EL JACIMENT DE BRONZE DE LA MUNTANYA DE CARLES

Corbera és un dels pocs pobles de la Ribera on encara queden restes de materials de diverses èpoques. El castell, l'ermita de Sant Miquel o el molí de Montsalvà entre altres, són testimonis muts de la nostra llunyana història. L'església parroquial, les cases modernistes de principis de segle, l'ermita del Crist o l'ermita de Sant Nicolau i Nostra Senyora de Lourdes, que enguany complix el 25 aniversari de la seua construcció, també donen testimoni de la història recent del nostre poble. Però, el monument més antic que encara es conserva el guarden zelosament les muntanyes de Corbera. Es tracta del jaciment prehistòric de la Muntanya de Carles. Allí queden restes d'una muralla que protegia un poblat datat de l'Edat del Bronze valencià.

Un dels principals motius pel qual trobem assentaments humans prehistòrics en aquests llocs, és que estem davant una zona privilegiada respecte a la seua situació o emplaçament en una via natural de comunicació, com és l'entrada a la Ribera, on trobem els últims trams del riu Xúquer abans de desembocar al mar per Cullera; i d'altra banda, tenim la presència omnipotent de la imponent Serra de Corbera. Aquesta serra forma part del Sistema Ibèric. Enfront de les nostres muntanyes s'estén una estreta planura quaternària, lloc per on discorre el riu Xúquer.

La proximitat del mar i la varietat geogràfica fan que el clima dominant siga el mediterrani amb hiverns suaus i estius calorosos. Per la seua banda, durant aquest període prehistòric, el paisatge també estaria format per una vegetació termomediterrània, que seria pròpia del Mediterrani Occidental, molt sensible al fred.

Aquesta és una zona on l'acció antròpica es deixa sentir molt. Les rompudes, els conreus, la desforestació, entre altres causes han alterat el terreny i la seua vegetació. L'efecte és una creixent erosió del sòl. Això fa que el sòl quede desprotegit en faltar-li el seu mantell vegetal protector.

El causant de tot açò ha sigut l'home que apareix a les nostres terres des d'un primer moment. Concretament la presència de l'home a Corbera s'esdevé a partir del Paleolític Mitjà. A la Muntanya de Carles han aparegut materials del Musterià i del Magdalenià.

L'hàbitat a l'aire lliure comença a partir del tercer mil·lenni, en què s'abandonen les coves. D'aquesta època de l'Eneolític situem el jaciment de la Cova d'Alfonso, entre Corbera i Alzira i nous jaciments a la Muntanya de Carles. El període següent destaca per la preocupació defensiva dels habitants d'aquests llocs, cosa que contrasta amb el període anterior. Ara, la seua gran preocupació és el construir els seus poblats en llocs elevats i de difícil accés. És en aquest moment quan fan aparició per primera vegada, les muralles, que envolten parcialment o en la seua totalitat el poblat. És constant la seua preocupació defensiva.

El període comprés entre el final del tercer mil·lenni i el començament del segon mil·lenni és conegut com l'Horitzó Campaniforme de Transició. Té lloc ara un canvi tant en la cultura material com en la funerària, i també en la seua idea d'hàbitat, on destaca l'element defensiu. Els contactes dels indígenes amb altres pobles posen en evidència que la nova mentalitat, ara més defensiva, estiga lligada a l'expansió de la metal·lúrgia. Acaba, per tant, de produir-se un nou canvi cultural.

Al llarg de tot el segon mil·lenni, durant el Bronze Inicial, queda generalitzat l'hàbitat d'altura, en llocs de difícil accés i de fàcil defensa. Ara és el moment en què apareixen les muralles defensives dels poblats, que o bé, l'envolten per complet, o bé, són construïdes per la part on el poblat és més accessible. Les raons per les quals aquests poblats senten la necessitat de protegir-se de tal forma caldria buscar-la en qüestions socials i econòmiques.

Aquests poblats no solen ser molt grans. La muralla que el protegia solia tindre a més, una o dues torres, quadrades o circulars, per a una millor defensa del mateix. A Corbera tenim un exemple que il·lustra molt bé el que diem. És el monument més antic que tenim i està situat a la Muntanya de Carles. Ens referim a la muralla que encara s'hi conserva. Té una longitud d'uns 150 m. aproximadament i protegix la zona més vulnerable del poblat. La seua grossor varia i no correspon a cap mesura constant, encara que en alguns trams arriba als dos metres d'amplària. La seua construcció s'ha fet a base de files de pedra en sec, de grans dimensions que formen dues cares paral·leles col·locant al mig pedres més xicotetes mesclades amb terra margosa. La muralla, traçada en línia recta no té cap reforç.

L'espai interior d'aquest tipus de poblats solia ser de dimensions reduïdes i la seua distribució també s'adequava a l'orografia del terreny. Hauríem de pensar que les cases es recolzaven sobre la pròpia muralla. Uns pals de fusta sostindrien el sostre, mentre que el sòl quedaria anivellat amb pedres i terra.

La Muntanya de Carles té una alçària de 123 m. De difícil accés, només és vulnerable per la parteix SO. És en aqueix lloc on està construïda la muralla. En la part SE de la muntanya hi ha un forat de grans dimensions. Podria tractar-se d'un aljub d'aigua.

Entre els materials trobats hi ha més elements líticos que ceràmics. El material lític està fet amb sílex. Dels seus tallers líticos trobem destrals, aixades o puntes de fletxa. En metall, de coure primer i després de bronze, fabricaven punxons, puntes de fletxa, punyals i joies, que també es feien en or i plata. En os o vori tornen a aparéixer els punxons, les puntes de fletxa, botons, penjolls, etc. La ceràmica està fabricada amb argila sedimentària mesclada amb cendra. Sol tindre la ceràmica una tonalitat fosca. Tipològicament les restes ceràmiques més abundants són olles i cassoles. La ceràmica és important en aquesta època. Solen ser, això sí, formes simples com plats, olles o fonts. La ceràmica està feta a mà i la seua decoració és escassa. Poden aparéixer impressions digitals com element decoratiu. També han aparegut petxines de cardium.

El món funerari d'aquesta cultura és de gran varietat. Encara mantenen tradicions ancestrals. Dipositen els cossos a les coves o abrics pròxims a l'assentament. Però, també, ho fan a l'interior del mateix poblat mitjançant fosses i col·locant els difunts als corredors dels mateixos habitatges. Les inhumacions poden ser individuals, dobles o triples. Sol aparéixer aixovar funerari. Destaquen alguns soterraments corresponents a aquest període històric als abrics o coves de la Muntanya de Carles, hui dia dissortadament espoliats per gent insensible amb el patrimoni cultural.

Econòmicament aquests grups humans eren agropecuaris, sent el cereal la base de la seua economia. Els seus bestiars eren d'ovelles, cabres, porcs i gossos. Era important també per a ells l'aprofitament dels recursos silvestres.

Tant de l'època del Bronze valencià com d'altres monuments prehistòrics, Corbera està ben representada en diversos llocs de les nostres muntanyes. Així, hi ha jaciments prehistòrics a la Muntanya de Carles, la Cova d'Alfonso, la Cova de la Malla Verda, la Cova del Gat, el Puntal de l'Agüela, la Cova de les Ratetes, les dues Fontanelles, el Castell de Corbera i la Muntanya de l'Ermita de Sant Miquel.

Les relaciones que mantenien els diferents grups van desembocar en una estructuració piramidal i jeràrquica major i molt més rígida. L'etapa del Bronze valencià donarà lloc amb posterioritat a la formació en aquestes terres de la cultura ibèrica.

Miquel Gómez i Sahuquillo