1.2.3 El castellonenc o valencià de la Plana

 

 1.2.3.1 Introducció

Com havíem vist prèviament, el valencià castellonenc o de la Plana ha estat freqüentment inclòs dins l'àrea del valencià septentrional o tortosí. Si considerem les diferències (algunes molt notables) entre tortosí i castellonenc, cal revisar la classificació dels dialectes valencians per donar cabuda al parlar de la Plana (castellonenc) com a dialecte característicament diferent del parlar tortosí de les comarques del migdia i nord de Castelló.

 

Assenyalem les característiques definitòries del parlar castellonenc:

 

  1.2.3.2 Consonantisme

·         Articulació de la /r/ final de mot (pensar, menjar) i elisió de la mateixa davant de pronom enclític, especialment en els verbs de la primera conjugació: parlà-se, calfà-la per parlar-se, calfar-se, però normalment haver-lo i voler-se no havé-lo*, volé-se*.

·         El fonema /dZ/ es manté sempre africat: fetge, [fedZe], jove ['dZove]. Les realitzacions fricatives del valencià septentrional (fetge ['fe(j)Ze], jove ['ZoBe]) són desconegudes a la Plana. Est tret fonètic és fonamental per a delimitar el valencià castellonenc del valencià septentrional o tortosí.

·         Caiguda total de /d/ al sufix -ada, i fluctuació en el sufix -ador: vegada>vegà, mocador>mocaor i (especialment entre els vells) mocador.

·         Com en català estricte, al nord de la Vall d'Uixó i Moncofa hi ha elisió de /t/ en els grups finals -lt i -nt: mol, molt, pensan, pensant. En molts parlants, però, /-t/ s’articula en mots com mòlt, alt, salt, tint i quint (l’articulació de /-t/ en estos mots desfà homonímies amb molt, al, sal, tin i quin). També els mots vint i cent poden tindre /-t/ quan seguix vocal, vint arbres, cent hòmens. Així mateix, com en català general, els mots cultes acabats en -lt/-ld solen conservar la /t/: esmalt, herald, insult, resolt, etc.

·         /p/ sol ometre's al grup /-mp/ (camp, ['kam]) però /k/ es manté fermament darrere de nasal com fa el valencià general: cinc, fang, ['siNk], ['faNk], sovint amb sonorització si seguix vocal: les cinc i mitja : [les 'siNg i 'midZa].

1.2.3.3 Vocalisme

·        Tancament del diftong /�w/>[ow] per l'efecte tancador de [w]: nou, ['now], cou ['kow]. Est tret fonètic és, probablement, el que més singularitza el parlar de la Plana enfront dels altres parlars valencians.

·         Absència de la vocal neutra de suport que gran part del valencià afig darrere de les oclusives /p, t, k/ en posició final de paraula. Així tenim nit, fred, cinc articulades sense reforç vocàlic ['nit], ['fret] i ['siNk], en lloc de les formes centrals i meridionals ['nit«], ['fret«] i ['siNk«]. 

·         La /e/ final de les paraules llebre i febre s'articula [a]: llebr[a], febr[a]. Açò podria ocórrer per influència de l'article femení (la llebre i la febre).

 1.2.3.4 Morfosintaxi

·        Com en val. general, el castellonenc té la desinència -e per a la primera persona singular del present d'indicatiu; jo pense, parle en lloc de la -o (penso, parlo) del nord de Castelló i el Principat.

·         Progressen les formacions analògiques del subjuntiu d'alguns verbs: faja (o fage), fages, en lloc de faça (o face), faces; vejga ['veZÄa] (o vejgue), hajga ['aZÄa] (o hajgue) en comtes de veja, haja. També són típiques les formes analògiques vejguera (per vera) i sapiera (per sabera).

·         S'estén per localitats importants (Castelló, Borriana, Moncofa, Vila-real, etc.) la formació analògica de les persones primera i tercera del perfet simple de deure (degué) amb la desinència -re: Manel deguere anar a vore't quan eres a l'hort en comtes de Manel degué anar vore't.

·         Encara és viu, especialment entre els vells, l'ús del verb ser per a indicar l'estada en un lloc: Ximo és a collir, Maria és a missa, ta mare és a la cuina, ne som molts a casa, etc. .

·         El castellonenc, com la majoria de parlars occidentals de la llengua i el balear, manté la forma plena dels pronoms dèbils davant el verb: me trobe, te sobra, se mescla, mos (>nos) volem, vos la donen, ne tenen. Dit açò, me, se i ne (esporàdicament te) poden mostrar, vacil·lantment, formes reduïdes darrere de monosíl·lab acabat per vocal: no'm trobe bé, no's veu gens, no'n vullc. Pel que fa als pronoms nos, vos i se en funció reflexiva, la majoria de les viles conserven el seu ús sense confusions però a les viles de Xilxes, la Llosa, Almenara Onda i Ribesalbes hom substituïx (progressivament) nos i vos per se com ho fa gran part del valencià: se n'anem, renteu-se (per mo(s) n'anem, renteu-vos). Esta confusió sembla moderna i hui comença a estendre's per la Vall d'Uixó i Betxí.

·         És característic del castellonenc la limitació d'ús dels adjectius possessius dèbils (ma, mon, sa, son, ton, ta) als mots mare, pare, auela, auelo, tio, vida i casa. Pel que respecta als mots germà/-na, cosí/-na hi ha absoluta preferència per la perífrasi article+possessiu fort: la meua germana, la meua cosina enfront dels parlars veïns valencià central i tortosí que diuen ma germana, ma cosina. Tampoc és possible en castellonenc l'ús dels possessius dèbils plurals (mos, ses, etc. ) mos pares*, ses cosines* relegats hui al valencià central.

Cal remarcar dues àrees dialectals dins el castellonenc que coincidixen (tret d'Almassora) amb el riu Millars. Havem anomenat a estes dues zones castellonenc nord i castellonenc sud. Heus ací algunes característiques que justifiquen esta divisió: 

 

1.2.3.5 Castellonenc nord

El castellonenc nord és el dialecte que té Castelló com a centre d'expansió dels seus trets lingüístics. En línies generals, est parlar es caracteritza pel seu caràcter innovador, molt en la línia d'algunes solucions dels parlars castellonencs septentrionals. Els límits d'est subdialecte no es troben del tot definits: pel nord el castellonenc nord pot considerar-se idèntic al parlar de les viles del Pla de l'Arc i part de l'Alcalatén si exceptuem -òbviament - la caiguda de la -r final que s'observa a eixes comarques. Pel sud, el límit d'influència d'est parlar són les viles d'Onda i Almassora que mostren -parcialment- alguns trets comuns amb est subdialecte. Amb matisacions el castellonenc nord abraça les viles de Castelló, Benicàssim, Borriol i Orpesa. Vejam ara les característiques d'est subdialecte:

 

·        Betacisme quasi generalitzat (a excepció de Borriol): vaca, ['baka], havia [aBie].

·        Fusió total dels fonemes africats /ts/ i /tS/ (tots > totx) i de /dz/ i /dZ/ (setze > setge). Cal dir que la palatalització es produïx sovint amb un estadi previ de geminació: setze > seddge, tots > tottx.

·        Pèrdua del contrast /S/-/s/: eixe ['i§e], Xàbia ['tSaBia] o [ej'§aBia]. El resultat de la fusió d'estos sons és una /s/ amb un timbre palatalitzat [§].

·        La /t/ dels gerundis (fent, dient) continua omesa davant del pronom ho: fen-ho, dien-ho.

·         Les consonants finals /-p, -t, -k/ se sonoritzen per fonètica sintàctica quan precedixen una altra vocal: sab a poc (sap a poc), creg en tu (crec en tu), ha arribad ara (he arribat ara). Est fenomen també se sent en parts del valencià meridional i alacantí.

·         Sol mantindre's el timbre [e] en els grups inicials àtons  /es, en, em, etc./, ex: [e]scolta no [a]scolta (Germà Colón em comenta que l'articulació [a] sona de poble entre els castellonencs).

·         La primera i tercera persones del singular mostren la terminació [e] estesa a tota [a] del valencià general: jo/ell parlave, pensarie, pensare.

·         Desinències analògiques -em i -eu en les persones primera i segona del plural del present de subjuntiu i  de l'imperatiu en les conjugacions segona i tercera: vingueu, puguem per vingam, pugam.

·         L'abús dels sufixos -et/-eta (xicotet, fineta) provoca la pèrdua del seu valor diminutiu i la superposició d'un nou sufix diminutiu -inyo/-inya que dóna xicotinyo, fininya, trossinyo, miquinya, etc. . Com veurem seguidament, el castellonenc sud no usa -inyo/-inya sinó -iu/-iua com el valencià general.

 

1.2.3.6 Castellonenc sud

 

El castellonenc sud es pot definir com el subdialecte de la Plana menys influït per la ciutat de Castelló i per tant resulta molt pròxim al caràcter conservador del valencià general no apitxat. El castellonenc sud, però, tendix a mostrar moltes de les innovacions modernes de la zona nord (betacisme, pèrdua de /S/, palatalització de /ts/ i /dz/) si bé el procés d'assimilació d'eixes innovacions es troba en fase primerenca a la majoria de les viles. El castellonenc sud abraça les localitats d'Almassora, les Alqueries, Artana, Betxí, Borriana, Eslida, Fondeguilla, Moncofa, Nules, Vall d'Uixó, Vila-real i Vilavella. Onda i les viles veïnes d'Artesa, Suera, Tales i Veo, tot i ser incloses dins est subdialecte, mostren moltes característiques pròpies que podrien constituir un altre parlar dins la Plana. Vejam ara les característiques principals del castellonenc sud:

·         L'articulació labiodental de /v/ és prou general entre parlants vells i adults (el betacisme, però, predomina a Xilxes i a les viles apitxades de Betxí, Onda, la Llosa i Almenara).

·         Major resistència a la fusió de les africades palatals, especialment en el cas de /dz/ i /dZ/. El fonema /dz/sol conviure amb una realització amb [R] epentètica: [dzR] dotze i tretze s'articulen ['dodzRe], ['tredzRe]. L'epèntesi de [R] al fonema /dz/ és especialment notable a Eslida, Fondeguilla, Nules, Vilavella i Vila-real tot i que també se sent (en menor mesura) entre parlants d'altres localitats: les Alqueries, Artana, la Vall etc. . Al castellonenc nord, la realització [dzR] també se sent a Borriol i a la Pobla Tornesa i es retroba també al Maestrat, (Peníscola (Gimeno, 1994, p. 58).

·         Els parlants majors i adults solen conservar el fonema prepalatal /S/ oposat a /s/ a excepció de les viles de Betxí i la Vilavella on el pas /jS/>[js] sembla més estés en totes les generacions. Contràriament a la despalatalització, molts parlants palatalitzen /s/>[S] en certs contexts propicis; vixc, Vixent, xixanta, dixabte per visc, Vicent, dissabte, seixanta, ( exemples sentits a les Alqueries i la Vall (Saborit, 1998)).

·         Exceptuant Vila-real, Betxí i Onda, la /t/ dels gerundis (pensant, parlant) reapareix per enllaç quan seguix ho: pensant-ho, parlant-ho. A Almassora esta /t/ s'articula sonora: pensand-ho, diend-ho.

·         Com en valencià general i cat. nord-occidental, [a] s'imposa a [e] en els grups inicials àtons /es, en, em, etc/: [a]ntedre i [a]scolta en lloc de [e]ntendre i [e]scolta.

·         Desinència -a (i no -e) en les terceres persones del singular: ell pensa/pensava. Est tret morfològic és el més important per delimitar el castellonenc nord del castellonenc sud.

·         Tret d’Almassora, Onda i Vila-real, hom manté les desinències clàssiques -am i -au de les persones primera i segona del plural del present de subjuntiu i de l'imperatiu en les conjugacions segona i tercera (especialment quan l'arrel del verb acaba en la consonant palatal africada sonora, /dZ/, o en les velars /k,g/): sapiam, vejau, vingam.

·         Com el valencià general, els sufixos en -et/-eta (xicotet, fineta) perden part del seu valor diminutiu superposant-se el sufix -iu/-iua ([íu, íwa]) que també se sent en balear i que segons Moll (1993) és de procedència occitana: homeniu, xicotiu, finiua.

·         Com en valencià general, hi ha vacil·lació entre les formes plenes i les redüides dels pronoms de tercera persona -lo, -los en posició enclítica: dóna-me-lo / dóna-me'l, agarra-los bé / agarra'ls bé. Lògicament, les formes plenes predominen en situacions d'èmfasi on freqüentment esdevenen tòniques: mira-ló!, eixos dine(r)s gasta-te-lós!

 

1.2.3.7 El valencià d'Onda i la seua rodalia

 

Com déiem adés, Onda i les viles de la part alta del riu Sec o Veo tenen algunes característiques pròpies que les singularitzen de la resta de la Plana. Ací tenim algunes d'eixes peculiaritats:

·        La confusió /b/ i /v/ està molt arrelada: [bí], [balénsia], vi, València.

·        Apitxament de /dZ/ però no de /dz/ i /z/: [tSén] (gent) però [dódze] i [káza], (dotze, casa).

·        La desinència -e (en lloc de –a)apareix, normalment, en el present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació: ell pense, cuine, cante.

·        A Tales i Suera el tractament de les marques [e] i [a] mostra un sistema molt peculiar; a Tales totes les desinències de l'imperfet d'indicatiu tenen -a: jo/ell anava, tu anavas, nos. anàvam, vos. anàvau, ells anàvan; a Suera al present de subjuntiu té [a] en totes les desinències: vullgas, vullgam, vullgau, vúllgan.

 

1.2.3.8 Variació interna del castellonenc

 

 El castellonenc aplega pel sud fins a Xilxes. La vila d'Almenara i, més recentment, la Llosa tot i ser part de la comarca de la Plana parlen apitxat. Al nord de Almenara i la Llosa també se sent l'apitxament de /dZ/ a Onda i a la seua rodalia (Tales, Suera, Veo), Betxí i Aín.

Pel que respecta a les altres consonants, ja hem assenyalat que la zona sud del castellonenc sol mantindre l'oposició /b/-/v/ almenys entre vells i adults. De tota manera, el procés de pèrdua de la labiodental /v/ és cada volta més freqüent a esta zona. La situació de /v/ per poblacions és la següent:

• No hi ha /v/ a les viles de Betxí, la Llosa, Almenara, Aín i Onda.
• Sols distingixen el més vells a Xilxes i molt esporàdicament a Betxí.
• Distingixen vells i adults -amb betacisme progressiu entre els jóvens- a Almassora, les Alqueries, Borriana, Borriol i Nules.
• La distinció predomina en totes les edats a Moncofa, la Vall de Uixó i la Vilavella.

Ja ha estat dit que el parlar castellonenc té -r als infinitius (pujaR, parlaR) però que l'emmudix davant dels pronoms enclítics; pujà-te, parlà-se). Cal dir que l'emmudiment de -r en est context no és general a tota la Plana car a Nules i les Alqueries s'observa la lluita entre les formes amb i sense -r: duR-te / du-te o parlaR-se / parlà-se. En ambdós casos, (sobre tot a les Alqueries) els parlants adults i els jóvens s'inclinen per les formes sense -r. Cal remarcar que en alguns verbs dites vacil·lacions semblen més evidents. Est és el cas dels verbs de la segona conjugació acabats en [-ér] els quals solen mantindre –r majoritàriament: haveR-te, voleR-se (fer, però, sempre elidix -r: fe(r)-se). Estos testimonis que havem enregistrat confirmen la modernitat de la caiguda de -r a la Plana i invaliden una hipotètica reintroducció moderna de la consonant en valencià com afirmen alguns autors (cf. Colomina, 1985).

Quant a la igualació del fonema /S/ amb /s/ al castellonenc sud, sembla que dit fenomen siga normal a Betxí  (Meneu, 1990, p. 106) i a la Vilavella (Agost, 1994, p. 327) però a les altres viles el manteniment de /S/ sembla encara majoritari (Saborit, 1998). No seria estrany (hauríem de confirmar-ho) que en algunes localitats el procés de despalatalització de /S/>[s] estiga més avançat que en unes altres. Fóra el cas d'Almassora, Borriana i Vila-real on la distinció /S/-/s/ podria ser molt tènue (o inexistent) en molts parlants adults i en la majoria dels jóvens. Cal dir que hi ha parlants que oposen /S/-/s/ en posició medial (caixa) i inicial (Xúquer) però no en posició final: calaix > calais, peix > peis (exemples sentits a Borriana i Almassora).

Per últim cal destacar la presència de l'harmonia vocàlica amb /�/ (['d�n�, 'p�rt�], dona, porta) a les viles d'Almassora, les Alqueries i Borriana. Vaig destacar a El valencià de les Alqueries (Saborit, 1998) que la presència de l'harmonia vocàlica en estes viles planteja una discussió molt interessant respecte al seu emplaçament tan allunyant dels parlars valencians on est fenomen també és present (la Ribera i les altres comarques més al sud).

 Com havem vist, les diferents solucions dels parlars castellonencs en el tractament de la morfologia verbal són una peça clau per a l'anàlisi de la variació interna d'est dialecte. Amb la finalitat de mostrar esta variació en el verb vejau el següent mapa on es dibuixen les principals isoglosses relacionades amb les distintes solucions morfològiques:

 

 Isoglossa 1: al nord (zona verda) tota -a final passa a -e.

 Isoglossa 2: al sud (zona groga) s'articulen les aa finals com en valencià general i també hi ha [a] a les desinències -am i -au (tingam, vejau) del present de subjuntiu i de l'imperatiu. Cal recordar que a Suera i Tales -zona grisa- es dóna un sistema híbrid (Suera: vullgas, vullgam, vullgau, vúllgan; Tales: anava/anavas/anàvam/anàvau/anàvan).

 Isoglossa 3: la -e apareix en lloc de -a sols en la III persona dels verbs de la I conjugació (zones rosa i grisa).

Destacarem per últim que el castellonenc ha substituït completament les formes del passat sintètic (ell digué) per les perifràstiques amb vaig, vares/vas, vàrem/vam, vàreu/vau, varen/van. Trobem, però, que a les viles properes al Camp de Morvedre (Xilxes, la Llosa i Almenara) hom manté el paradigma sintètic si bé sols és plenament vigent en les persones del plural (anàrem, anàreu, anaren). Més al nord de Xilxes he trobat algun ús esporàdic del passat sintètic entre els vells de les Alqueries: vinguérem a vore a ta mare i no estava a casa. Molt probablement, l'observació detallada de la parla dels vells d'altres pobles de la Plana Baixa ens mostraria més casos de manteniment del passat sintètic. El cas de les Alqueries, però, és suficient per a afirmar que la pèrdua del passat sintètic a la nostra comarca no es remunta més enllà de principis del segle XX.

 

1.2.3.9 Lèxic

 Destaquem els següents mots i expressions com a les més típicament castellonenques *.

Abellir: apetir. Est mot també se sent en val. apitxat i eivissenc.

Ave(s)ar [ave'ar]: el parlar de la Plana manté est vell mot hui obsolet en valencià general: no estic aveat a treballar tant.

A muntó: molt.

Bossar: vomitar.

Bugada [bu'Äa]: dir és una bugada vol dir és molta faena.

Basca: sensació de calor intensa i humida, és mot valencià general i balear: quina basca fa!

Calpissot/calbot: carxot (també freqüent a la Plana).

Desllenguit: aprimatxat.

 Eu! [Eùu]: exclamació que indica gran sorpresa, equivalent a altres fórmules col·loquials com botons! , collons! o a la forma meridional guai!. Cal apuntar que eu! s'articula amb una [Eù] molt oberta i llarga, i sovint ve acompanyat d'un forta ressonància faríngia molt particular. Segons E. Reig (comunicació personal), l'eu! de la Plana és una variant de l'eu! que se sent en valencià central i meridional amb una [e] tancada en estos parlars. L'origen d'eu! segons Reig podria ser un derivat de Déu! amb /d-/ omesa per eufemisme.

 Fetillero: sibarita, llaminer. També se sent en val. septentrional i tortosí.

 Glapir: parlar, motar.

 Hale!: expressió utilitzada per a acomiadar-se: Hale! Ja mos vorem.

 Malesa [ma'leza]: el castellonenc oposa els mots malesa (cosa mal feta) i malea (vegetació). Observem també que al nord de Nules hi ha una tendència marcada a usar la solució pancatalana [-eza] del sufix -ITIA: riquesa, pobresa, bellesa, etc. que en valencià general reben el tractament [-ea]: riquea, pobrea, bellea. Totes dues pronúncies [-eza] o [-ea] són antigues i literàries si bé la segona, [-ea], és la més característica del valencià general i la primera és la tortosina i catalana en general. La Plana és zona de transició entre [-eza] i [-ea] que predomina en mots com avear, delicadea, finea, perea i vellea (si bé a Castelló diuen vellesa) i altres.

 Marmolar: murmurar.

 Merita: una merita és una dona menuda i prima, a vegades s'estén a una dona apocada i solitària. Un altre pardal que s'aplica a dones és mussol, ex: mussol d'església, (dona tímida, de poques paraules, més bé aspra).

 Passera: es diu d'una malaltia que afecta molta gent durant un temps determinat (en val. meridional es diu passatge): est hivern hi ha passera de grip.

 Pona (Plana sud) o ponada, [po'na] (Plana nord): mot vulgar aplicat a un excrement de vaca i, per extensió, al d'altres animals.

 Pollut: un pollut és algú desgraciat, sense vàlua.

 Remugar: parlar entre dents en senyal d'enuig o contrarietat.

 Topetar: trobar.

 Xa!: exclamació equivalent a xe! (pr. [tSE, tSe]) amb la què sol alternar segons pobles i parlants.

 Xaparrut: persona quasi tan ampla com alta, que manca d'esveltesa.

·         Si voleu aprofundir en l'estudi de lèxic castellonenc vejau Gimeno 1992 i 1997, també Gonzàlez 1988 i 2000.