meneu, lis es troba principalment entre parlants jóvens junt a molts altres barbarismes d'origen castellà.
També observa Meneu com alguns jóvens de Betxí (preferiblement els més castellanitzats) mostren la pèrdua del pronom en; demà venen molts, no me recorde en lloc de demà en venen molts, no me'n recorde.
Un altre tret important de la morfologia de Betxí és la progressiva pèrdua de nos i vos reflexius que passen a ser absorbits pel pronom dèbil de la tercera persona, se. El canvi, segons Meneu, actua especialment en posició enclítica; calleu-se, sentem-se en lloc de calleu-vos i sentem-nos. Ja havem vist com la moderna substitució de nos-vos per se a Betxí posa en dubte la creença que l'origen d'esta reducció dels pronoms dèbils prové de la prèvia descomposició de les formes reforçades ens-us. En primer lloc, si se provinguera de ens/us deuríem observar un estat intermedi d'ús de ens/us i la seua posterior substitució per se. Però tal estadi intermedi no s'observa a Betxí i sí la substitució vacil.lant i progressiva de nos-vos per se. En segon lloc, el canvi de nos-vos per se opera només quan nos-vos tenen una funció reflexiva (se pensem, se creeu) mentre que nos-vos en funció d'objectes conserven sempre la forma plena (mos odien, vos volen) no sols a Betxí sinó en tots els altres parlars valencians on s'observa el fenomen. Per últim la reducció de nos-vos a se ocorre també en posició enclítica darrere de consonant (o [w]); senteu-se, callem-se, casos on mai podrien aparéixer les formes ens/us sinó nos-vos. Totes estes dades mostren com el pas de nos-vos a se és simplement un fenomen de reducció dels pronoms dèbils amb funció reflexiva. Probablement esta reducció ve afavorida per la utilitat de la distinció entre el valor reflexiu de nos-vos, absorbits per se, i el d'objecte de nos/vos/se on no opera la dita reducció.