30.- UN AMIGU YE UNA AYALGA

Dientru de l’aldega fortificada de la marxe drecha taba asitiáu el gobiernu del castru y los llares de la xente noble (ente ellos, el del máxicu Saxics). Camín del castru, nada amosaba tracamundiu o pelligru. La xente diba y venía col traxín que davezu obsequia al viaxante les aldegues viviegues y trabayeres ensín otru enfotu que sacá-y porgüeyu a la paz en forma de comerciu y servicios personales.

Resalvando la gran portiella del meyudíe, bien xixilada pel so fortín, malpenes tuvieren de dar desplicanza dala a dalgun de los soldaos que los miraben curiosos, sacante los saludos debidos. Seyendo máxicos, y así lo amosaben a les clares coles doraes torques de la druidada y la dewa, denguna puerta se-yos pesllaría na balse.

Atopar la casa de Saxics nun foi revesoso. Aedrics alcordabase perbién del llugar, dende que toviere la última vegada en castru. Empobinolos peles costanes y siguió per unes cuantes caleyes custespines, con palloces perbién curiaes con piedra nuevo y atechaes con paya y piornu recién texíos. Y nun tardaren n’aportar a l’antoxana na que s’allugaba’l llar del vieyu Saxics, dempués de doblar el corneyal d’una fonte cantarina na qu’aguaben delles femes cola reciella.

Parose Aedrics pa siñalar con un movimientu de cabeza a la tropiella, a un home sentáu. Darréu entamó dicir:

— "Aende ta Saxics. Tal comu lu viere nos llagos va cuatru estaciones.Hai xente pela que’l tiempu paez esmucise callandino, ensín dexar buelga dala del so pasu. Y Saxics pertenez a esa fortunosa castra, ¡polos dioses!".

Referíase Aedrics a un home que fadría polo menos sesenta estaciones, de llargo pelo blanco arrecoyío na nucla con una trenza o cintu de cueru que-y bordiaba la frente. Vistía amplia saya de lliñu marrono agorollada a la centura per anchu cintu tamién de cueru, amosando la rescamplante dewa de la druidada, al pescuezu. Sentáu nun bancu de piedra enfullíu na pared, al empar la portiella de la palloza, paicía pigazar. Enriba d’elli, talláu nel montante la puerta, la cabeza del osu de los Werissa, y la dewa de los máxicos, facíen una curiosa amestaura.

Fincaron los collacios mirando al vieyu, y ésti, dempués d’unos intres llevantó lo güeyos pa ver quien yera aquella xente que taba escucándolu tan desfogadamente. Darréu d’ello, dio el vieyu un pilancu pa ponese de pies, y echó un saludu al mou la druidada, porque ensín dulda dala, conocía a aquel que lu miraba. ¿Comu nun alcordase del grande Aedrics?

Foi escontra d’ellos y saludó prestosamente a tolos presentes, con gran contentu y gloria por ver a los vieyos collacios, ponderando la belleza de Vulina, pero dolíendose tamién de la situación de Sairina cuandu-y desplicaron el so mal.

Ya en casa, mandó Saxics a los sirvientes que prepararen la meyor xinta y la mas maura bébora de sidre añada en barril de carbayu qu’hobiere. ¿Comu non, si carne de la so carne vinía a velu dende tan lloñe? Muncho tendríen de falar enantes de l’acabación del díe. Y polos dioses que falaron. Falaron, fasta que la nueche llevose’l díe camín del poniente, comu facía dende que’l mundiu yera talu, y hai vida na viesca d’Aucs-Ewam.

Aedrics cuntó-y al vieyu Saxics tolos socedidos dende que toviere qu’enfrentase col cabezaleru Terics allá na so aldega d’Ar-Bas. Tamién faló-y de los fechos de Dob-Ar y les curioses revelaciones de los dioses de la viesca nel tresvolamientu divín nel llagu Zimeru. La misión que llevaben nun yera cuentu risa, comento-yos Sexics, que vía esmolecíu el futuru de la mesma, y doliose de sigo por nun poder ser parte d’aquella misión dina d’heroe, ya que la so güesada nun-y dexaba yá cásique movese. Amosó-yos les manes, deformades pel rema y los males que train los años y el trabayu, y casimente lloró al alcordase de los viaxes a los llagos que nun facía "dende hai cuatru estaciones".

— "Bon Aedrics, lleves llabor d’heroe. Esa misión que basnies, pa mayor gloria de la druidada d’esta venturosa balse. Fai parte de la llienda del Kuérnigu…." — falaba Saxics, pero nun pudo siguir porque Aedrics interrumpiolu perinteresáu polo del Kuérnigu.

— " Un momentin, Saxics. Ya oyere esa pallabra emplegada comu forma de facer daqué. Sé lo que ye un Kuérnigu, pero ¿qué ye lo que bramente quier dicir?"

Animose Saxics porque la tema sacábalu de coses mas murnies. Arrepostió-y a Aedrics que:

— "Sabes y sabemos que’l Kuérnigu ye la bestia de la viesca que tien tiesta d’uru, basoris o esnales d’aigla y cuerpu de cuélebre ¿acuei?. Bestia feroz, que vive nes cueves de la fondigañada viesca inda non pisada por mortal algunu, que mata a cuantos la ven y qu’a quien agüeya, mata. Bestia cuya sangre verde, si toca’l fierru o aquello que la manque, tresmite a la manu que caltenga l’arma qu’arrame’l so sangre paralís y llépara ensín cuentu, fasta la pior de les muertes".

Sexics tomose un aliendu, pa siguir:

— "Asina lo dicen los Alcordorios y asina lo sabemos, bon Aedrics. Y agora dime: seyendo bestia tan malina y corrupia, andancia separtada del mundu bonu de la viesca que mos da la vida ¿comu esaniciala?" —entrugó un Saxics animosu.

— "Vamos, Saxics, nun me faigas repetir lo que los Alcordorios dicin" —protestó sorriente Aedrics.

— "Aende. Aende ta la solución a toles misiones y llabores que se dicin dines de Kuérnigu, collaciu. Paez mentira que non lo caltriares entovía, magar lo años que lleves na druidada. Alcuerdate de lo que diz el canciu decimusestu del Alcordoriu de la Fondigañada Balse".

— "Selo perbién" — interrumpió Wanics— "pero non voi rimavoslo. Narra los fechos de cuandu l’heroe Astor vese arrodiáu pel cuerpu sinuosu y esnidiosu del Kuérnigu y cúbrese la cara col escudu de cueru pa nin miralu nin que lu mire. Y anque nun quier, funde infortunosamente la so espada nel pescuezu de la bestia, que lu quier mordigañar, pa ver darréu, espavorecíu, comu’l sangre verde del Kuérnigu xube-y pela espada, pasa-y a los deos, a la manu, a l’antebrazu, y xube y xube ensín descansu el paralís y la llépara. Y en viendo esto Astor, allancia l’escudu mentanto fuxe, y a carrenderes garra cola manu l’hachu que lleva al cintu y d’un tallu cortase’l brazu lleparosu qu’inda caltién la espada, pa nun morrer. Y entóncenes fai promesa a los dioses de matar a ser tan inmortal pa home o bestia de la balse…."

— "Toma aliendu, compañeru" —rio Saxics— "porque lo que vien darréu ye lo meyor, magar ya lo conozais. Comu sabéis. Astor ta agora mancu y nun sabe cómu matar al Kuérnigu, y faise esti entrugu maldiciendo la so fortuna nel llagu d’Ar-Zina, mentantu curia la so mancadura coles bones agües: ¿cómu esaniciar aquel Kuérnigu?. Pero al facelo, en viendo la so figura espeyada nel agua quieto, decátase qu’aende tien la solución. El Kuérnigu, que mata a quien lu ve, y mata cola so goyada, tien de mirase nes agues pa morrer per aciu la so propia goyada. ¿Pero comu facelo?"

— "Apurriendo-y un calderu con agua, ¿non?" — arrepostió inocente Vulina.

Y los máxicos rieron la ocurrencia.

— "¿Un calderu con agua, ne? Pones-ylo difícil a Astor" — rio Saxics, pa siguir col rellatu:

— "La verdá ye que valdría-y cualaquiera cosa qu’espeyare la semeya del Kuérnigu delantre los sos mortales güeyos. ¿Qué cosa pue ser qu’amás d’espeyar la imaxe ayena, abellugue al que la lleva de la mirada del Kuérnigu? Y esa nueche Astor tien una arrevelación: usar del xelu pulíu pa que’l Kuérrnigu muerra matándose al vese. Y asina lo fadrá, xubiendo a los ñeveríos de la cume del Llambria, garrando xelu azul y baxando col so caballu fasta la cueva del Kuérnigu. La lleción ye facil d’atopar, ¿non?. Más que la fuerza ayena, son les propies febleces les que te vencen. Y saber usar d’elles pa ganar una llucha, ye arte que convién cuidar" — finó Sexics.

— "Si" —dixo Aedrics— "ye verdá. D’esu podría falate Wanics…¿eh, collaciu?" —Wanics sorrió comu un nenín.

Si. Aedrics encaraba n’Ar-Eum una misión de Kuérnigu. Pero, ¿sedría quien a atopar el puntu feble del so enemigu?

De todes formes, la conversa espurriose fasta que los alcuerdos de los máxicos casaron nun solu enfotu: echar un pigazu. Tendríen de colar del castru tempranino porque’l tiempu nun sobraba, y por ello, pidieron-y a Saxics que mirare d’atopar unes montures pa ellos, anque lo de pagales tendría d’esperar, porque non andaben bayurosos de llámines d’oru.

Saxics mandó callar a Aedrics, baxo l’anagaza d’echalu de la so casa.

— "¿Pagar por caballa?" —dixo’l vieyu máxicu solliviáu de groma, pa siguir diciendo:

— "Parez mentira, Aedrics, que valores en tan pocu l’oru que ye l’amistanza. Toi bien pagáu por cuntar cola tuya, collaciu, asina que los caballos van de baldre, y los tendréis mañana ensín falta, afechiscaos pa tan importante misión. Y l’alicornia que vos apurriré, tamién ye regalu de la casa" —esgargayo’l máxicu.

Lo ciertu ye que Saxics tenía mandu en plaza. La so posición de noble y máxicu de grande sabencia, y meyores servicios a la cabezalería y al pueblu de Les Ar-Rondes, facía de los sos deseyos ordenes.

Fortunosamente, na viesca d’Aucs-Ewam podíase ser profeta na propia tierra.

 

31.- CAMIN DE XEXIA

Nun cancio’l gallu la quintana, y ya taba la xente’n pie.

Una de les ventayes, o desventayes sigún se mire, de la mayor edá ye que’l sueñu ye luxu que’l cuerpu non algama davezu anque de sigo seya naguáu. Porque neses dómines del home, con pocu tiempu faise grande nueche, y tando’l cagüercu y el fuéu tan a la manu, nun convién esperdiciar un tiempu que ya nun sobra.

Comu prometiere Saxics, na antoxana del llar taben preparaos tres asturcones de bon porte, pertrechaos con banastres apicaes de xinta y bébora.

De nada valieren les protestes de los máxicos viaxeros polos inmerecidos presentes. Tovieren d’aceutalos, ya que, comu dixo Saxics, nun yerensínón "daos de cuayu". Y non contentu con apurrir aquella conquiñada, insistió aburiadamente n’acompangalos fasta’l camín principal que diba dica la portiella del poniente, faciendo d’espolín per un cachín.

Dempués de despedise de nuevu, col caleyar al pasu, fueron tropiella y caballa, paseando seliquino tol camín fasta aportar a la salida del castru. A esi tiempu, poca xente toparen peles cais del castru, sacantes los mercaderes que viníen dende Xuntam-Ar col pescao fresco pa feriar.

Pasaren la puente que xunía la población d’ésti marxe del ríu Sawlia col otru llau del castru, y dempués d’ello, abriose-yos delantre un camín borriniegu, mui mal iguao, cásique intriable por tar fechu al traviés d’una faza de natural llamarguiego, que dende la seronda víase anegao de contino poles lluvies, al ser tarrén de fondigañada ensín desafuegu en ríu o regatu.

Xexia, l’aldega kelt’ud más a poniente de la viesca d’Aucs-Ewam, que se conocía comu perteneciente a la cultura de la balse, taba lo menos a 7 llegües de camin. Mas pella de Xexia entamaba’l mundu desconocíu del poniente, llugar misterioso que convenía evitar, sigún l’Alcoldoriu Primeru.

Tendríen de pasar per munchos llugares guapos de ver nuna estacion más prestosa pal viaxeru. Y xubir y baxar per cangues y cintos. Y podíen tamién escoyer polo menos dos caminos pa aportar al difusu castru del poniente. Pola costa, garrando l’arume marín de tierres malianeses y de bona sidre d’Unka, Ar-Mrawal y Ar-Zana, tres perpasar el seu que xube’l monte conocíu comu "Finxu", o bien dir pelos caleyos qu’arrodien la cordolame d’Ar-Kers, dexando les cumes del Swebe ente ellos y la marina.

Aedrics quinxo dir pela costa, ensín duelgu de naide.

Al pasu de les cabalgadures, tardaríen polo menos tres díes n’aportar al valle nel que taba asitiáu el castru de Xexia, llambíu pola mesma mar dende dos cotes y separtáu de la tierra per un gran sablón doráu que delles vegaes, especialmente nes mareones del branu, esapaecía embaxu les agües de la mar fincando xente y castru aisllaos nun sitiu perestratéxicu y amañosu de defender y guardar.

Los díes de viaxe faza Xexia nun diben ser aburridos. Nel camín atopábense pequeños allugaderos de xente de la "feine", homes llibres que facíen del comerciu y l’apurrimientu de xinta calentino y abellugu al viaxeru cansáu, el so mou de vida. Y en tolos llaos nos que fixo descansu o nueche la tropiella, tovieren los máxicos de dar cuenta y desplicanza de los fantásticos fechos de la viesca del naciente, con grande almiranza y contento de nenos y mayores pues, per aquelles tierres, les anuncies fresques son escases, y el tiempu d’aburrición tres del trabayu (si ye que por ventura yera a acabase), abondo.

Per aquellos llugares, con aldeguques que malpenes merecíen tala denominación, y con nomes comu Llue, Ar-Urriu, Ar-Rowes, K’Ar-Wa y otros munchos, paicía que nun se conocíen los murnios socesos qu’empozaben la vida nes aldegues del naciente de la viesca. Esto fixo a Aedrics camentar pa sigo si sedría que los En-Sin-Nome apararíen el so espurrimientu faza’l poniente porque los vencieren en dalgún castru de la costa, y si ello yera asina, a lo meyor la so misión ya nun tendría xaciu y podríen tornar al propiu llar. Aedrics aseñardábase un migayín del so pueblu Ar-Bas, y de la so xente.

Al segundu díe de marcha, colos asturcones estrañamente ñerviosos y cuzubayos, fixeron nueche nuna palloza del camin de Gweres. Ellí tovieren les anuncies abegoses que nun esperaba atopar Aedrics: que más pella de los montes de Som-Eu, que separten el llanu de Xexia de la faza de Wikius, llugar costeru de trupa balse y abellugu de toa triba de xabaces animales (ya inda se diz, que d’homes descastraos), dalgunos comerciantes sofrieren matacíos nes sos caballeries y xente de compaña, a manes d’unos seres que nin yeren homes, anque lo parecíen, nin besties conocides. Seres que fedíen a mortizu y glayaben comu animales xabaces.

Males anuncies, yera verdá.

De nuevu en camín, tovieren de facer la tercer nueche nel camín, albentestate, magar que recibieren nuna posada anuncies de gran matacíu , había unos tres díes, na aldega de Gwerces, asitiada a una llegua de Xexia, un pocu a tresmanu del camín que llevaben.

Faciendo’l campamentu, delantre d’ellos asitiábense ya los montes de Som-Eu, arronciándose escontra un cielu plombizu y buxu qu’espeyaba la cabera clarixa del día que morría a poniente. Yera cosa de montar un bon fuéu y espurrir los cobertorios pa facer la nueche mas llevadera.

Arreyaron la caballa cerque, anque a distancia prudente pa nun fuñir el sueñu, y coles banastres fixeron una triba de parapetu mirando faza’l camín que vinía de Xexia: les males anuncies aportaben dende ellí.

Nun tinía muncho aquel facelo, tando la zona comu taba n’abertal, pero asina se fixo. Vinía una nueche llobera, más ¿qué otra clas de nueche pue vinir nel iviernu kelt de la Gran Nueche?

Ocupose Wanics de tizar un bon fuéu col áscuara que llevaba. Pero xulgó meyor encender dellos más. Cinfló una y otra vuelta fasta que les llames ruxeron con esfición nes tres fogueres que montó. Y máxicos y moces nel centru, al calíu d’una de les fogueres mas ruxidores, encobertaos coles pieles, fincaron en silenciu demientres xintaben carne seco con pan d’escanda y chumaben l’agua qu’arrecoyeren d’una fontuca prósima.

Dente les vafarades que veníen de les fogueres, Aedrics foi xebrar los arumes marinos que traía l’airín del mareru. Yeren arumes salitriegos con toques orgánicos a oquín y fumaria fermentando nos sablones y xogarales de los cantilos.

— "Mañana nortiaremos Xexia" —dixo Aedrics— "pero nun pararemos sinón lo xusto pa coyer xinta"

Vulina miró a Aedrics comu pruyendo-y pidir una desplicanza.

— "Ye que ye tierra que nun me presta pisar" —esclarió Aedrics.

Vulina entrugó-y pa saber más sobre aquella resquilfa opinión de la tierra de Xexia

— "Diciime, mayestru ¿qué ye, que la xente de Xexia nun ye comu nos?"

Arrepostió Aedrics ensín munches ganes, comu ayenu a la tropiella, clisando lo güeyos na betuña balse que s’asitiaba escontra’l poniente mentantu fuxíen les caberes clarixes del die.

— "Xexia ye’l últimu gran castru que merez esi nome (y que pue llamase kelt sigun los vezos de la viesca), diendo camín del poniente. Dempués de Xexia, xubiendo la costa pal septentrion, afáyense les cumes d’Ar-Eum. Y lluéu, nada que mereza la pena vivise"

Misteriosu Aedrics.

— "Diz l’Alcordoriu Primeru, falando del poniente, que:

 

Lluéu que l’home foi llibre Del poniente vien la nueche

punxo nos dioses so vida alvirtieron-yos los dioses

y éstos dieron-yos la ciencia y l’abisu sedrá nueche

del amor, de la glayida Que sedrá faza maldita

de lo bono, de lo malo. pa esclavos y llibres-homes

Pago foi delda debida. Dafechu llugar torgáu

Más tamién punxeron finxos pa quien de so vida gocie.....

a la llibertá coyida.

 

En fin, que ye por esto que ye fama que nel poniente, amás de morrer l’aire col sol, atópase l’entamu del camín al Wallol. Pero anque’l Poniente nun tien llendes conocides, sábese qu’enantes d’aportar ellí, si tovieres vivu, tienes de pasar per llugares que más val nun maxinar"

— "Pero mayestru ¿qué tien que ver lo que dicis con Xexia?" —insistió Vulina.

— "Hmmm.....La xente de Xexia ye comu nos, pero nun ye comu nos, Vulina" —siguió falando Aedrics, tornando del so viaxe iniciáticu— "Nin tienen la nobleza del pueblu kelt, masque dicin selo, nin caltienen los sagrados empiezos del Gwell. Non ye llugar afayaizu pa xente amante del orde..."

Interrumpiolu Wanics animosu pa dicir:

— "Bono, bono, collaciu, ta perbién esu que dicis, pero ¿qué pues comentamos de lo que te cuntare aquel home del naciente, aquel paisanín que morriote mentantu cuntabate maravíes d’otres tierres? Cunta-y a Vulina lo que te dixere del poniente, Anda, hom...cancia aquel alcordoriu tan prestosu".

¿Por qué non cancialu si la nueche diba ser llarga? Al calíu de la foguera mayor, Aedrics canció pa los presentes l’Alcordoriu de Xolimbei, recitándolu cuidosu, cola rima fácil que ye fama tienen los druides de la castra de los Swarios.

 

1