Tema 1.- Guerra social i revolució a Europa (1914-1939)
Finals de 1917 principis de 1918, quan encara no s’havia produit la derrota de cap dels dos bàndols es firma la pau. Es fa aixó perquè a finals de 1917, i al 1918 els païsso en Güera ja s’havien desenganyat de que era la Guerra, perquè a l’inici, Agost de 1914, pensaven que seria una Güera curta, ràppida. I es va convertir en uns de les Guerres més lentes i destructives fins el moment.
És una Guerra estática i de trinxeres, Aquella Guerra es converteix enbatalles larguíssimes com la de Somme, cauen 700.000 morts, noure’s molt poc.
Diverses unitats de l’exèrcit francés deserten i només va ser aturat amb la pena de mort/afussellament dels desertors.
Els alemanys també tenien problemes tot i que a finals del 1917 pensaven que aquela Guerr la vencerien, perquè a Octubre de 1917 exclata la Revolució bolchevic a Russia, i significa un canvi de política a Russia amb un líder, Lenin, i va dir que es retiraria de la Guerra, i és el que van fer. Van entrar en conversació amb Alemanya per firmar la pau. Es firma el tractat de Brest-litousk.
Els alemanys pensaven que els que lluitaven contra els Russos lluitarien contra França-Gran Bretanya i acabarien la Guerra. Però es trobarien amb els mateixos problemes de França, Gran Bretanya i Itàlia.
A l’estiu de 1918, aliats d’Alemanya, com Bulgaria o Turquia, totalment exausts, es veuen obligats a retirar-se. Però el més important era el de l’Imperi Austro-Hungarés, i també és la liquidació d’aquest Imperi.
I així Alemanya es troba sola lluitant contra França i Gran Bretanya i també és quan arriben en massa a lluitar exercits nord-americans.
Llavors és quan es descobreix que aquest procés d’esgotament d’aliats, ja no existia cap concens a l’interior dels païssos. Quatre anys abans, al 1914 quan va començar la Guerra, ja no s’accepta, Hi ha una pèrdua de concens.
A l’estiu de 1914, l’entusiasme per aquella Guerra va fer qua caigués la Segona Internacional, però tots els partits socialistes no declaren la vaga general, sinó que va poder més el sentiment nacional, i no el pacifista. Per aixó cada partit s’apunta al costa del govern del seu pais.
A l’alçada de 1917-1918 ja no hi ha aquell sentiment tant fort, hi ha molta desmoralització, ho podem veure a l’Octubre de 1917, els exèrcits italians lluiten contra l’Imperi Austro-Húngar, i es produeix el Desastre de Caporetto on 400.000 soldats italians deixen les armes, i se’n van cap a casa.
Altres factors que ajuden a entendre per què s’entaulen negociacions de pau, també la demoralització civil, perquè aquesta Guerra és un canvi de la manera de fer les guerres. S’ataquen poblcions civils.
Un tercer factor, un dels més importants és la por als revolucionaris soviètics, al 1917 s’instala un govern bolchevic a Russia, i espanta als govern d’Europa, peru`qe tenen por a que dintre del pais estalli una revolució i no es pugui frenar per la lluita contra altres païssos. Per això es demana la pau ràpidament.
Ho veiem pe rexepmple en que els francesos i brtànics van ser capaços al final de la Guerra van enviar soldats a Russia per intentar fer caure el règim bolchevic a Russia,
O també a Octubre-Novembre 1918 a l’interior d’Alemanya esclata la Revolució Espartaquista, d’esquerres, on en les principals ciutats d’Alemanys, Munich o Berlin, posen en marxa els soviets, i els governants llavors accepta iniciar negociacions de pau, i ho fa perquè fins llavors no es veia amenaçat dintre d’Alemanya. I la Revolució va ser aplastada, i els líders com Rosa Luxemburg matats.
També que a començament de 1919 es produeixen tres fets:
Tot això insinuava que els governs estaven contra les cordes pels descontentament que tenien els ciutadans. Per això deixen el conflicte, per mantenir la seva situació.
El Tractat de pau que es firma, és el Tractat de Versalles i hi ha moltes clausules, molts artícles que diuen les armes que pot tenir Alemanya perquè pugui derrocar la Revolució Espartaquista.
Els britànics i nord-americans van frenar els peus als francesos, perquè no els volien castigar del tot perquè Alemanya tapes els moviments revolucionaris de l’est.
Així imposen uns règims polítics dels païssos occidentals, que paren els peus a un contagi revolucionari soviètic, per exemple Polonia.És una política imposada pels païssos vencedors de la Primera Guerra Mundial.
Després de la Guerra, Europa queda efectada de les seves comunicacions i la seva població, sobretot jove, entre 8’5 milions i 9 milions de morts en els camps de batalla, i també s’hn de contar entre la població civil.
També Europa viu una profunda crisi, econòmica, de subproducció. I EUA vol cobrar els crèdits del spaïssos europeus, i no ho poden pagar.
També s’acaba l’època de la Belle Epoque (1900-1914) que és l’època d’Europa hegemònica, potència mundial, i ara destruida i arruinada, i mab l’amenaça de la revolució soviètica, passa a ser l’Europa de la decadència.
La primavera dels pobles, amb el fi de la Guerra es dóna molta independència, es creen Finlàndia, Estonia, Letonia, Lituania; de Russia, Polonia; la desmembració de l’Imperi Austro-Húngar, República d’Austria, República Hungaressa, República Checoslovaca, i la Federació Yugoslava.
Però aquest dret a l’autodeterminació també afecta a les coònies, per exemple de l’imperi britànic, sud-àfrica, India. Sorgia en bona mesura dels 14 punts dissenyats pel president nord amaricà de Willson. Això es fa perquè era un atac directe a l’Imperi Austro-Hungarés, que era un dels seus majors competidors.
Conseqüencies socials
Per primer cop és un patiment cap a la població civil, que passa gana, desatenció mèdica…
El poeta Quasimodo i l’economista Keynnes mostren perfectament el canvi social s’aquella Guerra. Diu que fins la Primera Guerra Mundial el règim capitalista s’havia bassat en un doble engay.
D’una banda les classes treballadores acceptaven una situació que només podien reclamar una part petita, i les classes capitalistes la major part, i podien gastar-les com volguessin, però el que feien era estalviar. Les classes treballadores acabada la Guerra volen canviar, i els apitalistes ara preferiran viure millor perque han vist el dolent, aprofitar la vida de la manera més feliç.
I s’entra en els Feliços anys 20 (Bojos anys 20) és una prosperitat económica enganyosa. Hi ha la crisi del sistema capitalista del 1929.
Russia reunia unes característiques adequades perquè hi hagués un escalt revolucionari. Russia era una immensa extenció de territori, més de 23 milions de Km2, amb una població nombrosa, 150 milions de persona que són pocs pels Km2 existents, i molt poc desenvolupat económicament i endarrerit en la política. Era una autocracia, el zar de Russia, un poder absolut, en 4 pilars, Aristocràcis (Noblesa) terratinenet, l’Esglèsia oficial ortodoxa, l’Exercit Rus, i Osrna, policia política del govern.
A parti de 1880 parteix un cert procés de modernització, comença una tímida industrialització que es basarà en uns paràmetres diferents dels que s’havien fet abans a Anglaterra, que era amb iniciativa privada.
La indústria que es monta a Russia es per capitals que aporta el govern rus o capitalistes extranjers. Malgra tot, és relativament important. Té uns límits, continua sent un imperi profundament amb potències superiors a ells.
Els 1890’s, al 1894 es coronat l’últim tsar de Russia Nicolás II, és un digne continuador dels seus avantpassats, monarca absolut. Dos anys més tard la situació era crítica, revoltes i insurreccions.
Revoltes de tipus agraris i socials, contra els senyors.
Revoltes de tipus nacionalistes, perque havia petites nacionalitats que se sentien oprimides pel centralisme rus, Polonia, Finlandia, Ukraina, les Repúbliques Bàltiques.
Altres síntomes aumenta l’inquietud política i social contra l’immobilisme del Règim, espot detectar a través del fet que a principis del segle XX, clandestinament neixen moviments polítics, partits… Aquest moviment es pot dividir en dos grans grups.
Extrema esquerra hi havia els anarquistes, que el líder era Kropotkin. També el Prtit Obrer Social Demócrates Rus, que estava dividit internament en dos tendències els menchevics i els bolchevics. I també hi havia el Partit Social Revolucionari, també estava dividit en eserites, més d’esquerres, i una branca més modrada eren els laboristes, dintre d’aquests el principal dirigent era Kerenski.
Reformistes (més moderats) la gran força política era el Partit KD (cadet)
A principis del segle la situació era extraordinariament complicada.
Les condicions de vida de la majoría de la població, que eren els pagesos. El món rural. Només hi havia 30.000 terratinents que controlaven la majoría de la terra del pais. Hi havias més de 10 milions de pagesos que avui dia diriem petits propietaris, i el pitjor és que de totes les mases rurals, el 33% eren pagesos terra propia.
A l’Imperi Rus era l’imperi endarrerit també en l’agricultura des d’un punt de vista tècnic no hi havia màquines, per això els rendiments eren ridículs. Va tenir gravetat quan l’estiu de 1914 entra la Segona Guerra Mundial. Té importància en el món soldats i s’havia de movilitzar gairebé tota a població, i es produeix una devallada de producció, i apareix la gana, i porta a un altre desastre, ningú pot fer funcionar l’agricultura i la noblesa terratinent va continuar exigint els mateixos tributs que anteriorment, i va crear un resentiment contra la classe privilegiada.
Antecendent de la Revolució de 1905, i entre 1906 i 1916 s’intenta modernitzar i democratitzar elpais des de dalt, i és quan s’arriba a 1917 a la Revolució inevitable.
La Revolució de 1905
Cal considerar-la com un avís de la Revolució de 1917. Al 1905 el que passa és que es fan evidents les conseqüències d’un mal nacionalisme aplicat per govern rus, perquè poc temps abans els governants russos, veient que tot era pitjor, veient-se amenaçat van posar en pràctica la distribució amb una aventura militar exterior, amb els japonesos, refiant-se de que vencerien, perquè la gent, el poble, estigués content. Però Russia és aplastada per Japó, i llavors el que suceeix és que les masses es donen compte de que Russia s’enfonsa, i és quan comença la Revolució, el 09.01.1905, el Diumenge Sagnant. Una manifestació avançava cap el Palau d’Ivern del Tsar. I el Tsar va ordenar tirar a matar, van morir més de 1.000 persones, i al mateix temps Tsar s’escapava. Va ser la señal perquè esclatessin revoltes per tot el pais.
Es caracterítza per insurreccions nacionalistes, i per l’ocupació de terres i finques dels terratinents per part dels pagesos. I apareixen organitzacions anomenades soviets (consells), governs alternatius de la ciutat.
Alguns partits poítics de la branca moderada, com KD, demanene al Tsar que calmi els ànims, i presenta el Manifest d’Octubre, concedint llibertat, una Constitució, i constituir la Duma (Parlament).
Però quan la febre revolucionaria es menor el Tsar posa obstacles perque el manifest es porti a terme.
A partir de 1906 al 1916 s’intenta modernitzar el règim polític. Al 1906 es celebren eleccions, i es constitueix la Duma
1ª Duma duma de l’esperança popular, però es convertí en la duma del desencant popular; perque no era gens democràtica, va intentar fer reformes agraries petites, però el Tsar no les va acceptar. Per tenir un diputat els nobles necesitaven 3.000 vots, els pagesos 30.000 vots i els obrers 90.000.
El partit majoritari era el KD, i va intentar imposar un pla de modernització, als pocs mesos, el Tsar va forçar la dissolució de la Duma. El qu es volia és que Russia tingués una Constitució, i el Parlament controlés el govern i s’implantés un sufragi universal masculí.
2ª Duma s’escull al 1907, el resultat d’aquesta va satisfer menys al Tsar, perquè aquí si s’havien presentat partits revolucionaris i van treure més de 80 diputats, i el va disoldre i va empresonar a més de 50 acusats de revolucionaris.
3ª Duma va entre 1908 i 1912, aquesta ja estava molt domesticada pel Tsar, tot i això no el va satisafer, i també l ava disoldre. Perquè també va haver una moderada reforma agraria. Va ser pel ministre Stolypin, i la millor manera d’aturar.lo era matant-lo, i ho van fer al 1911.
4ª Duma i l’última, entre 1912 i 196 que no significava res, tot eren diputats de dreta i nacionalistes del Tsar.
Amb aixó s’acaba qualsevol intent de reformar el sistema polític des de dins.
La Revolució esclatarà perquè a finals de 1916 s’entra al tercer hivern de Guerra consecutiu. I en cap pais la situació era tant desesperada com a Russia.
Les conseqüències de la Guerra afectava de manera nefasta a tota Russia, també a l’exercit, que eren masses d’homes, mal preparats als fronts de Guerra, però no tenien avions, i el salemanys si, que feien guerres modernes. I destrosaben els exercits russos.
També envien pagessos joves, que priven al camp rus de la seva principal força de treball, i per tant l’agricultura no produia, i a mesura que tot empitjorava, també aumentava el descontentament d’algunes nacions de l’Imperi Rus a Finlandia, Polonia, Estonia, Letonia, Lituanis i Ukraina.
L’escasetat d’aliment i matèries bàsiques van fer que aumentés molt els preus, va haver una gran inflació, entre 1914-1917 el cost de la vida es multiplicà per set.
El descontentament popular aumentava a mida que veien la mala política del govern per enfrontar-se a la Guerra. I així apareix a Russia, en bancarrota, la lluita de racionament d’aliment.
Al Febrer de 1917, quan esclata la Revolució el pais estava madur, i en poque setmanes és la Revolució es carrega al dirigent, i enseguida s’escampa, i l’exercit Rus es nega a dispara contra el Revolucionaris i es canvien de bàndol.
En aquell moment apareixen organitzacions que havien a la Revolució de 1905, els soviets, i entre aquests tindrà més poder el soviet de St. Petesburg, del que serà president Trosky. La primera manifestació de poder revolucionari es la formació d’un govern provisional presidit pel príncep Luvov, però al mateix temps al pais hi ha els soviets que és una administració del pais, i després hi ha un altra nivell, la movilització espontania de les masses.
Perquè els treballadors ocupen les fàbriques i els pagesos finques, i així es mostren més radicals que cap dels altres dos.
El Tsar se’n adona que ha perdut els papers i abdica sobre el seu germà el Gran Duc Miquel, que no accepta, renuncia, i amb això es dóna per acabada la dinastia de Romanov i la monarquia Russa. Van ser tancats, i al final afusellats.
El govern provisional estava format per gent del partit polític KD, els constitucionals demòcrates, de tendencies moderades, però també hi havia ministres d’altres partits, el de justicia Kerensky, líder dels revolucionaris.
Els objectius
Però la situació del pais va continuar empitjorar, al front les derrotes eren continues, i el govern va fer promeses que no compliria, com que va dir que repartiria les terres entre els pagesos, i molts soldats deserten per tornar perque volen terres.
A la primavera, Abril, 1917 les relacions entre govern provisional, i sovint, Trosky va deteriorar-se progresivament, precisament al mes d’Abril 1917 quan arriba Lenin, que vivia exiliat a Suissa, i ara pot tornar perque l’Estat major de les forces alemanes li paga el vietge, perque saber que deia que si ell arribav el primer que faria era retirar a Russia de la Guerra, trobar conversacions de pau. I Alemania això ho volia perque era un rival menys, i poden moure el front de l’Esta l’Oest.
Al arribar fa una declaració d’intencions, les Tesis d’Abril, deia d’acabar amb el govern provissional, i per tant s’havia de deixar de recolzar i donar tot el suport als soviets.
Luvov intentarà reorganitzar el seu govern, però el seu succesor, Kerensky, es trobarà que ja no pot controlar la situació dels bolchevics.
Es veu al Juliol d’aquell estiu pel cop d’estat del Coronel Kornilov, el govern no el pot parar, i per poder-los aturar s’han d’aliar amb els bolchevics, el seu pitjor enemic, i el cop d’estat fracasa.
I els autèntics triunfadors davant de l’opinió pública eren els bolchevics i va donar un gran prestigi.
A l’Octubre 1017, els bolchevics passen a l’acció, 24 a 25 d’Octubres ocupen els punt més importants i asalten el Palau d’hivern, i Kerensky fuig, i els nous amos del pais son els bolchevics de Lenin, que serà el nou cap.
El govern és el Consell de Comisaris del poble, i altres protagonistes son Trosky, ministre d’afers extranjers, i el ministre de les nacionalitats es va colocar a Stalin (Acer).
El govern bolchevic posa en marxa un paquet de mesures urgents, i és obrir nogociacions de pau per retirar a Russia de la Guerra, per reconstruir-se a si mateixa.
Una segona es decretar l’expropiació de les grans fínques agraries i es donen a Comités de Pagesos, també amb les fàbriques. I una última és que es reconeix el dret a la autodeterminació que formen Russia, es tradueix de manera pràctica al Juliol 1918, quan s’aprova la primera Constitució Russa i adopta una estructura federal.
Pero sembla clar que aquest govern bolchevic la primera etapa de govern no va tenir fàcil perquè els problemes eren greus, sobretot la pau de la Guerra. Però es un tractat on els Russos firmen com a perdedors que accepten les condicions dels vencedors, que suposa la pèrdua d’importants territoris, la indepndització de Finlandia, Polonia, Repúbliques Bàltiques i Ukraina també amb els estatuts especials. En el tractat de Brest-Litovsk.
El govern bolchevic es troba sortint de la Guera Mundial, i entra a una Guerra Civil, que durarà fins 21, que acabarà d’arruinar Russia, entre el givern bolchevic de Lenin i els de restaurar el zar, la Guerra dels Rojos i Blancs, que estarà potenciada per les potències per fer caure el govern de Lenin.
A partir de 21 quan acaba amb la victoria dels Rojos-Lenin, i llavors no envien més armes ni soldats, però fan un bloqueig internacional, un cordo sanitari, per fer caure el govern bolchevic Rus.
També l’intent per intentar reconstruit l’economia.
La primera en marxa és el Comunisme de Guerra (lectures obligatories) era la col·lectivització de tota la producció agrícola i industraial del pais controlada pel govern, i implicava moltes vegades la confiscació obligatoris. La política d’aquest comunisme de Guerra va aconseguir reunir els recursos suficients per guanyar la Guerra Civil, i Lenin canvia la política económica perquè no hvia funcionat bé.
La segona és la NEP, Nova Política Económica (lectures obligatories) era una económia que no era del tot socialitzada ni completament lliure. Es va aplicar entre 1921 i 1928, i va donar beneficis, i els diners que es van aconseguir van servir per fer la fase dels plans quinquenals que convertiran Russia en un gegant industrial en la dècada dels 30.
S’inicia un programa de reformes, és quan adquireix força el programa dels bolchevics. Es proclama la igualtat de les persones devant de la llei, educació, i s’eliminen les desigualtats entre les diferents nacions Russes. Amb aquesta política els governants creen un nou sistema esclotar, també un sistema de asistència sanitaria pública i organitzacions culturals, vol dir que eren gratuits.
Aquests aspectes van sorprendre a l?Europa Occidentals, quan es deia que era tant bo, va ser sorprendre a les classes populars després de la Segona Guerra Mundial, i és quan s’escampa el mite de Paradís Soviètic, es creu que és un govern millor, i aquest règim es presenta a Europa superior a la resta, que és més eficient, distribueix millor els beneficis. Els governs ho veuen com una amenaça sobre el seu poder, per si la gent vol canviar el poder polític, i es quan uropa entre en crisi, anys 20 i 30, les classes riques també abandonen la democracia, perque pot ser perillós, perque la majoria de la població són les classes populars, i que puguin triar ells, i abandonen la democràcia i hi ha una bipolarització, entre els que volen el govern de Russia, i els que no, que s’apropen al faixisme, passa a Itàlia, Mussolini; Alemania, Hitler; i Espanya, Franco.
En aquell procés de reformes socials també hi ha reformes polítiques, a partir de 1924 s’anomna com una Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques amb la Constitució, la URSS.
El Règim Soviètic es troba a partir de 1923-1924 un problema, un problema polític important, es busca un hereu de Lenin quan té un atac l cerbell que el mata, perque no ha dit qui vol que sigui el seu succesor, són sobretot Stalin i Troski, entre 1924-1927 hi ha la disputa, el triomfador és Stalin, que una de les causes és que Trosky el maten, a Mèxic, on havia escapat, a màns de ramon Mercader.
L’ascenciò d’Stalin és la fi d’esperances que el Règim Soviètic fos una societat més justa e igualitaria que la dictadura del proletarit, i Stalin ho converteix en un Règim Totalitari total, basat en el seu culte.
Stalin liquida a tots els líders polítics que li fan ombra, no només els del partit comunista, sinó que implanta un règim de terror, entre 1932-1938.
El Règim d’Stalin es basa en la policia política, la Checa, que al principi només vigilava als membres del partit comunista, però pocs anys més tard serà la GPU, l’antecedent del KGB; i el GPU és una organització política de vigilancia policial de tots els ciutadans russos.
Al mateix temps que Stalin imposava la dictadura, també posa una política económica que convertirà la URSS en un gegant militar i industrial, a finals de 1930 serà una super-potència mundial. A partir dels plans quinquenals, per desenvolupar les polítiques militars 1921-1921, 1933-1937 i 1938-1942.
Paral·lelament també la política agraria, i es basa en la col·lectivització del camp rus, a partir de l’hivern dels 30, Stalin imposa una política de confiscació de terres, els que si neguen, eren arrestats i matats, una de les víctimes eren els Kulaks, els acomodats, i les terres estaven socialitzades, eren totes de l’Estat, i coordinava l’agricultura del pais a través de les granges col·lectives, a través del Koljos i el Sovjos, la primera els que la treballaven podien cultivar el que volguessin, i els pagesos tenien la seva casa i al costat tenien un cort privat per la familia, d’ús privat, i podien vendre-la al mercat; la segona eren més controlades, no tenien llibertat, es deia que plantar.
Al 1939 feia 22 anys que funcionava el règim soviètic a Russia (1917-1939). La URSS era un pais diferent de la Russia dels tsar. S’havia consolidat el procés d’industrialització soviètica, i es va fer pràcticament tot ammb recursos propis, de la NEP.. Es fa movilitzant masses de trebalaldors, amb, de vegades, mala planificació. Hi ha una expansió i enfortiment de l’estat, és una potència de primer ordre. Hi ha una expansió i enfortiment de l’estat és una potencia de primer ordre. La industria del ferro i acer, va registrar un ritme de creixement de entre 12 i 15% anual entre l 1927-1939. La producció és multiplicava per quatre.
Els sacrificats van ser les classes populars. La població russa ha crescut extraordinariament, ara té més de 170 milions d’habitants, i també hi ha un procés d’urbanització de la població, creix el doble. Al 1939 el camp està col·lectivitzat propietat del govern però no és cap millora.
La URSS d’Stalin és un règim polític que no farà possible que un sistema social millor que el capitalisme, una de les pitjors dictadures, i més cruels del segle XX, es parla de la dictadura damunt del proletariat, no la dictadura del proletariat.
Tema 2.- la gran crisi de 1929 i l’ascens dels feixismes
1. Els problemes del període d’entreguerres
Context històric
El feixisme no es pot inscriure a Espanya, Itèlia o Alemania, sinó que s’excampa per tot arreu al sorgir de polítiques capitalistes, hi ha a Austria, Bèlgica, França, Rumania, Polònia, Portugal, Estonia, Letonia, Lituania, Hungria, Finlandia, Gran Bratanya gairebé a tota Europa, i també a fora, Estats Units, Mèxic, a algunes col·lònies, Sud-Àfrica, també a Àsia, com a Japó.
2. Els feixismes. El feixisme italià i el nazisme.
A principis dels anys 20, Itàlia estava rebent algunes de les conseqüencies més negatives de la Primera GM, una gran depressió económica que afecta a tots els nivells de la població. Per això el feix s’interpreta com un agreujament de classes, i s’enfronten.
Els grans industrials i bancs es troben que tenen un negoci més petit i automaticament es senten descontatnts del règim parlamentari. També les classes mitjanes están en desacord, veu com disminueix el nivell de vida, i aumenta el seu emproviment. I també una capa amplia de les classes populars.
També el cas dels militars, que molts, després de la Guerra han de tornar a casa i no tenen treball, ni futur. I els pagesos se sentien estafats, perque en la Primera GM el govern va dir que si anaven a l’exercit repartiria les terres entre ells, i no ho va fer un cop acabada la Primera GM.
Itàlia acaba en el bàndol dels vencedors, però en els tractats de pau obté pocs banaficis, i crea un sentiment nacional de greuge.
Però es pitjor perque la Primera GM és que va ser molt costosa, va demanar crèdits milionaris sobretot a EUA.
A inicis de dels anys 20 no poden solucionar els problemes de l’interior enviant la seva gent a l’exterior, com les migracions del segle XIX a Amèrica, però ara no volen més treballdors extranjers, sobretot a EUA.
Al 1919-20 a Itàlia la situació era pre-revolucionaria, les lluites i vagues aumentaven,
Els pagesos ocupen finques agrícoles pel sud i s’escampa aquesta activitat pel nord. Als pocs mesos els obrers ocupen les fàbriques. El que pretenen és que no volien una revolució bochevic, el que volien era millorar la seva condició de vida controlar els mitjans que els feia viure, però era millorar la seva condició de vida controlar els mitjans que els feia viure, però els propietaris de terres i empresaris van creure una Revolució bolchevic, i és quan determintades compters bancaries subvencionen les esquadres feixistes perquè aterrotitzin als pagesos i obrers, i el moviment feixista es multiplica, i al 1922 ja estan al govern d’Itàlia.
Poc abans de l’arribada al poder hi ha una data clau, Març 1919 es funda el Fasci italiano di combatimento fundat per Mussolini i no eren més de 100 persones, hi ha exsocialistes com Mussolini, els futuristes, militars desenganyats, i anarquistes. I en poc temps creixen militarment i en nombre de persones. En menys de dos anys pasen a ser 250.000
La culminació del procés dels feixistes es produeix al 1921, ja no és una organització de quatre sonats, és un aitèntic moviment de masses, i es funda el Partit Feixista Italià, PNF (Partit Nacional Feixista).
Com més problemes hi havia els feixistes aumentaven al rebre donacions dels conservadors perque no existeix tanta violencia, tot i que ells eren els que feien aumentar aquesta violència.
Els sis primers mesos de 1921 els feixistes van fer una campanya de terror, més de 80 companyies agraries, cooperatives, ajuntaments… A partir del 1922 la força creix més, primer Boognia es ocupada per més de 20.000 individuos, i al Juliol de 1922. Ravena es ocupada i es retiren després de fer destroses i incendis. I les classes més riques van tendir a donar més suport, i Mussolini va adoptar una tàctica molt típica, va veure que la gent estava aterroritzada pel clima, i llavors suavitza el seu discurs polític, perque si fa creure que son moderats els que tenen por els seguiran, i tindran més adeptes.
Al septembre de 1922 fa un meeting i defensa la monarquia italiana. Són les portes de que Mussolini arribi al poder, al mes d’Octubre, és quan es fa la Marxa sobre Roma amb la intenció de força perque el rei hi dongui el poder del govern. I quan arriben a Roma el rei Victor Manuel el crida i li dóna el govern.
Però al principi hi ha un govern de qualició, la dictadura és un fenòmen progressiu.
Una data clau per la conversió a partir de 1924, és el moment en que es celebren eleccion, però abans Mussolini es preocupa d’aprovar una nova llei electoral perque el resultat li sigui favorable, és un acte de defunció de la democrácia a Itàlia, perquè qualsevol partit polític que tregui el 25% vots tindrà dret a tenir el 75% del escons. Es va fer perque un partit polític del Parlament Italià va votar a favor, era el Partido Populare, era el partit dels demòcrates-cristians, perque el líder deia votar en contra, però molts van votar a favor i molts d’altres es van abstenir. Així va poder aprovar la llei.
Després es van fer les eleccions, i el PNF obté el 65%, per tant aconsegueix el 75% de diputats.
Tot i això Mussolini en la primera fase intenta donar una imatge de constitucionalitat en el seu govern, perque el període d’eleccions va ser completament violent i coaccionant la gent. Un diputat socialista, Mateotti, ho va denunciar, i el van assassinar. Quan Mussolini va saber de l’assessinat va tapar les probes, i deia que stava a l’extranjer. Qui el va matar va anar dos anys a la pressó, despre´s Mussolini per fer-lo callar va pagar-li cada mes més que a un ministre.
Poc a poc Mussolini va canviar el sistema polític democratic al dictatorial. Al 1925 ell es va fer nomenar Cap de Govern, en comptes de President de Govern de Ministre. Així ara les decisions, les lleis les podrá prendre ell sol sense demanar res als parlamentaris ni ministres.
Va liquidant les institucions democràtiques. Aprofitant tot, com un atemptat que ell rep a Bolonia el 26 d’Octubre, i promulga la llei de Defensa de l’Estat, i prohibeix tots els prtits polítics menys el PNF, els diaris també, i crea els anomenats tribunals revolucionaris.
Un pas més hagués sigut al 1929 que hauria d’haver eleccions, però no liquida el Parlament. Mussolini hi ha eleccions d’una llista de 400 membres triats per Mussolini. El Parlament servirà com a façana perque els països extranjers es oensin que no hi ha tanta dictadura.
Al 1929 el Règim Feixista posa fi entre el conflicte del govern d’Itàlia i el Papa de Roma (La Santa Seu, Els Estats Vaticans). Tanta amistat hi ha que ara el Papa Pius XI diu que Mussolini és l’home enviat per alliberar Itàlia.
Política económica del Règim feixista italià
Fan lleis per implantar la seva política económica:
La Carta del Lavoro (1927), diu que el treball a la Itàlia feixista és un deure social, unaaobligació. Al contrari de les Constitucions actuals. Això és perque els feixistes consideren que el funcionament del pais s’ha de posar al servei de la pàtria per afavorir el creixement industrial i económic d’Itàlia, depsrés quan s’aconsegueix és una potència mundial, si sobren recursos, es poden aportar al benestar de les persones.
També diu que a Itàlia la organització sindical és lliure, no només serán legals les organitzacions sindicals oficials del feixisme, per això se’n diuen règims corporatius, les coorporacions eres una mena d’organitzacions on estaven tots i estava dominat pel Consell Nacional de les Coorporacions. En total cap llibertat pels treballdors, i la producció controlada pel govern.
Consideraven que la economia es basava en l’economia privada però es reservava invertir, sobretot on hi hagués més problemes económics o no s’hagués atrebit ningú a fer-lo de manera privada.
L’estat feixista controlava amb mà de ferro els treballadors del pais, però deixava total llibertat als empresaris.
Els feixistes era un instrument pensat per mantenir l’ordre social i económic vigent a Itàlis abans de l’arribada del feixisme al poder, perque els més poderosos ho continuesin sent.
Entre 1922-26 els feixistes practiquen una economia liberal, deixen que funciono com qualsevol pais capitalista. Però a partir del 1926 canvia perquè són els empresaris els que demanen que canviïn la política económica. En això tindrà una gran influencia el crack de 1929 i la crisi económica mundial, i els empresaris tendiran a demanar que el govern es responsabilitzi del política económica.
Tot i aixó els efectes de la crisi van ser nefastos a Itàlia, va aumentar l’atur i s’havien de congelar els salaris, disminució de la renda nacional i caiguda de la producció.
Entre 1922 i fins 1938 la taxa anual del creixement de PIB Italià és 1’9%, els païssos veins creixen un 2’5%.
El miracle económic no existia, o i ofereix resultat pitjors que la resta de païssos.
L’experiencia de crisi entre 1929-34 va fer que els empresaris italians cedisin la política global al govern, però a més a més els sectors dominants li deien que els grans empresaris tenien intencions polítiques, perque se’n adonaven que més ard o d’hora esclataria una gran Guerra i volien que Mussolini dirigís l’economia per aconseguir una recupeeració perque quan esclatés la Guerra, Itàlia s’hagués recuperat el suficient per ser una potència mundial de primer ordre i guanyar la Guerra.
Però es van trobar amb problemes, l’alemanya de Hitler que no volia compartir res amb ningú.
Al 1938 Hitler ocupa militarment Austria. És tremendament important pel futur dels mercats de centre-europa. Els productes italians venien molt, i tancarà aquests mercats centre-europeus per les produccions italianes. I la zona dels balcans es veu invadida per productes comercials alemanys, es veia que en una fututra Europa feixista els alemanys volien ls Italians com aliats de segona fila.
La Segona GM esclata al Septembre de 1939 i atrapa a Itàlia que no ha aconseguir equipar-se per la Güera ni sortir de la crisi económica i amb una creixent desconfiança dels italians cap el govern. Però Mussolini obligat per l’amistat amb Hitler entre en guerra, resulta nefast per pais perque no estan preparats per la Guerra moderna, i no poden invadir Albania, Grecia, el Nord-Àfrica i Anglaterra ocupa tot el Nord d’Àfrica i al final, progressivament, quan hi h ala derrota del Alemanys a Russia, i es veu que no guanyen, Mussolini perd suport popular, i és quan sobre 1944, intenta fer una conversió del seu règim una barreja de socialisme i feixisme, la República de Salo, al Nord d’Itàlia quan més de la meitat estava ocupada pels exercits aliats, del centre al Sud. Itàlia zona de Nord era un guirigai de guerrillers italians que estaven en contra de Mussolini, i els comunistes són els que agafen a Mussolini i l’assassinen. I no queda res en peu. Es fa un referendum sobre si volen rei o República, i voten massivament República.
Caractarístiques principals de la Ideologia política dels nacis
Una de les característiques principals és el racisme.
Però els nacis no iventen res, sinó que prenen el racisme de la tradició europea, i l’eleven al màxim. Així el racisme es pot trobar en escrits del segle XIX en tota Europa, per exemple El Comte de Bobineau (1916-1882) "La desigualtat de les races humanes", a Gran Bretanya Huston Chamberlain (1855-1927) escriu Els fonaments del segle XIX feia una alavan¡a als pobles de raça aria. I no són els únics, a principis de segle XX Henry Ford també va escriure sobre el tema. També es troba en les escoles filosófiques alemanyes del segle XIX, i tot això s’introdueix en l’ideologia naci a través de El mite del segle XX d’Alfred Rosenberg, però el principal tractat teoria naci és el Meinkampf (1924) escrit a la pressó, és el llibre principal perque hi ha totes les idees bàsiques del pensament polític nacista.
Hi ha un furiós ultranacionalesme alemany, diu que ha de dominar els altres pobles, perque són els superiors.
Hi ha un idea de l’Alemanya perfecta, fortament jerarquitzada, on cadascú a d’ocupar el seu lloc sense protestar ni sortir del grup al que ha estat col·locat.
Concepte de lluita, perque a vida és una lluita constant entre els bàndols diferents forts-dèbils, blancs-negres…
En dos punts la idea és:
L’arribada dels nacis de Hitler al poder
Als anys 20 eren un grup marginal, i al 33 arriben al govern, en només nou anys.
A finals de 1923 els nacis intenten fer un cop d’estat, fracasen, els detenen, i Hitler va a la pressó i escriu el Meinkampf. Són una gent desperta la desconfiança dels poderosos alemanys, no els volen, perquè Hitler i els nacis donaven una imatge d’excesivament extremistes, i fins i tot com de tenir certes aspiracions d’esquerres. Es pot veure en el programa polític naci de 20 punts, al 1920.
Hi ha coses com que l’Estat s’ha de preocupar del benestar i subsistències dels ciutadans, reclamar la supressió dels ingressos sense treball, i alliberament de la servitud capitaista nacionalitzar les empreses del pais, i comunals els magatzems del pais, i també expropiar les terres als terratinenets.
A mesura que s’acosten els finals dels 20 i principis dels 30 la situació económica evolucionará de tal manera que els més poderosos passaran a donar-li tot el suport als nacis defensar-los. El que va succeir es que KDP (Partit Comunista Alemany) cada cop treia més diputats, cada cop Alemanya es divideix en dos meitats la classe baixa votava KPD, i la classe alta es va decantar a donar suport als nacis, i fins i tot les classes baixes els hi donen suport.
Els nacis van aprofitar el clima d’inestavilitat social per oferir un programa, mesclant populistes, per les classes mitjanes i baixes, i les parts conservadores, per atraure les classes altes. I va ser un moviment de masses de caràcter interclassista.
Així les classes altes van acabar convertint-se en els grans partidaris, és una comencen a fer reunions, conferencies, amb els grans empresaris, banquers, on informaven dels projectes per quan estiguessin al poder. I presenten un programa molt atractiu, el que diuen és que quan ells arribin al poder una de les primeres coses que faran és fer funcionar l’economia del pais com lliure empresa, però amb una dictadura de ferro sobre els treballdors perque no es perdi el temps. Llavors el negoci anirà molt bé. I també proposaven una cosa "millor", quan s’arribi al poder els nacis posaran un ambiciós pla d’inversions públiques dedicat a la fabricació d’armes. Així els empresaris de la siderometalúrgia, KRUPP o THYSSEN estaven interesats, perquè vendrien molt.
También convencen a la poderosa indústria química on destaca el consorci industril I. G. Farben, al 1930 era el quart grup industrial més poderós de tot el món; la primera era la General Motors, la segona la United State Steal, la tercera l’Standard Oil of New Jersey, les tres d’EUA, i I. G. Farben era un gran grup d’empreses on hi havia Basf, Agfa, Bayer…
La importancia del suport es demostra quan arriben al poder al 1933, perque posa en marxa un ambiciosos programes d’invenció per les armes de Hitler, van inventar gomes sintètiques, i benzina, i va buscar petroli, sense haver comprar, i fabriquen goma i benzina sintètica, col·labora l’Standard Oil of New Jersey.
Farben també va desenvolupar un material molt específic Zyckoln-B, un desinfectant, però a la Segona GM en produien en quantitats inmenses, i era el que s’utilitzava per l’exterminació. A les afores d’Austchwitch, al costat del caamp de concentració hi havia una factoria que funcionava pels interns del camp de concentració, i després el que feien els mataven.
A partir del 24 veuen que amb cops d’Estat no pujaran al govern i canvien d’estrategia, i s’infiltren a l’interior del sistema democràtic per aconseguir el govern i fer fora la democracia.
Va ajudar a l’ascenció la crisi económica mundial del 1929 que provoca ruina, i va ser Alemanya un dels primers païssos més afectats, i així es decideixen al seu factor. També e sistema político constitucional era un sistema poc feble i va ajudar molt als nacis per poder escalar al poder. També la manca d’organització del moviment obrer.
La crisi económica després del crack de New York de 1929 era important perque Itàlia funcionava perquè rebia crèdits del EUA, i aquests amb la crisi no donen cr`dits. Al 1927, l’atur a Alemanya era de mig milió, però al 1932 els aturats a Alemanya eren 6 Milions. Els nacis adquireixen més suport social dient que tenen solucions.
Malgrat tot el seu primer èxit electoral van ser unes eleccions parcials, que va tenir lloc a Turingia, i es veu l’any següent 1931, quan el president de la República rep audiència pública a Adolf Hitler. I les eleccions presidencials de Març de 1932, i Hidenburg surt de nou, i segon ja és Hitler. Al Juny de 1932 hi ha eleccions al Parlament alemany, i és un avanç espectacular a favor dels nacis, que obtenen, despreñs d’una violenta campanya, més del doble de diputats que tenien anteriorment, més de 230.
En nombres absoluts era unc reixement de la força del aprtit naci. Entre 1928 i 1932 van multiplicar per 12 el nombre de vots de les eleccions, el camí de Hitler cap a la presidencia de govern, la Cancilleria, estava obert, i es nomenat el 30 de Gener de 1933 quan obliguen a dimitir al govern. En aquesta conspiració estaven implicats els grans poderosos d’Alemanya. I Hitler és Canceller.
La primera mesura es promulgar la Llei per protecció del poble alemany i permetia controlar les reunions polítiques i prensa del pais, al lloc temps estarien prohibits premsa i partits polítics.
Al Febrer de 1933 es declara un incendi al Parlament, i Hitler ho aprofita per promulgar un decret que suspenia les llibertats constitucionals, i que els governs descentralitzats passaven generals.
A l’estiu Hitler prohibeix i disol tots els partits polítics i només queda el partit naci, queda declarat el Partit Unic d’Alemanya.
A Hitler quedava controlar els possibles rivals en el mateix partit naci La nit del ganivets llargs, la SS de Hitler exterminen a l’ala esquerra de la SA. El control sobre la societat será absolut, és al 1934, i també el mariscal Hindenburg es mor, i no es nomena Hitler president, perquè s’acaba la presidencia de la República, i Hitler és el Dictador, Fhürer (aquell que condueix).
És a partir d’aquí quan posa en marxa el programa de govern de Meinkampf.Constitució de l’estat social pur, i el miracle económic naci.
La política económica de Règim Naci
En els primers anys de govern naci semblava que l’economia anava bé, i es parlava del miracle económic naci, que no entenia res. Hi havia una trampa, que va provocar un horror a Alemanya.
Van haver tres etapes històriques:
Al 1932 la producció industrial PNB van tocar fons, colapse económic, al Gener de 1933 Hitler puja al poder, i al 1935 el PNB s’havia recuperat, i la producció industrial es recuperaria al 1936, i les xifres de l’atur baixaven ràpidament, en un any es redueix a la meitat, a 3 milions.
Entre el 1933 i el 1935 la inversió pública no va ser gaire grosa, però entre 1935-1938 creix el doble del que havia sigut fins llavors. Invertia en més d’un 1’75% en fabricació d’armes, amb la qual cosa es pot desmentir que und els components principals eren la construcció d’autopistes i l’inversió pública. Els principals beneficiats d’aquesta recuperació van ser els grans industrials/empresaris. Es aquí quan els nacis complien les seves promeses amb els empresaris abans d’arribar al poder.
Tot i aquesta recuperació de la producció industrial, aumenta el PNB i la baixada de l’atur tenia uns perjudicats que eren les classes treballdores, perque un treballdor mal pagat, sense llibertat sindical… El sou estava per sota del que hi havia al 1929.
Les families treballadores canvien la seva dieta perque no tenen diners per comprar carn però si patates i llegums. Això es mantenia tenint la gent amb un discurs nacional, i unes vacances barates.
Per lluitar contra l’atur imposen, per exemple la teoria de les 3K per les seves dones, Kuine, Kasa i Kanalla, que les dones no havien de treballar fora de casa.També el convatien ambla posada en marxa del programa Reinhard, era una política de reparació i construcció de cases i fàbriques va donar lloc a l’industria de la cosntrucció de llocs de treball. També el programa de la construcció de les autovanen, les autopiestes. Però les grans fonts de creació de treball eren les fàbriques d’armamaent, sobretot, perque fabriquen a tota màquina armes i també la Guerra, perquè Alemanya a mesura que s’acosta el 1939 hi ha menys aturats, a 1938 hi havia 400.000 aturats. Al 1939 hi ha plena ocupació, per la Guerra.
Aquesta espectacular recuperació de l’economia alemanya desperta una expectació dels seus veïns, i és quan al 1935 el ministre d’economia el doctor Schachdt va dir que els grans experts diuen que s’ha fet amb una dictadura que obliga a dirigir el pais, un Règim autoritari. Els nacis controlen tots el sectors socials i econòmics de la política del pais.
Hitler llança una amenaça contra els empresaris, diu que la tasca del ministre d’economia era marcar els objectius de producció i la indústria únicament havia de produir el que es diu, i si no pogués, l’estat nacional-socialista sabrà com arreglar-ho. Perquè en un màxim de quatre anys Alemanya havia d’estar preparada per agredir la Russia d’Stalin.
La sortida natural de l’economia alemanya era la Guerra, perquè s’havien de consumir les armes que havien construit en tot aquell temps.
A l’inici de la Guerra sembla Alemanya els més poderosos, i que s’ha complert el memorandum de 1936, però quan perden veuen que Alemanya no estava preparada al Septembre de 1939, es descobreix que l’economista nord-americà Galbraith interroga a l’últim ministre d’armament, A. Speer, li diu que a l’hora de començar la Guerra el potencial era inferior del que els nacis volien.
Els alemanys no van movilitzar suficients recursos en els anys de Guerra, en les fàbriques d’EUA, Gran Bretanya, URSS, les dones van a les fàbriques, i els alemanys no ho fan. També els alemanys no podien forçar la màquina perquè hauria d’haver posat més impostos, i hauria sigut perillós.
El resultat final és que alló semblava que havia començat tant bé tenia una única via final, el desastre i destrucció del pais, la Guerra. L’Alemanya de 1945 és un pais amb generacions censeres mortes, ocupada militarment, i no resorgira fins la reunificació alemanya, i ara torna a ser una gran potencia.
L’estat racial / La societat racialment perfecte
Quan diuen que volien construir Alemanya per membres de raça pura germànica posen en marxa una teoria del Meinkampf. L’estst racial naci és racista des del començament, s’aplica al 1933 (30 de Gener).
Al 1933 el govern naci inaugura els dos primers camps de concentració Oranianburg i dachau. I és aquest any, a l’Anbril, quan comença a prendre les primeres mesures discriminatories contra els jueus, expulsió dels càrrecs de l’administració pública, o que no estudiessin a la Universitat. Quan agafa un impuls és al 1935 amb les lleis de Nuremberg, lleis per la protecció de la sang i l’honor dels alemanys. Mitjançant les quals es prohibeixen els matrimonis interracials, i es diu que els jueus són uns ciutadans de segona ctegoria. I es considera jueu el que tingui dos o tres avis jueus, el que confesa religió jueva, o aquella persona que s’havia casat amb algú jueu. Encara no hi ha política d’assassinats, només se’ls vol espantar, intimidar. Amb l’objectiu d’abandonar Alemanya i se’n van a l’extranjer.
Va donar uns resultats pobres, al 1938 havien sortit una 150.000 jueus de mig milió al 1933. Alemanya al 1938 ocupa Austria i significa que 200.000 jueus passen a ser alemanys, i el problema aumenta quan s’ocupa Txecoslovàquia, amb més jueus. Forcen la màquina per aterrotitzar als jueus, amb la Nit dels vidres trencats (¿15 de Novembre?), però tampoc se’n van.
I vsan començar a pensar projectes estrambòtics, portar-los a Madagascar, no es va dur a la pràctica peru`qe va començar la Segona GM.
Al Septembre de 1939 agreuja el problema jueu perquè el primer pais que ocupen és Polonia, amb jueus, així més de 2 Milions de jueus de Polonia són ara alemanys. I per resoldre això utilitzen l’extermini, prò abans s’assaja amb altres col·lectius, els primers són els disminuits físics i psíquics alemanys.
Es quan a l’estiu de 1939 hi ha un programa d’eutenasia, el programa T4 que liquida en dos anys 70.000 persones. Primer a les families els hi demanen perquè deien que l’Estat els cuidaria, i al cap d’un temps rebien cartes dient que s’havien mort. Després es va veure que els exterminaven, i el programa es va haver d’aturar en un principi i va continuar sense se massivament.
Primer de l’extermini, condemnen a la miseria als habitants inferior, només podien tenir educació per coneixer les senyals de trànsit.
La 1ª raça era l’aria, la perfecta.
La 2ª raça eren francesos i espanyols.
La 3ª raça eren polonesos, russos, eslaus; anomenats sub-homes.
Els jueus, que no eren ni raça, eren l’antiraça.
Els nacis busquen solucions més taxatives, la getifocació, creen getos, barris rodejats per alhambrades, el més famós el geto de Varsóvia, per la insurreció, on vivien en condicions infrahumanes mig milió de persones, que rebien 300 calories en aliments, per 630 dels polonesos i 1.310 dels alemanys.
El mateix a altres getos, però ni així morien els jueus, i el snacis preparemn sistemes més ràpids d’extermini, al 1941 internen els jueus en camps de concentració i extermini, primer treballs forçats, i assassinats per Cicklon-B i després cremats. El més important és el d’Austwitch a Polónia. És el camp més important de ttos, i és on es va concentrar el major desastre, van ser assassinats més de 5 Milions de persones, també gitanos, homosexuals, comunistes, dicidents polítics. L’agost de 1944 és el mes en que es van assassinar més jueus, 24.000.
El Tribunal de Nuremberg va calcular en un primer moment, que va afectar més de 5’5 Milions, actualment s’ha rebaixat a una mica més de 5 Milions.
Uns 800.000 morts van morir als Getos.
Uns 1.300.000 morts van morir afussellats (sobretot en camps de concentració)
Una 3.000.000 morts van morir en camps de concentració (d’aquests 1.000.000 a Austwitch)
El 1942 va ser el que van assassinar més gent, 2’7 Milions de persones. A mida que s’apropa el final de la Guerra es van espantar i van disminuir els assassinats en massa parcialment.
La repercussió l’exterior
A partir del 1933 tota la política europea gira al seu voltant.
Només arribar al poder denuncia el dictat de Versalles, i no el compleix, perquè les condicions posaven límits extrictes a l’exercit Alemany, i rearma Alemanya, i aquí té importa-ncia la fabricació d’armes, la política económica, subordinada als objectius polítics.
Al 1935 força la reincorporació a Alemanya la regió del Sarre perquè Alemanya no pagava les indemnitzacions a França, de la Primera GM. Al 1936 Hitler influeix en la política económica d’Europa perquè saltant-se totes les clausules de Versalles reicorpora guarnicions militars a la vora de Rihn, frontera amb França. I També firmen el tractat d’Aliança, l’Eix, Berlín, Roma, Tòquio, que s’enforntaran a França, Gran Bretanya, Itàlia i EUA. I també peru`qe a l’estiu Franco s’aixeca contra la República Espanyola, i Hitler intervé al costat del bàndol franquist, enviant avions i materials de Guerra i contingents de tropes. A Hitler li va servir per provar la nova maquinaria de Guerra, i el smillors avions es van experimentar, i les noves tècniques de guerra, com el bombardeig d’unitats civils, la destrucció de Guernica per la legió Cóndor, bombardejos sobre Barcelona, Figueres, Lleida…
Al 1938 també és un moment interesant, annexió d’Austria, i també ocupa la zona fronterera de Txecoslovaquia, i va acusar a França i Gran Bretanya, i van dir que renuncien els Sudetes perquè Hitler tingués prou i no hi hagués una Segona GM.
Ho sembla a finals de 1938, 29 de Septembre, quan es firma el Pacte de Munich, amb Chamberlein i Tabalier, i cedeixen dabant de Hitler, i que les seves ocupacions són legítimes i reconegudes, i ell promet que no ocuparà res més. I al poc temps Hitler ocupa tota la República Txecoslovaca, i francesos i britànics no volen fer res. I Stalin diu que està disposat a movilitzar l’exercit, però el paren.
L’1 de Septembre de 1939 entren a Polonia, que també tenia tractats amb França i Gran Bretanya, ia ixó significa l’inici de la Segona GM.
Tema 3.- La Segona República Espanyola i la Guerra Civil (1931-1939)
14.Abril.1931. Es proclama la Segona República. Es extraordinari, perquè era un pais que gairebé sempre havia estat governat per dretes, conservadors.
Era un canvi de règim espectacular, sense Revolució, no cap d’Estat, es produeix per la celebració d’unes eleccions, també era sorprendent, perquè la normalitat política era anormal.
Al darrera hi havia unes amplies capes socials que li donaven suport de les classes populars fins els intelectuals propers a la ILE (Institución Libre de Enseñanza)
Es va enfrontar a problemes d’herencia que havia deixat la monarquia d’Alfons XIII, es troba amb cinc problemes molt importants:
No hi havia un únic projecte polític i social pel pais, com a mínim hi havia tres:
La lluita entre els tres es va accentuar en la Segona República i salta a l’estiu del 1936 amb la Guerra Civil
Adquireix una gran força al segle XIX el sindialisme obrer, sobre tot en tendencia soialista-marxista, força en pais basc, zones mineres d’Asturies i Madrid; i anarquista, es especial, Catalunya, València, Andalusia.
Aument de les tensions socials a inicis dels 30 a aprtir de 4 fets fonamentals:
Un dels focus més importants era Barcelona perquè hi havia més industries. Es practica la repressió. Es nomena com Governador Civil de Barcelona a Severiano Martínez Anido, amb l’objectiu de sembrar el terror als obrers que els maten pel carrer. S’aplica la repressió davant de tot el moviment obrer, per exemple s’assassina a Francesc Layret, molt amic de Lluis Companys, que era advocat laboralista, i també es assassinat el noi del sucre.
Nacionalisme basc i català, agafen força després de la segona meitat del segle XIX. Tenen un fonament històric i tenen un fonament cultural. I a principis del segle XX un fonament social i econòmic, perquè eres les fortament industrialitzades. Sent la resta d’Espanya rural, agrícola.
Existencia d’una Esglèsia catòlica molt influent.
Pntració a Espanya d’importants corrents intel·lectuals filosòfiques europees que havien influenciat a intel·lectuals espanyols, per exemple Ortega y Gaset, Unamuno, que són més oberts que la resta.
Es va endinsar i quan eren dins les tribus mores els van rodejar i van morir pràcticament tots. A continuació hi ha l’exigència de responsabilitats polítiques, i el general Batet havia d’elavorar un informe El informe Picazo per dir qui era e culpable, i va veure que era el Rei Alfons XIII, i aixó no podia sortir a la llum, i llavors quan es va saber es va amagar l’informe, acusava també a Franco i als lgionaris, que de la que es dorgaven.
A l’estiu de 1923 el Parlament es va tancar per vacances, però ja no es va obrir al Septmebre, perque el General Primo de Rivera fa el pronunciamiento i instal·la la dictadura.
La dictadura que es va implantar no era un Règim Feixista. A l’inici diu que fa el cop militar perquè la dictadura havia de ser un breu parèntesi en la marxa constitucional d’Espanya. És el mateix que diuen molts dictadors del segle XX.
Primo de Rivera era un dictador pels rics d’Espanya, però no assessinava en massa, era un dictador d’extrema dreta, però no feixista. Però si prohibia la premsa.
Va haber ordre públic, pau social, i els governants van triar endavant un pla d’obres públiques amb un fort endeutament de l’Estat, que passarien a la Segona República.
Així s’arriba a 1929 la política d’obres públiques estava en el fi, i la gent deixava Primo de Rivera i que també el va deixar el Rei Alfons XIII que l’havia utilitzat per salvar-se. Marxa a l’extranjer i mor a París.
Alfons XIII, intenta reconduir la situació nombra al Damaso Berenguer, intenta posar en marxa la política anterior de Primo de Rivera, els partits no tenien força i la Constitució era obsoleta, i Damaso Berenguer plega.
I Alfons XIII nombra president a l’almirall Aznar al Septembre de 1931, i veu que ho introdueix més participació de la societat a la política o no durarà, perquè sinó no durarà, i convoca eleccions municipals, el 14 d’Abril de 1931 eren molt sui generis, perquè es va llençar el missatge que podia ser un referendum de la monarquia a España. I la majoria voten als Republicans, i el Rei Alfons XIII ho entén que li fan pagar haver permés la dictadura, es deia no se ha marchai lo hemos hechao Va intentar que Cambó fos president tapant el resultat, i no va acceptar, i Alfons XIII ha de fugir d’Espanya.
El Rei Alfons XIII permet que Primo de Rivera faci el cop d’estat per:
Es mitifica la República, i s’ha format un govern provisional, barreja de diferents partits, hi hauran ministres socialistes, també ministre republicá i també nacionalistes per exemple acció catalana, que va donar lloc a ERC amb fusió de diferents grups petitts de Catalunya.
Intenta posar en marxa mesures de govern per modernitzar el pais.
Ley de términos municipales per protegir els treballadors agrícoles, parar els peus als latifundistes, que feien servir jornalers que els llogaven diariament, amb un xantatge miserable. I es prohibia que no pogués anar a buscar treballadors d’altres pobles per pagar més barat, i perque no poguessin abusar.
També les primeres mesures del que serà la reforma militar que acabarà el primer govern.
I també lluita contra el analfabetisme.
Al més de Juny de 1931 es convoquen eleccions a Corts Constituents, i la Constitució será elavorada, i a finals de 1931 ja està aprovada.
La Constitució és de les més modernes i progresistes de l’Europa d’aquell temps, clarament inspirada en la Constitució Austríaca, Alemanya, Mexicana, Soviètica; Espanya és una República de treballadors de totes classes.
L’estructura d’un Règim Republicà diu:
S’acaba l’etapa de govern provisional quan s’inicia el govern d’Azaña.
Entre 1931 i 1933, té com a president Manuel Azaña, de centre esquerres. Aquí s’intenta posar em marza la modernitazió del pais de manera seria, i es veu que tenen poderosos enemics que no volen cap reforma a Espanya.
Al 14 d’Abril de 1931 es proclama la República. Els princippals líders ocupen les institucions, Lluis Companys va a l’Ajuntament i fa fora a l’alcalde i des del balcó proclama la República, des de la Generalitat surt el líder d’ERC Francesc Macià, proclamant la República Catalana deintre de la República Espanyola, que no significa la separació d’Espanya.
Les possibilitats que tenia macià realment eren poques, el 17 d’Abril arriben Barcelona tres ministres del gover provisional per dir que la República catalana no pot ser, i renunciarà a canvi de reconèixer el dret d’elavorar el propi Estatut d’Autonomia.
En els mesos següents polítics catalans es reuneixen a Núria elavorant l’Estatut d’Autonomia per Catalunya, i a l’estiu 1931 està enllestit, és sotmés a Referendum, 02 d’Agost de 1931, un Referèndum d’ajuntaments i populars, el resultat és clar:
Ajuntaments, 1.063 SI i 5 no van enviar el resultat
Popular, 800.000 (aprox.) van votar 600.000 (75% del cens) a favor més de 595.000 i en contra més de 3.000
Malgrat això quan arriben les noticies a Madrid no ho volen acceptar. Una onada d’anticatalanisme s’extén per Espanya.
El Parlament de la República no accepta la voluntat dels catalans i canvien l’Estatut.
Entre Maig i Septembre de 1932 duren les sessions per aprovar (i mutilar) l’Estatut. Una de les veus que va denunciar l’actuació va ser Carrasco Formiguera, que va dir que era el poble el que deia que el volia.
09 de Septembre de 1932, es vota l’Estatut i Azaña diu que s’ha d’aprovar, perquè si s’allarga es poden carregar la República. Perquè feia poc s’havia produit el intent de cop d’estat del General Sanjurjo.
L’Estatut d’Autonomia que s’aprova és diferent al de Núria. Els principals canvis són els següents:
Estatut de Núria (EN) relació d’igual a igual de caràcter federal entre Catalunya i la República Espanyola.
Estatut de la República (ER) Catalunya només era una regió autònoma dins de la República Espanyola.
Art. 52 EN es modifica igual que s’ha aprovat
Art. 18 ER es pot reformar per iniciativa Parlament, i per iiciativa del govern de la República Espanyola per la proposta de 25% de diputats.
El poder polític a Catalunya
Art. 2 EN deia que el poder de Catalunya emana del poble i el representa la Generalitat.
Art. 1 ER diu que Catalunya està sota la Constitució de la República Espanyola.
Art. 5 EN idioma, llengua oficial catalana però amb relacions amb la República castellà, i es podan usar els dos en l’administració.
Art. 2 ER els dos són oficials
Art. 4 EN es fa desapareixer directament, que permitia l’agregació d’altres territoris a Catalunya.
Art. 10 EN les competencies als diferents governs, també retallen, perquè no es podien deixar que els catalans triesen competències.
José María Gil Robles líder de la CEDA va dir con la sobirania no se negocia. La relació entre iguals no és possible.
Azaña (1931-1933) tenia sectors en contra, sobretot les classes privilegiades, noblesa, esglesia católica, i que estaran al bàndol de Franco a la Guerra Civil.
El seu govern i les reformes també s’ha d’enfrontar amb la crisi económica mundial, que va afectar amb més violència els païssos més desenvolupats i capitalistes, i no va afectar a païssos més antics/agrícoles, com España, amb tant força.
També va topar amb dificultats la política de reformes socials, contrariament al que deien els elements més conservadors la política d’Azaña era progresista però moderada. Però les dretes no volien cap reforma, pensaven ja el bolchevic.
Per exemple, llei de contractes de treball, complementaria de Ley de términos municipales. Perquè el govern creava l’instrument legal per intervenir en les relacions laborals per obtenir als treballadors en front dels abusos dels empresaris.
També va inentar posar en marxa altres mesures, la major part no van poder ser posades en pràctiques. Les lleis eren:
Els grans latifundistes es van veure amenaçats, i van convertir-se en enemics de la República.
La llei tenia un important problema, tampoc la veien bé els anarquistes pagesos, la veien massa moderada. Al 1932 es produeix l’intent de cop d’estat del ganaral Sanjurjo, s’havia produit perquè no aprovès Estatuts d’Autonomia, i també perquè no s’aprovès la Llei de reforma agraria. Aquí es salva, però al 1936 la Repúblic no es salva.
Amb la política religiosa es crea d’enemic l’esglèsia catòlica. Perquè el que adopta era ttreure-li part del poder que tenia al pais.
Va fer una construcció en massa d’escoles que substituissin les de l’esglèsia i baixes l’analfabetisme. Hi havia pensada la construcció de 30.000, però només van construir poc més de 10.000. Així no es podria marginar l’esglèsia católica.
Al Gener 1932 va obligar als jesuites a dissoldre’s, perquè havien tingut molt poder i influència social.
Centrals sindicals:
UGT socialistes en un primer moment es van mostrar favorables, després van veure que no era suficientment d’esquerres.
CNT anarquistes mai van ser favorables, perquè no volien govern, i el veien com un govern burgés.
En els partits polítics per exemple el PSOE, hi havia tres tendències diferents
Aquestes diferencies internes també es poden veure, per exemple a la CNT, a principis dels anys 30, divideix en dos branques,
. una més moderada, que fins i tot podia col·laborar amb Azaña, eren els trentistes (manifiesto de los 30)
. una més radical i Revolucionaria que es la que es faria amb el control, la branca més radical era la FAI, que guanyen sobre els trentistes, i la CNT s’inclina sobre l’esquerra i obliga a Azaña.
Altres partits polítics d’esquerres creixen molt en nombres de militants, per exemple el PCE (Partit Comunista d’Espanya), altres també aumenten la seva força, com el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista).
La postura de les dretes i la patronal és la egüent:
L’any 1933 es construeix la CEDA (Confederació Espanyola de Derechas Autónomas) eren sindicats catòlics, organitzacions de la patronal, i oligarquies, el principal líder era José María Gil Robles.
També apareixen altres organitzacions de dreta, i extrema dreta, per exemple les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista) una mescla de partit polític i sindicat, Onesimo Redondo i Ramiro Ledesma són els fundadors, es feixista d’extrema dreta. També la Falange Española, fundada per José Antonio Primo de Rivera, i també del SEU (Sindicat d’Estudiants Universitaris).
La CEPA la patronal dels grans terratinents, per parar els peus a la reforma agraria.
Al final de l’etapa s’observa que la dreta es vol carregar la República i el govern d’Azaña havia aconseguit ser un govern poc popular, amb enemics poderosos com els militars terratinents, centralistes, Esglèsia catòlica i són els que seràn al bàndol de Franco quan comenci a Guerra Civil. Però també té altres enemics. Els esquerrans més extremistes i anarquistes perquè el consideren massa moderat.
Al 1933 hi ha intent de revolta anarquista, un d’aquells llocs és el poble de Casas Viejas i el govern envia les forces, Guardia Civil i la Guardia de Asalto (policia Nacional), i els anarquistes estanquen a la casa del líder, Seis Dedos, i calen foc a la casa ic remen als anarquistes.
L’oposició aprofita per dir que el govern va ser qui cremés la casa, tot i que pot ser que actuesin lliurement. Però s’acaba el govern d’Azaña.
S’han de fer eleccions de nou perquè no tè gaires suports. Tampoc un partit Republicà PRR (Partit Republicà Radical) d’Alejandro Lerroux, que era de centre-dreta.
A finals de 1933, Novembre es celebren noves eleccions 19 de Novembre 1933, perquè Azaña dimiteix, i guanyen els partits de dreta, perquè la gent estava molt cremada, i els partits d’esquerres es presenten desunits, i perquè les dones exerceixen dret a vot per primer cop, i són conservadores.
El nou president és Alejandro Lerroux i fa reformes per tirar per terra les reformes d’Azaña. Un programa de marxa enrerra priva comença a tenir problemes perquè el Pais Basc també voli una Estatut, i no se li va otorgar, i també entre les organitzacions obreres i els treballdors, van fer una vaga.
A l’Octubre 1934 es produeix una remodelació de govern i entren diferents membres de la CEDA que només havia recolzat fins el moment, entren a ministres. I es veu amenaçada la República, i els socialistes llancen la vaga general rvolucionaria, succeix la insurrecció d’Asturies i al 6 d’Octubre a Catalunya.
La vaga Revolucionaria, no es va fer perquè els Anarquistes van preferir les seves forces amb els socialistes, així aquestes van ser els únics que la van fer, així només va afectar a poques zones, els més importants és la Revolució d’Asturies i els fets del 6 d’Octubre a Catalunya.
El més llarg i espectacular va ser la Revolució d’Asturies, durant més de 15 dies les conques mineres fan una revolució al govern, i es defensen a l’atac de l’exercit espanyol y creen la seva administració revolucionaria, el govern porten la legió, les més salvatges, i provoquen una masacre i terror, maten a tothom. Va crear un odi popular contra el govern de dretes, és un precedent tràgic de la Guerra Civil.
La Generalitat no té exercit, que si tè forces d’ordre públic és el govern espanyol, i al dia següent la Generalitat es rendeix, i envia a la pressó tot el govern de la Generalitat que l’anula que no torna fins al Fenrer de 1936.
La situació es complica més al Març 1935, es torna a remodelar el govern de la República, amb cinc ministres de la CEDA, també Gil Robles miniteri de Guerra. Ja era un govern d’extrema dreta. Gil Robles preferia manar en un segon pla, sent ministre de Guerra coordinava la política de l’exercit, i preparaven un cop d’Estat a la República. Gil Robles deia que la República era accidental, perquè es va negar sempre a jurar fidelitat al règim republicà espanyol. El millor règim havia de ser corporatiu com el de Mussolini, el millor era participar en el joc polític, i quan s’està dintre buidar el contingut de la República i fer un règim ultra-conservador. Semblant a la t`ctica de Hitler després d’estat de 1924, després va les eleccions i arriba al poder.
Gil Robles sonó podia carregar-se la República, llavors li anirien en contra tots els extremistes, tot anava bés fins el Febrer 1936, que tornen a haver eleccions i guanyen els partits d’esquerres, i el que fan es el catastrofismo en comtes del accidentalismo, s’aixequen amb les armes, és la Guerra Civil.
La política del 35 intenta dsmantellar el moviment sindical obrer, la contra reforma militar a la reforma militar de temps d’Azaña, era agafar els generals pro-dmocràtics perquè dimitisin i substituir-los per generals fatxes i partidaris d’un cop d’estat, té importància l’estiu de 1936 amb l’inici de la Guerra Civil, sobretot en llocs claus.
La contra reforma agraria, el mateix, amb això li prnen les terres als pagesos pobres i les tornaven als terratinents.
També hi ha organitzacions d’extrema dreta, el Bloque Nacional de Calvo Sotelo, els Carlins, la falange de José Antonio que volien que fos més de dretes. I feien atemptats terroristes que participaven membres de les joventuts de la CEDA, la JAP, també els pistolers de la falange.
Els d’esquerres també tenien actuacions terroristes, i es reorganitzen y creen polítiques conjunte per les eleccions de Febrer 1936, perquè no pasi el mateix de Novembre 1933, i serà al revés.
En el panorama català, msos abans eleccions, l POUM i el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) aumentemk el seu poder. Eren partits marxistes/socialistes, però el POUM era de linia heterodoxa i el PSUC era l’oficial, sigui les directrius marcades per l’URSS.
Adopten una actuaciói dels partits als anys 30 a Europa, fan una coalició fan el Frente Popular/Rel front d’esquerres.
Al Frebrer 1936 Espanya estava dividida en dos meitats, els conservdors i progresistes, la Guerra Civil apareix inevitablement.
El govern torna a posar n marxa la reforma d’Azaña, i declara una amnistia política a nivell general surten els d’Asturies, i també tot el govern de la Generalitat i es torna a restablir.
També posa em marxa la reforma agraria, de nou.
Els de drets aposten pel catastrofismo, perquè no els votaven i es volien carregar el sistema. Es produeix la mateixa nit d’eleccions, quan es sabien els resultats el president del govern de dretes el va visitar Franco, i li va proposar treure les tropes al carrer i desmontar la República, però el president no va acceptar. Es un síntome del que eren capaços de fer.
Entre Febrer 1936 i Juliol 1936 la situació empitjora, alguns generals dissenyar un cop d’estat, i esperaven poder atacar, ja al 1933 demanen diners a Mussolini per comprar armes.
Es produeixen dos assassinats el Tinent Castillo de la Guardia de Asalto, la Policia de la República, a mans de pistolers de la República. Els policies agafen a Calvo Sotelo i també el maten, i es l’excusa dels militars per iniciar la Guerra Civil la nit del 17 al 18 de Juliol s’aixequen en contra de la República al Marroc espanyol.
En la Guerra Civil xocaven dues maneres de viure impossibles de reconciliar, que també es veuen en la Revolució Francesa 1789 i la Rvolució Russa de 1917.
Per això empeça la Guerra Civil. Quan arriba a l’extranjer L’aixecament dels generals, però eren tots, només uns quants, que tenien comandament en uns determinats territoris.
Pensaven triomfar en pocs dies, setmanes, el problema es que s’equivoquen en la capacitat de resistència sense l’adhesió de les masses populars armades, que els paren les primeres setmanes.
Comença a Ceuta i Melilla. Li faltava travesar l’estret de Gibraltar i que arrib´s al Marroc Franco, el de més prestigi. Era de capità general a les Illes Canaries, perquè l’Azaña cam a president de la Rpública el coneixia, i li donava un càrrec però a Canaries, lluny perquè no molestès. Però existien els avions, i el va dur al Marroc.
Es fa càrrec de la situació, i van matar als generals partidaris de la república. I també tromfa a Navarra (General Mola), Aragó, també a Castella, Galicia i part d’Extremadura i Andalusia sobre Sevilla, amb Queipo de Llano.
Amb 4-5 dies del Alzamiento controlaven el 33% d’Espanya. Havien fracasat sobretot en les zones més industrials modernes, urbanes, i guanyen a l?Espanya profunda.
Fallen a Madrid que asalten el quartel de la muntanya els republicans, també a València, perquè a Murcia i Cartagena està sota la República i hi ha la marina més important, i van assassinar als oficials sublevats. A Barcelona tampoc poden perquè els Anarquistes vigilaven perquè quan veiesin algun moviment sospitós farien sonar les sirenes dels vaixells i tothom surt al carrer, Guardia Civil i Anarquistes, i la Guerra s’escampa pels carrers de Barcelons i drroten els colpistes, els principals culpabls eren les milicies anarquistes, així qui tenia el poder real eren els Anarquistes a Catalunya. Hi ha també una Revoluciói social important, nombrosa i violenta.
La reacció del govern de la República Espanya va ser lenta, torpe i indecisa, i aprova la decretació de la llicencia de tots els soldats espanyols, i que així la gent se’n aniria, i això el que fa es que es quedin sense exercit. Això significa que els sublevats tenen exercit i la república no, per això han de lluitar les milicies populars, les columns de l’UGT, CNT… fins el 1937 no té l’exercit popular de la República, i són mesos per consolidar-se damunt del terrent i la seva victoria sigui inevitable.
La reacció de la República no va ser contrarrestada fins que el nou govern accepta repartir armes entre el poble, però llavors ja es massa tard perquè gairebè tothom les té.
Quan comença la Guerra Civil on hi havia més sindicalisme anarquista també hi ha una Revolució, són els nous amos polítics,les milicies anarquistes. Colectivització de fàbriques i terresa, imposen les seves condicions polítiques a tot l pais, la recerca i captura de tota persona ser sospitósa de ser de dretes, dels sublevats, i serán assassinats, és la Revolució Social. La violencia era l’amo dels carrers.
La Generalitat es trobava amb un dilema, no es podien enfrontar a ells, i bé podia anar-se o queidar-se i mirar d’aturar la violncia anarquista, i això últim és el que fa. I es contitueix el Comité de Milicies Antifeixistes, i els anarquistes dominaven, a partir d’aquí la Generalitat pot salvar el Monestir de Pedralbes o Montserrat, salva la vida de jerarquies eclesiàstiques, i poc més.
Tot això s’acaba al Maig 1937, amb els Fets de Maig, i es produeix esencialment a Barcelona, és una mini-Guerra Civil, es caracteritza perquè s’enfronten dos bàndols, els partidaris de la Generalitat, PSUC, comunistes, i els partidaris del POUM i anarquistes, derroten aquests, i els anarquists mai recuperen el poder que havien tingut i el POUM gairebé desapareix, perquè els d’Stalin deien que eren de Franco infiltrats, per poder.los assassinar.
Fase final de la Guerra 1938
És el moment en que les tropes de Franco arriben al mar Mediterrani a castelló, amb una gran ofensiva a Aragó, i acabava de partir en dos el territori de la Rpública, intentarà la República la batalla de l’Ebre, Juliol-Octubre 1938, els Republicans s’endinsen a territores enemics, i és una guerra de desgast fins que l’exercici Republicà sense reserves han de retornar a creuar l’Ebre, és el principi del final.
Franco pot ocupar Catalunya, i ho fa al Gener-Febrer 1939, més de mig milió d’exiliats republicans a França, molts d’ells en camps de concentració al sud de França.
Ara de república quedava València, Alacant, Murcia i Madrid, quedava poc pel final i s’acaba l’1 d’Abril de 1939, l’últim comunicat de Guerra.
Pero el Règim de Franco continua sent una Guerra Civil, continua assassinant gent fins el 44-45, que abaixarà el ritme, i els vius no volen fer res per morir.
Un factor important en la Guerra Civil és la intervenció extranjera:
El bàndol de la República no es va veure ajudat per les potències europees d’aquest món. Es queda sola. Les grans potències no volien una Guerra Mundial i imposen la no intervnció, ho diuen Gran Bretanya, França. Des del principi Alemanya i Itàlia ajuden al bàndol de Franco, des dels primers dies envien delegats per dir el que necesiten, arriben avions a Marroc per transportar tota la Península. L’ajuda més important ve després; Mussolini dona la CTV (Copo de Tropa Volutare) ere etre 70.000 i 100.000 soldats equipats completament des d’Itàlia, camions, avions, armes… L’illa de Mallorca es cedeix a Itàlia, és una base gegat, que bombardejen vaixells i ciutats del litoral com Barcelona.
L’ajuda més important és la de Hitler, el desplaçament de la legió Cóndor, la part més important eren els avions, es testen per la Sgona GM, per exemple la dstrucció de Guernica, però també era un cos de tropes de terres amb carros de combat i també l’entrega de 2.000 milios de pessetes per equipar-se militarment i un grup marítim de combat.
La República tenia els voluntaris de les brigades internacionals, i els enviaments d’assessors d’Stalin, amb vendes d’armes a un preu molt car, i volia cobrar amb or i al comptat, sent armes dolentes, de segona mà.
I petroli i benzina de Texaco d’USA, a crèdit, per Franco, sense límit.
Tema 4.- El franquisme
Introducció
Dura gairebé 40 anys en les zones dels sublevats.
Quan comença la Guerra Civil o es pot parlar encara de franquisme perquè Fraco encara no és el líder. No es produeix l’ascens de Franco fins el Septembre de 1936, a partir d’aquí si que hi ha el bàndol franquista i ell és el Caudillo.
Per rebre ajuda calia un dictador/líder, perquè ho preferien Hitler i Mussolini. Així es reuneix la Junta de Burgos, presidida pel general Cavanelles, el més gran. I aquesta reuinó serveix per reconèixer com a superior indiscutible a Franco. I el general diu que Franco no deixarà el poder fins que es mor el 20 de Novembre de 1975.
Franco posa la política de Règim total i absolut, i funda el partit únic.Rebia suport de moltes classes socials, però perquè no estiguessin separats els va unir l’Abril de 1937 la Falange Española Tradicionalista y de la JONS, el partit únic. (falangistes i carlins).
Al 1937 ja estan montant la dictadura feixista, i ja té el seu partit, i els demés prohibits.
Els fonaments bàsics d’aquella nova España de Franco que de nova no tenia res. Era la vella recovertoda, perquè els fonaments en l’ordre militar, tota Espanya havia de ser un gran "cuartel", ortodoxia catòlica i la idea era única i exclusivament castellana culturalment.
Franco va rebre una idea d’Espaya durant tota la vida, i pensava que Espanya estava en decadencia per les idees que venien d’Europa, la democracia, liberalisme,…
El Règim fraquista fins 1945 la ideologia més poderosa és el corrent falangista és el Periode Blau o Nacional sindicalisme.
Algunes de les principals idees dels falangistes fins el final de la Segona GM
A partir de 1945 Hitler i Mussolini són morts i derrotats i ha de canviar la ideologia política.
La Segona Etapa, els falangistes ja no són els importants, el grup més poderós serán els católics integristes, es passa del nacional sindicalisme al nacional catolicisme.
El canvi es basava en:
La ley de sucesión en la jefatura del estado Juliol 1947 mostra la idea d’aquesta Segona Etapa
El canvi es veu molt bé el govern que triava Franco, al 1951, es veu que els falangistes ja no són els més importants, perquè els ministres falangistes són minoritaris Perquè hi ha ministres del catolicisme més obert, alguns de dreta monarquics i els més importants són els integrists i conservadors, els més importants Carrero Blanco y Arias Salgado, els definien com los incondicionales perquè sempre accepten les idees de Franco.
Això es veu en una llei feta per Franco, al Maig 1958, promulga la Ley de principios fundamentales del movimiento, en el seu contingut es veu la nova ideologia catolicista, l’integrisme catòlic, es veu també la fòbia/odi al separatismo.
A partir dels 60 hi ha la Tercera Etapa i última. Hi ha un canvi perquè a l’interior hi ha canvis i de l’estranjer venen influències.
És l’etapa del desarrollismo económico i es treu la miseria dels 40-50.
Els que porten la veu són els del OPUS. Bien que Franco es feia vell i morira, i volien continuar el poder polític, volien preparar el franquismo sin franquismo. Pensaven que s’havia d’integrar a Europa, però no els deixarien entrar fins que Franco morís. Però fins llavors ells havien d’entrar a dintre del govern.
El projecte era modernitzada Espanya però no en les idees polítiques, només económiques i societat.
Va ser un règim que va frenar el procés de creixement econòmic, i hauria sigut més sòlid perquè amb la crisi económica del 1973 es va derrumbar económicament.
1ª Etapa POLÍTICA ECONÓMICA AUTARQUICA / AUTARQUIA
Vol dir que el pais té tants recirsos propis que no necesita res de l’exterior. Va tenir unes conseqüencies terrorífiques, perquè Espanya no tenia pràcticament res.
Era una obsessió, perquè la tenien tots els feixsites, a Itàlia i a Alemanya també.
Les possibilitatas reals, eren molt poques , o nuoles. L’únic que creia era Franco.
Es pensa que després de la Segona GM li van imposar un bloqueig económic, i això van implantar la autarquia. Però la autarquia és pel convenciment de Franco i els seus ministres, per treure el pais de la miseria.
Així els resultats, a 1939 Llei d’ordenació i defensa de la industria nacional, es van tancar les fronteres a l’extrior només passaven uns pocs productes, i tampoc acceptaven la entrada de capital extranjer, amb un màxim del 25% d’una empresa espanyola, la resta ha de ser d’orígen espanyol.
Es van potenciar diverses activitats industrials prescindint de la seva rendavilitat real, tinguessin beneficis o pèrdues.
Així hi havia una alta taxa d’atur encobert, perquè molta gent treballa en llocs ruinosos, i no poden ni sobreviure.
Quotes molt riguroses i traves burocràtiques per la compra de màquines extranjeres. Aixó va fer que s’endarrerís la industria espanyola.
Va intentar potenciar industries propies per suplir industries de l’extranjer. Al 1941 es funda l’INI (Instituto Nacional de Industria) per coordinar tota la política industrial d’Espanya, semblant a l’IRI.
L’INI es dedicava a complir quatre missions:
Per això les dècades 40-50 van ser les pitjors del Règim franquista, és la dècada de la miseria, pràcticament no hi ha menjar. Els cereals per fer pa venien de l’exterior, no havia ciment, ferro, metall, energia elèctrica. Miseria generalitzada, cartillas de racionamiento. Gana. Repressió política. Enorme corrupció, sobretot els falangistes. Uns pocs es fan rics, i molts ho passen malament.
És l’època de l’extraperlo, el contraband de productes. Es van acabar confiscant les collites dels pagesos, i els pagesos venien de nit, i també subornaven, si calia, a la Guardia Civil perquè els deixen vendre. Que solien ser intercanvis de productes.
La situació millora una mica a partir de 1951, arriben els primers crèdits d’EUA per Franco, i també arriben uns turistes que comencen a deixar diners. I sembla que es recuperava. Però els grans empresaris van pujar els preus i es torna a trencar la economia espanyola, aquí es veu com l’INI no fa res contra els monopolis industrials.
Al 1956 la situació del pais era crítica. La política económica autàrquica es va demostrar que era un desastre el Banc Mundial i el FMI li va dir que canvies de opolítica económica o hauria de declarar-se en bancarrota.
I van obligar a Franco a canviar el sistema de política económica.
2ª Etapa EL PLAN DE ESTABILIZACIÓN
És el pla d’uns económistes per treure Espanya dl desastre on era.
Consistia en estabilitzar l’economia espanyola per després poder crèixer.
S’havia de fer primer frenant la inflació, i incorporant l’económia espanyola al mercat de divises internacionals.
Eliminar la alta taxa d’atur encovert. Només es podia fer d’una manaera, era tancar portes de les industries que tenen pèrdues i no són rendibles, i llavors tota la gent que quedava a l’autor van anar a l’Europa industrialitzada perquè hi havia molts llocs de treball, a França, Bèlgica, Alemanya, Sud-Amèrica.
Així Espanya es lliurava de fortes tensions socials. I els espanyols a l’extranjer eren una font de divises.
Obrir les fronteres al comerç i capital extranjer, el capital extranjer màxim podia ser fins un 50% i després s’obriria més.
Els atractius als industrials extranjers eren bons, no hi havia vagues ni sindicats, i els salaris eren més barats que a qualsevol altre pais d’Europa. Així tothom volia crear fàbriques a Espanya.
A la llarga té conseqüències nefastes, perquè no s’ha de tenir massa dependencia d’una altra, perquè l’economia i l’industria tenia molta més dependència tecnològica de l’extranjer, i també amb les forces energètiques, el petroli que ve de l’extranjer.
Un altre defecte és que qualsevol dia podien marxar les empreses, i és el que van fer a aprtir dels últims anys de franquisme i sobretot després de la mort de Franco, perque hi ha vagues i protestes pels salaris.
Els capitalistes espanyols que no volien l’economia productiva del pais, ara com ho fan els extranjers no ho fan, és un efecte anestasia del capitalisme espanyol.
3ª Etapa ELDESARRILLISMO DELS ANYS 60
Algun any l’economia espanyola creix més depressa que la del Japó, perquè creixia de 0.
Es basava en:
El govern franquista oferia sol industrial a baix preu per montar una fàbrica. També a llarg termini bones condicions i els oferia subvencions fiscals, i crear les infraestructures necesaries per funcionar correctament.
El tercer no es va aplicar, ni s’hagués pogut aplicar, perquè era idea de convertir Galicia en la zona més industrialitzada d’Espanya, i les altres regions serien productores agricoles, o industries secundaries per Galicia que seria la més potent.
Es basava en la potenciació al màxim de l’INI, té molta importancia en la coordinació d’empreses públiques. Però el gran problema és que solien ser deficitaries, tant energètiques com mineries, perquè mai van poder oferir productes a preus competitus, era un problema de habilitat empresarial i comandament.
Així que quan Espanya entra a la CEE, li diuen que no és legal subvencionar a les empreses. Així es posa fi a aquestes empreses, artillers, altos hornos de Santander.
4ª Etapa DESENVOLUPAMENT
El desenvolupament també tenia uns canvis económics. També influia l’arribada dels turistes extranjers, i portava noves modes, nous costums, que tenia un impacte a la societat. Modernitzava la societat espanyola. Això va portar conseqüències nefastes per la dictadura franquista.
L’impacte de la crisi de 1973 va ser el tret de gracia, perquè impacta a l’economia espanyola de la forma més dura perquè és el més mal preparat.
La crisi és la Guerra del Yonqui pur, és la Segona Guerra Àrabe-Israelí, perquè EUA recolza als israelins, i el boicot és no vendre petroli, i venen poc i a preu altíssim. Així l’economia espanyola, que en energia es basava pel petroli i va a norris.
I Franco s’està morint, i per tant no volen prendre mesures economies impopulars, per exemple pujar el preu de la bencina, o tancar les empreses amb dèficit i no van prendre cap mesura de xoc, per això la crisi aquí es més fonda, greu i llarga.
El desarrollismo es basa en salaris baixos, però al final cada cop s’està menys d’acord, i es comencen a fer vagues, es funda CCOO tot i que no és legal, i els industrials extranjers tanquen i se’n van a l’extranjer. I és constant després de la mort de Franco, entre 1975-1980 es perden 800.000 llocs de treball. A França es perden 400.000 i a Itàlia 500.000, però a França i Itàlia la població ectiva era el doble que a Espanya.
A la República volien frenar el poder a les classes altes per igualar-ho.
El bàndol franquista tenia com a societat la recuperació de la vella. Per això tenia com aliats, l’oligarquia financera i industrial terratinent, esglesia i militars. Els que no volien la reforma de la República. Això quan encara era la Guerra Civil.
Durant la dictadura, anant al 1970, es publica l’informa FOESSA. Aquí hi ha un retrat dels grups de la societat d’aquella època. Es parla de l’existència de nou nivells de poder.
EL PODER DISUADOR
El paper de l’exercit va ser el d’una gran fidelitat al seu jefe el Caudillo. A canvi el Caudillo li donava molt protagonisme dins del poder polític.
Demostra la influencia dels militars en el govern de Franco.
PODER LEGITIMITZADOR
L’esglèsia, perquè va viure des de la Guerra Civil una molt bona relació.
Es veu en lleis favorables a l’Esglèsia.
1941 Modus Vivendi, el règim franquista intervé en les qüestios internes de l’Esglèsia, el dret de presentació. Era un dret de presentació. Era un dret que tenien els reis d’Espanya anteriorment, podiem triar un nou bisbe quan l’anterior es morís.
Altres 1947 Motu propio pontificio, abolició de la llei de divorci de la Segona República.
La llei més important és el Concordato, Agost de 1953, firmat entre Franco i el Papa, es deia que el règim franquista tenia religió oficial catòlica, si es fundave noves seus episcopals el règim franquista pagava la seva construcció, els bisbes, els religiosos quedaven perdonats de determinats delictes, immunitats judicials, exencions fiscals, i que l’ensenyament de la religio catòlica fos obligatoria.
La separació no es produeix fins els 60, i una part de l’esglèsia catalana crítica.
PODER MANTENIDOR
Els terratinents van ser un dels grups que més aviat es va posar al costat de Franco, perquè va dir que retornaria les terres, i va ser influent però amb una importancia social cada cop menor, perquè l’agricultura poc a poc perd importancia.
Els terratinents estave al mateix nivell que l’oligarquia financera i industrial que guanyen influencia política al revés dels terratinents. Que eren els vertaders mantenidors del franquisme, eren pocs, 1.000 families aproximadament, però que dominaven el pais.
La Baca Espanyola estava afectada per un fort procés de centralització económic. Només 7 bancs dels 100, controlaven el 70% dels diners del pais, i també aquests concedien el 80% dels crèdits de tot el pais.
Les seves ajudes mútues, les capacitats per invertir en noves industries va fer que aquest grup dominant concentrés un enorme poder económic que el situava molt per sobre de la resta de grups económics.
Tenien controlats tots els recursos de l’economia espanyola perquè tenien concellers comuns, bancs i industries importants. Eren un cercle tancat.
Eren la familia Botín (Santander), Marc, Vidal-Cuadras… Estructuraven el seu poder perquè ningú li pregués. Consejo Superior Bancario, amb aixó tenien un autèntic monopoli, s’adoptaven disposicions de compliment obligatori, per fixar tipus d’interés perquè ningú els millorés. També es regulava l’obertura de noves sucursals bancaries.
El mateix els grans empresaris, pateix a partir de 1959 un procés de desnacionalització, perquè una bona part dels empresaris seran extranjers. Les inversions extranjeres en els 60 es van concentrar en industries química, de transport i maquinaria, alimentació i de l’autom`bil (SEAT que era una filial de la FIAT italiana).
CLASSES MITJANES
Experimenten un notable aument d’individus en l’època del frnquisme perquè hi ha una modrnitatzació del pais. Altres factors són els fets de que hi haguessin oportunitats perquè en el món de la industria es puguessin obrir PYMES, i en el sector servis més, aprofitant el turisme.
També el fet que la burocracia de l’estat va aumentar el nombre de funcionaris.
Prograsivament a mesura que es deixa la miseria inicial, hi ha més espanyols que poden estudiar una carrera que dona pas a una bona feina.
D’aquestes classes surten una bona part dels Poder gestionador, embaixadors… També surt el Poder resonador, les Cortes, el Consejo Nacional del Movimiento. I els directius dels mitjans de comunicació, des del govern es triaven a dit els directors de premsa rado i rtve. També els princpals catedràtics rectors de les Universitats espanyoles.
Axí és com els professionals amb formació universitara i eren profundament fdels al Règm Franquista, es podia aconseguir formar part de la úpula superior del Règim franquista, uns 150, just per sota de Franco, d’on sortien els diners de les principals direccions d’empreses de l’estat, i els ministres, com per exemple Manuel Fraga que era ministre d’informació i turisme, i també Rodolfo Martín Villa, o Adolfo Suárez.
Cada cop més Franco ha de deixar les seves decisions per aquesta èlit perquè s’estava morint.
La major part de la població era de classes baixes/populars, hi ha els:
Es conformaven perquè tenien una Guerra Civil i es conformaven amb tot mentre no els masacrin més, perquè si feien vagues ers assassinats perquè era delicte de sedició militar i es castigava amb el Codi de Justicia Militar, més dur que el Codi Civil.
Només a partir de mig dels anys 60 comencen a queixar-se, USO, UGT, CCOO i els dirigents del Règim veuen que els hi costa més controlar a les masses, la població del pais. És l’antecedent del que succeirà després de la mort de Franco, perquè surten els sindicats que estaven a la clandestinitat.
La prosperitat dels espanyols estava en que hi havia barra lliure d’hores extraordinaries, el sacrificien el treball, era sou més hores extraordinaries.
El sector servei també una ràpida expansió a partir dels 50 i espectacularment als 60 perquè el turisme és la principal font de divises. Entre 70-75 hi ha uns dos milions de treballdors la majoria eren de la industria hotelera.
Els governs de Franco, es feien a dit per Franco, eren integrats per persones dels seus adeptes que ell triava, el poder executiu, govern, estava per sobre del legislatiu judicial.
Franco manté el règim com una dictadura, i cedeix una parcel·la del poder fins 1973 que consisteix nombrar un President de Govern, ell seguia sent Jefe del Estado, perquè va ser el Almirante Carrero Blanco, però dura poc perquè ETA l’assessina (i es suposa que ho va poder fer perquè treballava sota les ordres de la CIA).
Llavors nomena Carlos Arias Navarro (el carnicero de Málaga, fins Franco mor el 20-N-75)
Quan feia governs sempre jugava igual perquè hi havia diferents tendències, no donava molt poder a una sola, un mica per tots perquè ningú s’enfadés en contra d’ell.
Els individus que eren franquistes tenien les següents carácterístiques:
A partir del Quart Govern Juliol 1951 en aquesta composició es veu com canvian l’hegemonia política del govern. És un govern que tenen força els catòlics integristes i els falangistes comencen a perdre força. Firmen els pactes amb el Vaticà i els americans.
Al 1957 quan l’autarquia es veia que era un fracàs, de les files del Opus Dei van sortir homes per canviar les idees franquistes. I nomena el Cinquè Govern es veu un predomini de gent sorgida de l’Opus.
Al 1959 s’aprova el Plan de Estabilización que forma la recuperació dels anys 60, el desarrollismo.
El Setè Govern entre 1965-1969, l’Opus tenia els ministres de la presidència, de governació, educació, industria, comerç, hisenda, treball y el Comisario del plan de desarrollo (ministro sin cartera o ministro del comisariado del plan de desarrollo)
També es veu el poder de l’Opus amb el governador del Banc d’Espanya i l’embaixador a Brusel·les.
Els canvis de govern, podia ser per influencies internes del pais, o les polítiques internacionals, com per exemple després del fi de la Segona GM on perden els amics de Franco.
O al 1956-1957 quan la política autàtquica és un fracàs i s’ha de fer un canvi.
També hi havia altres sistemes polítics, que intentaven ser un Parlament i un Senat democràtic, però no ho eren pas, no tenien cap poder polític, es reunien quan ho convocava Franco per aplaudir el que deia Franco. Les seves funcions eren les de servir com pantalla per l’extranjer perquè no semblés tant una dictadura.
Cortes españolas è eren una mena de Parlamet. Les funda Franco al 1942 perquè és quan la Segona GM comença a canviar de signe, i Alemanya comença a perdre, i el feixisme no guanyarà la Segona GM, i així ho fa perquè no sembli una dictadura de Hitler o Mussolini. És una organisme exclusivament deliverant.
La composició interna ensenya que el règim franquista va estar sempre en màns de Franco, perquè no tenien res. Eren membres per diferents vies per ser procuradores en cortes:
Eren 564/65 procuradores en cortes la majoria dels quals ho eren de per vida.
Consejo nacional del Movimiento è era una mena de Senat, una cámara Alta. Format per uns 168 consejeros, era un fòrum de discusions que es celebraven a portes tancades. I donaven la raó a Franco.
Las Leyes fundamentales del Reino
Eren sis:
El fuero del trabajo
És una de les lleis fonamentals del règim franquista que s’aproven el primer de Març de 1938 quan encara no s’ha acabat la Guerra Civil, i està inspirada en la principal llei de Mussolini, Carta de Laboro.
Està constituit per 16 apartats diferents que se’n diuen declaraciones de política social y laboral, fan referencia a les retribucions, fundar una magistratura laboral per solucionar les diferencies entre empresaris i treballadors, com s’han d’organitzar les empreses a Espanya, establir un règim de Seguretat Social per tothom, organització sindical franquista.
S’observa que la orientació ideològica és el dels règims feixistes dels anys 30 que el nou sistema serà millor que el sistema capitalista i el comunista. Liquidació de la llibertat dels treballadors, la llibertat sindical, i s’aliaven amb els empresaris.
També estava prohibit fer vaga i era un delicte de sedició militar.
Hi havia l’ideal dels règims feixistes dels anys 30, que l’economia del pais es posa al servei suprem de la patria, el treball és una obligació, no és un dret. Estan al servei la millora i engrandiment de la pàtria, i després si milloren les condicions de vida, només després.
El fuero de los españoles
Per ells era una Constitució promulgada per Franco al Juliol de 1945, perquè poc abans s’havia acabat la Segona GM i no a favor del seu règim per fer veure que Espanya tenia una Constitució, però no ho era, perquè no hi ha llibertats ciutadanes, estava dividida en tres apartats.
+ declaraciones à reafirmar les aractarístiques principals del règim franquista, per exemple que era un règim catòlic amb religió oficial, els pocs drets podien quedar limitats pel govern si es podia pensar alguna cosa contra la unidad de la patria.
+ obligaciones de los españoles à era obligatori cumplir el servei militar, pagar els impostos, servir a la patria i lleialtat cap a la figura del cap d’estat, els pares havien d’educar i alimentar els seus físics.
+ derechos de los españoles à hi ha molta retórica, dret a l’honor personal y familiar, dret a educació i instrució per tothom, el segon és bastant normal. Tots tenien dret a participar a les funcions públiques de caràcter representatiu, però en dictadur no hi ha dret a expresar lliurement i en públic les seves idees, sempre i quant no sigui contraries ni atentin al principi bàsi del règim franquista. Dret a la libertat i secret de la correspondencia inviolabilitat del domicili. Dret reunirse i fundar asociacions amb fins lícits i el que establien les lleis franquistes, tres persones pel carrer eren manifestació.
Cal destacar que el que més crida l’atenció és la duresa represiva, a les morts de la Guerra Civil que s’afegeixen també les morts durant el règim franquista, la política represiva amb milers d’assassinats polítics, es calcula que entre 1936-45 va haver-hi entre 100.000-200.000 assassinats polítics, execusions sumaries. També deportancions a camps de concentració, a Miranda de Ebro n’hi havia un, i també condemnes a anys de pressó i batallons de treballs forçats. Assassinats en massa, control i persecució brutal sobre la població. I a Catalunya mesures especials amb un intent de genocidi cultural, prohibint i destruint la cultura catalana. Des de la liquidació dels antics dirigents de la Generalitat, i substitució dels mestres catalans.
Que molta gent emigrés va evitar el perill social que hagués causat l’atur si la gent no hagués pogut sortir i tampoc treballar a Espanya, eren unes 250.000 persones anuals a l’extranjer.
La persecució policial i exèrcit i també per la polítia policial la Brigada Político Social que va evitar la tentació d’activitats contra Franco. Perquè es una societat atemorits contra Franco i amb por a la repressió. Els grissos.
Al 1940 ve el número 2 del règim naci alemany, i venia a assessorar a la policia per mètodes represius, i es va sorprendre de la perfecció dels arxius policials de Salamanca.
El control sobre els mitjans de comunicacions, i a la tv quan apareix també.
És un règim centralista, per tant anulació dels estatuts de Catalunya i el Pais Basc, i les lleis forals, i imposar a dir ajuntament franquistes
Els alts dirigents van aprofitar amb les corrupteles i es van omplir les butxaques, però no es deien que eren polítics corruptes, perquè es considerava que eren recompenses pels fidels de Franco, tot el sistema era corrupte, l’esglesia també hi col·laborava, els animava a enriquir-se.
Hi havia mesures positives, per exemple al 1942 principis de Seguretat Social; al 1959 també una petita assegurança d’atur, i la legislació laboral protegien molt al treballador, però es veia contrarrestat en salaris baixos i l’atur encobert. A partir del pla d’estabilització la gent surt de la miseria i per això no va haver Revolució social. És un creixement desequilibrat i desordenat, per exemple. Àrea metropolitana de Barcelona.
Els problemes pendents i herenies del franquisme
Rebutjar en que el franquisme va ser un parèntesis, però va durar molt perquè hi havia una base social i interesos económics que li donan suport, sinó no hagués durat tants anys. Una part gran de la societat espanyola preferia el franquisme, i és una herencia, la societat conservadora, extremista, de dreta.
També s’ha heredat els problemes que durant el franquisme es tapaven, el problema de nacionalitats a España.
El desenvolupament económic fos mal muntant i dongués desequilibris interns en els problemes de crisis, la crisi de 1973 del petroli fa que quedi una herencia d’endaderriment económic i alta taxa d’atur.
No es van afavorir de les ajude del Pla Marshall per cusa de que era una dictadura, per això la resta de tenen una millor economia, per exemple Itàlia.
S’ha heredat també una monarquia, perquè quan va dir que quan ell es morís entrés aquesta monarquia.
Una herencia voluntaria és la transició cap a la democracia, perquè no es pot mantenir la dictadura, feta principalment per gent sorgida del franquisme convertits en demòcrates, Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa, Manuel Fraga… El franquisme sense Franco no va se possible.
Més herencies.
Que a Espanya hi ha un poderós i intocable sector bancari, una familia que es reprodueix sobre ella mateixa, que quan l’economia va malament els banc tenen sempre beneficis.
Per últim es diu que al final va ser una dictadura més lleu, no hi havia tants assassinats polítics, perquè la gent tenia tanta por, que ningú volia dir res en contra i els que volien matar ja els havien matat. Es veu que no es torna més tou, perquè a mitjans dels 60, quan es capturen ala líders comunistes radicals decideixen assassinar-los. I entre el 1969-1975 quan hi ha vagues torna a treure les seves armes, quan actua el FRAP o ETA. L’estiu de 1975 firma les últimes 5 sentències de mort i no feia cas a les demandes que li enviava tothom i mata/assassina els tres membres de FRAD i dos d’ETA.
Efectes de la política franquista
Durant la meitat dels anys 60, màxima prosperitat, però amb síntomes de que no tot anava bé, al 1971 l’atur comença a crèixer, són xifres oficials del franquisme (tractades).
L’emigració laboral va haver fins i tot els millors anys del franquisme i fins al final, la suma de l’atur i emigrants era molt elevada, més de dos milions de persones, amb una població inferior a l’actual.
Hi havia molta gent sense feina fixe que anava buscant lloc per tot arreu.
Així Espanya va entrar a la CEE com a membre pobre.
Tema 5.- De l’estat liberal a l’estat social: la societat del "Welfare State" i la crisi actual.
L’Estat Social es característics d’alguns païssos europeus d’Occident, que serà no possible aplicar-ho a tot arreu i en algun lloc serà un fracàs. S’aplica després de ls Segona GM, Té uns antecedents històrics que són els següents,
Una de les primeres coses importants és l’ajuda pública directa de l’Estat. Però anteriorment també havia assistència social. Hi havia 3 etapes:
1ª Etapa des del principi fins finals de l’Antic Règim
Eren molt precaris la caritat dels convents o nobles entre els pobres, sempre al lliure caprici de la iniciativa individual.
2ª Etapa dels anys de la primera Revolució Industrial finals segle XVIII fins 1870. Coneguda com l’etapa de legislació de fàbrica
Cada pais pos lleis per protegir dels més febles en les fàbriques. I els obrers monten les seves institucions d’assistència, mútues obreres, societats de resistència.
3ª Etapa del 1880 a 1939
És quan es comencen a perfeccionar les lleis dels païssos de l’Europa d’aquell temps, perquè és l’origen més semblant a l’Estat del Benestar. Aquestes polítiques socials consistien en marginar la idea que els mecanismes només servien per socorre els més pobres i necesitats, no només els més pobres sinó tothom ha de tenir atenció per part de l’estat. Els nous mecanismes d’assistència han d’aconseguir-ho els governs imposen la idea que ha de ser un compromís de tots els sectors implicats, el govern protegeix a la societat, però la societat ha de pagar unes cuotes.
El primer lloc on es fa a la dècada de 1880 és a l’Alemanya del Canciller Bismark. Tenia unes clares intencions polítiques, perquè el SPD cada cop tenia més força el partit dels obrers, i ho va fer perquè no haguessin de votar al partit social-demócrata alemany,
L’any 1883 el govern aprova la Primera Llei, va ser la primera assegurança de de malaltia, no cobria a tots els obrers, només uns quants, la llei estipulava que els obrers posarien el 66% i els empresaris el 33%.
Al 1884 s’aprova una altra llei, representa una asseguarança d’accidents per primera vegada.
Al 1889 s’aprova una llei que cobria la vellesa i invalidessa, i els recursos económics eren igual que la de 1883.
Al 1911 una altra llei, molt important, establiment d’un pla de pensions integral per tots els obrers alemanys, estableix també l’edat de jubilació en els 65 anys.
Es continuarà als anys 20 i 30 en la República de beybark a Alemanya. El govern intervenia per fixar els salaris amb l’objectiu de que s’abusés del treballador.
També una assegurança d’atur, i el principi d’assegurança social que també s’extén a altres sectors anteriorment inclosos, per exemple administratius.
Es talla al 1933 quan Hitler arriva al poder, queda congelat fins després de la Segonan GM.
Els païssos del voltant també van seguir polítiques força importants. Els britànics al 1897 aprova la llei de compensació dels obrers, és introduir per primera vegada l’obligació pels empresaris per assegurar els treballadors.
Al 1908 aprova la llei de pensions de vellesa, no era un pla de pensions per tots els treballdors, no només els obrers que complisin dos condicions, més de 70 anys i que no tenien prous diners per substituir.
Al 1909 s’aprova una llei que té contiunuitat, són les Trade Boards que establia un salari mínim pels treballadors perquè no podien crear un sindicat.
1911 llei d’assegurança nacional, també parcial, no donava assegurança per tothom, per exemple industria de construcció naval o siderometalúrgia.
Eren lleis parcials gairebé totes, es veu obligat a ampliar després de la fi de la Primera GM, 1918, gairebé en tots els païssos Europeus, perquè hi ha una crisi social molt important després de la Primera GM. Volien millores salarials, lloc de treball, condicions de vida, reibindicaven una part més gran del pastís que tenien els capitalistes, volien més feneficis.
La legislació social s’ha d’ampliar, les Trade Boards cubreixen 1’5 milions de treballs i fixen salaris estàndards, i qui pagui serà considerat il·legal.
Al 1925 el govern britànic va fer una llei per donar pensions a uns que no tenien, llei de pensions contributives per vifues i orfes.
Als anys 20 sorgeix una nova política social Wohlfart Staadt o Welfare Work vol dir acció de benestar que és la política que feien aquests governs. Es veu interrumput amb l’ascens dels nacis a Alemanya i feixisme a Itàlia i comenci la Segona GM,
Així no comença a exisitir fins després de la Segona GM.
L’estat del benestar té en una certa manera una data fundacional, el 1942, perquè és l’any que Sir Williem Beveridge publica el seu primer informe Assegurança social i serveis afins, és important perquè aquest document es va convertir en el manual d’instruccions que van seguir alguns governs europeus després de la Segona GM.
Al interior d’aquest informe es deia com a mínim dos idees importants.
El govern s’ha de responsabilitzar d’un sistema de Seguretat Social que cobreix a tot el pais. Un sistema de Seguretat Social que havia de reunir dos característiques:
S’havia d’aconseguir que a Gran Bretanya poguessin viure segons un mínim nacional, per fer aixó calia diners, i Beveridge llença una altra idea, per obtenir els recursos necesaris, era la plena ocupació en una societat lliure. Aixo inspira el segon informe al 1944.
Seguint les idees de l’economista Keynnes, la plena ocupació era que l’economia funcionaria tant bé continuament crearia llocs de treball, això significava que si no es tenia feina ràpidament oferirien una nova feina.
El problema d’aquestes propostes és que el propi Beveridge que veu defectes importants, A l’alçada de 1960, veu que donen molts serveis, però que té un preu i pot ser perillós perquè es poden endeutar massa i intenta mantenir l’economia estable i reduir l’inflació. Però amb els anys es veu molt difícil frenar les despeses. I actualment és més difícil amb un envelliment de la població.
L’estat social vol anar més enllà de les ajudes. Vol construir una societat més justa i igualitaria de la que s’havia heredat, perquè anteriorment era una economia liberal, capitalista, està molt mal distribuida l’economia, i es vol evitar. S’aplica un nou sistema de recaptació d’impostos, on els rics han de pagar més que els pobres.
L’inventor de la idea/concepte d’Estat social és un social demòcrata alemany Herman Heller, s’inventa la idea de l’estat social, però no el pot dur a la pràctica. Als anys 20 se l’inventa perquè veia que la societat estava convulsa afectada per una crisi económica i anaven en contra de la democràcia i aumentaven els feixistes, i s’intenta frenar amb aixó.
El primer cop que apareix en una constitució es en la República Federal Alemany de 1949 artículo 20 i 28, Alemanya es un estat demòcrata i social. I copiarà a la resta d’Europa, a Espanya tard, artícle 1 CE de 1978.
El funcionament de la política es basava en l’informe Beveridge i les idees de l’economista Keynness, que deia que d’intentar corretgir les crisis de la societat anterior, ho intentava aconseguir fent desapareixer l’atur, perquè si desapareixia l’atur la resta funcionaria sol, aumentaria la producció i la riquesa del pais i automàticament la disponibilitat de diners de la gent i també la capacitat de consum.
A = 0 à +++P à +++$ à +++C
No s’havia de repetir el crack de 1929 perquè hi havia molta gent que guanyava poc per tant no podia consumir i es va produir uns enormes stocks.
L’Estat social per fer realitat la societat equilibrada, necesitava complir uns objectius:
Els valors bàsics de l’estat liberal eren la defensa de la llibertat de les persones, dret propietat privada, igualtat davant de les lleis, i les llibertats públiques com votar, presentar-se a eleccions, dret a una constitució. Però el que no va fer es intentar regular el funcionament de l’economia del pais perquè les idees es fesin realitats.
L’Estat social si que asumeix aixó, posa en marxa unes polítiques económiques perquè la gent pugui gaudir de les lleis i llibertats que deien. Per poer fer realitat això s’ha de posar en marxa:
.sistemes afavoidors de l’equilibri social
.seguretat dels ciutadans
.polítiques destinades a donar prestacions socials als ciutadans, per exemple salari mínim interprofesional, plena ocupació, atendre els aturats, i també subsidis i pensions pels invàlids, uncapacitats laborals, i ha de procurar una millora constant del nivell de vida de la població. Millor accés als béns culturals i d’esbarjo, a part de guanyar més diners.
L’Estat social ha de procurar que els mecanismes d’assistència arribin a tothom.
Els sectors més necesitats rebin més ajuda que els que no necesiten.
Ha de gestionar bé els recursos. Ha de constituir-se a si mateix en un conjunt económic del pais, la investigació, la infraestructura, i potenciar al màxim els recursos del pais.
Una millor cohesió interna de les comunitats nacionals, Perquè si dóna beneficis a la societat, redistribuint els recursos. I els ciutadans es sentiran contents del seu pais i no farán moviments de protesta o de separació.
És més que la democràcia política, ja que la inclou, i també està la democràcia económica i la democràcia empesarial, hi ha tres branques.
La Democracia social és la que posa en marxa l’estat social.
Democracia económica, significa que en els paisos on hi ha un estat social del benestar, quan s’ha de prendre una decisió important la pren conjuntament el govern i els sectors principalment afectats per aquesta decisió, per exemple a l’Octubre de 1978 Pactos de la Moncloa, eren la política económica per treure a Espanya de la crisi económica que havia deixat el franquisme.
Democracia empresarial, semblant però a l’interior d’unes empreses en concret. On els representants dels treballdors prenen decisions al costat de la Direcció de Personal de l’empresa.
Els tre requereixen la lliure participació dels ciutadans, llibertats públiques. Porta a la conclussió que només es possible construir una autèntica societat del benestar en un pais on hi hagi un règim polític democràtic.
Perquè l’estat de dreet vol dir que tots tenen oportunitats semblants a tenir els mateixos drets. És l’únic sistema que s’apropia que tothom pugui gaudir de les seves llibertats socials, i drets.
Keynnes deia que s’havia d’aconseguir l’atur 0, no volia que es repetís la crisi del crack de 1929, que es produeix per la pobresas de l’abundancia, hi havia molts productes, però no hihavia diners suficients per poder comprar els productes. Llavors a principis dels anys 30 es cremen tones d’aliments.
I també els obrers han de cobrar millors sous i aumentarà el seu poder adquisitiu. El pais aumenta en producció i riquesa, per tant es guanya més i aumenta el consum.
Però actualment això no funciona així, per això actualment es parla de la crisi de l’Estaa Social del Benestar. Consisteix en que l’estat s’endeuta, no es pot cobrir la seguretat social, o les pensions de jubilació. Tot està en crisi per una manca de recursos.
Cal deixar clar els objectius i es tratègies del sistema capitalista. Els fonaments de l’Estat social del benestar era l’economia capitalista, no va canviar l’economia dels païssos, i ha portat un problema greu, que els interessos dels grans empresaris banquers prefereixen les seves idees a la política del benestar social, i és quan es produeix la crisi.
Els canvis més importants des de l’inici fins l’actualitat són:
1.- Que ha pasat amb la teoria que quan més aumentés el consum, més aumentaria el benestar i poder adquisitiu?
El capitalisme es basa en que s’ha d’aumentar la capacitat de consum, Quan es surt d’una crisi es que es recupera el consum.
Al segle XIX el capitalisme era l’explotació als treballadores, actualment al capitalisme el més important és l’exportació de les masses de consumidors. El que fa funcionar l’economia és que la massa ciutadana s’ha convertit en consumidors compulsius.
A portat a vendes a crèdit i ha portat a endeutaments de les classes mitjanes i baixes.
2.- La teoria de la plena ocupació
Deien que era imprescindible, Keynnes i Beveridge, però actualment hi ha unes taxes d’atur importats que són difícils de reduir.
En un principi tothom volia polítiques capitalistes, que es reduís l’atur i tothom va col·laborar, els partits polítics perquè havien de pagar, i els capitalistes perquè venien menys. Però actualment no és així, els polítics continuen igual, però els capitalistes es basen en l’obtenció dels màxims beneficis a mínim costs, i ho aconsegueixen substituint als treballadors pels robots i els ordinadors.
Hi ha un atur estructural perquè forma part de l’estructura del sistema capitalista.
3.- Si es veritat que el creixement constant de la producció porta a un aument del benestar social de la producció.
Que l’economia d’un pais creixi significa que aumenti el benestar d’una producció.
No es veritat que quan més es produeixiaumenti el benestar, perquè la producció superintensiva empitjora la qualitat de vida, per exemple, a Japó el toyotisme, ha provocat més de 10.000 morts.
4.- Contradicció entre economia de mercat i política estat social.
L’economia de mercat era el marc adequat pel sistema capitalista.
Però el sistema capitalista del segle XIX era un en que el govern gairebé intervenia en la política del pais.
Es va inventar el concepte d’economia social de mercat, la diferencia és que el govern intervé per parar els que creixen massa i volenj fer monopolis, i cobrir els més petits. Els inventors són els demòcrates cristians alemanys. Havien de redistribuir millor els recursos i els impostos, que els rics paguin més i els pobres menys.
El BM, FMI i GATT obliga gairebé a posarfi a la política intervencional que liquidin el sistema de pensions i la seguretat pública i es flexibilitzi el acomiadament laboral, i volen un capitalisme com el de l’inici.
La política de l’estat social s’ha basat sempre en el sistema capitalista, i quan es nega continuar financiant, el sistema económic destorbala realització pràctica de l’estat social.
Si el sistema capitalista és un obstacle s’hauria de poder posar en entredit aquest sistema, i seria una revolució. El govern pot manar menys que els grans industrials, banquers; i aixó és una adulteració de la democracia.
L’estat social no s’ha de preocupar de que hagi més recursos ha de tocar de peus a terra. Ha de repartir millor els recursos que ja existèixen.
5.- La fi del somni en el progrés autosustingut i amenaça del medi ecológic.
En el segle XIX dien que podien produir, a la Revolució Industrial, més que mai, i sistema econòmic que farà que no es pasi per cap més crisi, hi haurà un progrés constant, però hi ha el crack de 1929, per tant el capitalisme també té crisis cícliques i fondes.
Després de la Segona GM, als nous païssos independents se’ls va intentar fer entrar al sistema capitalista, i v aser un fracàs. Els 40 païssos més pobres són més pobres ara que no a l’inici dels 60, quan eren col·lònies, perquè van adoptar el sistema capitalista.
El model de creixement també provoca altres efectes negatius, per exemple emanació de CO2 i destrucció de la capa d’ozó, i també els despilfarros d’energia que la majoria venen de centrals nuclears.
També condemna als païsso pobresa la no industrialització, i per obtenir diners venen els seus recursos natuals.
Com més consumim més recursos es creen, i no es poden ja reciclar. Es produeix un fenòmende pauperització dintre dels païssos rics, l’anomenat 4rt món. És un fenómen molt important a EUA, els homeless.